A PEU

Josep Armengou i Feliu  (Berga1910-Berga1976) és prou conegut de tots. I si no ho és, ho hauria de ser per tot el que va ser, va escriure i va representar en un temps durs de dictadura. La seva obra més important –i potser més coneguda-és Justificació de Catalunya.

La seva obra s’ha anat publicant, però falta alguna cosa encara. Mn Climent Forner, en un article publicat al FULL DIOCESÀ de Solsona d’ahir, se’n queixa i a mi em sembla que amb raó. M’ha semblat interessant reproduir-lo. Massa vegades passen coses semblants i deixem en l’oblit persones o escrits que són fonamentals per un país. Us deixo el text de Mn. Climent Forner.

No enterrem Mn. Armengou!|Climent Forner. ……………………….

Aquest article m’hauria estimat més no haver-lo d’escriure, però m’hi veig obligat per diversos motius, no pas, encara que també, perquè el mes de novembre ens convidi com sempre a recordar els nostres difunts; ho faig, més que res, per les lamentables circumstàncies del cas, prou i massa esbombades darrerament pels mitjans de comunicació. Em refereixo a la no publicada encara, després de tants anys, Crònica menuda de la ciutat de Berga, l’únic original inèdit que resta del «capellà de Berga,» prou conegut d’altra banda per la més excelsa de les seves obres, Justificació de Catalunya. Són quatre grosses llibre- tes manuscrites (unes 1.500 pàgines en total), guar- dades en l’actualitat a l’Arxiu Comarcal del Berguedà, que donen fe de la vida quotidiana berguedana dels anys 1948-1975, en ple règim franquista (els redactors del llibre Prosa escollida (Armengou, Tuyet, Ballarín, 1990), gràcies al seu germà Joan, en vam poder extreure un dia l’apartat Petit diari de guerra (29-XII-1936 – 6-V-1939), que el mateix mossèn va afegir-hi més tard salvant-lo de l’oblit).

Mn. Josep Armengou i Feliu va néixer a la ciutat de la Patum el da 18 d’octubre de 1910 i va morir-hi el 21 de gener de 1976; posteriorment fou sebollit al Panteó de Berguedans Il·lustres. L’any passat, arran del centenari del seu decés, tothom esperava que veuria la llum, per fi, l’obra esmentada, i sens dubte que hauria estat la millor manera de celebrar-lo en honor d’ell i en bé nostre. Però no sols no va ser així, sinó que tots els dimonis haguts i per haver sem- bla que s’hi hagin posat en contra fent impossible l’acord entre els principals responsables del destret: els familiars hereus del difunt, l’Ajuntament de Berga i el qui sigui (que no ho sé). Mentrestant: s’ha perdut una subvenció força quantiosa de la Generalitat de Catalunya; s’han demanat dos o tres pròlegs; s’ha connectat amb diverses editorials… Ai, Senyor! Quin pecat i quina vergonya! Ep, sols Déu sap qui en té la culpa! Moralment el susdit dietari no és de ningú, només de Mn. Armengou i de la Ciutat de Berga, a la qual el destinà. Hom, com en un conte malabàric, fóra capaç de caure en aquesta temptació: «Bons amics, deixeu-m’ho a les meves mans. Tindré cura de tot (transcripció del text, disquet, impremta, difusió) i no en cobraré ni cinc; al contrari, si cal, pobre de mi, hi posaré diners de la meva butxaca. En cas d’obtenir beneficis (que se n’obtindran, no en dubto, oi més després del gran escàndol mediàtic que s’ha produït), seran destinats a causes benèfiques i a la promoció del capellà escriptor. Jo ja m’acontento amb el bon servei fet a la també per mi molt estimada Ciutat i amb no haver deixat enterrar del tot Mn. Armengou; al revés, haver-lo ressuscitat d’entre els morts in aeternum. Amén.» Berguedans, em perdoneu?

Tags: Josep Armengou i Feliu

L’Ateneu Popular Plana d’Urgell va organitzar ahir el segon Acte d’Estat que es va definir com a ‘unitari, transversal i solemne’. Es va omplir el Teatre l’ Amistat i vam poder escoltar moltes coses interessants.

Van tenir lloc els parlaments de la represaliada i exdirigent de Maulets, Núria Cadenes; el sociòleg i escriptor Salvador Cardús; el jurista i membre del Consell Nacional de CDC Alfons López Tena; el President del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, mitjançant una videoconferència; l’eurodiputat d’Esquerra, Oriol Junqueras; i l’històric militant republicà lleidatà Víctor Torres.

A més, es va retre homenatge a Màrius Torres en l’any del centenari del seu naixement amb l’actuació de la cantautora Meritxell Gené que va interpretar alguns poemes musicats del poeta lleidatà. L’acte va servir també per reconèixer la tasca de les més de 50 comissions ciutadanes de les comarques de Ponent que fins a dia d’avui han organitzat consultes populars.

"No és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat d’una nacionalitat per constituir‐se en Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té, per aquest sol fet, el dret a posseir‐la.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets a cap nacionalitat. Car tota nacionalitat, pel sol fet d’existir, ja porta en si aquests drets. L’Estat té, però, l’obligació de reconèixer aquests drets i fomentar‐los."

(Mossèn Josep Armengou)

És una mica llarg el text, però val la pena. Llegim altre cop Mossèn Josep Armengou en un fragment d’un text de fa anys però completament actual..

"L’home només és lliure quan se sent fort. I només se sent fort quan es troba formant part dels seus.

Per això el centro‐totalitarisme espanyol, a un català sempre li permetrà de dir jo, però ni li consentirà mai de dir nosaltres.

El totalitarisme espanyol ens permet de satisfer tants egoismes individuals com puguem, però ens prohibeix de tenir cap aspiració de signe col∙lectiu, cap desig de projectar‐nos en una comunitat que ens identifiqui. I àdhuc a tenir cap idea pròpia sobre la vida comunitària. Ells sols, els colonitzadors, són els amos del país. Et permetran de tenir cotxe, però ells et marcaran els itineraris i et taxaran el carburant.
Només el petit Estat nacional, fet a la mesura de l’home pot salvar aquest enfront del perill de massificació que comporta la superpoblació i la supercivilització. El dia que hauran desaparegut del món les petites Pàtries carnals, haurà desaparegut el tipus històric d’home que hem conegut fins ara. I no pas per donar entrada al superhome.

No podem parlar dels problemes de convivència internacional o a l’interior dels estats. Ni podem pensar en la solució del problema d’Espanya ni en l’endegament legítim de la unitat europea, sense admetre prèviament la distinció entre Nació i Estat. Nació, comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles, i Estat, entitat jurídico‐administrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressora, sobretot quan cada Nació no pot tenir el seu Estat propi.
Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un Estat foraster o plurinacional, té dret a organitzar‐se un Estat independent pel seu compte.

L’Estat no és mai la Pàtria. La Pàtria és la Nació. La Pàtria és la forma sentimental de la Nació, de la mateixa manera que, segons Prat de la Riba, la Nació és la forma intel∙lectual de la Pàtria. La Pàtria és la Nació sentida.
L’home no és fill de l’Estat, sinó de la Nació. La llengua, el folklore, l’alegria popular són producte de la nació. L’Estat no té esperit, és essencialment utilitari. Pot donar lleis, pot fundar centres d’ensenyament, però no pot crear una cultura ni des‐vetllar uns sentiments. La Nació és amable, l’Estat antipàtic. No hi ha dia de difunts més aclaparador que una celebració oficial, ni hi ha literatura més insuportable que la dels decrets i ordenances. L’única forma de fer l’Estat més amable, més humà, és que sigui nacional: cada Nació un Estat.

Aquesta és la fórmula ideal de la convivència internacional. I com que les veres nacionalitats són necessàriament petites, per evitar l’atomització cal establir el sistema confederal general, sense hegemonies ni colonialismes interiors. Si no és per aquest camí, ni arribarem mai a una vera unitat europea ni menys mundial.

Una forma o altra d’Estat és necessària, però la Nació és imprescindible. Per la Nació esdevenim homes amb drets de ciutadà, per l’Estat ens convertim en súbdits. L’home que ofega en si mateix el sentiment de Pàtria, de Nació, per substituir‐lo per la idea de l’Estat, deixa d’ésser fill del seu país, ciutadà de qualsevol ciutadania, per esdevenir un número, una fitxa, un autòmata, un “hijo del cuerpo”.

L’home naturalment té la seva Pàtria com naturalment té la seva mare. La mare engendra el fill, la Nació engendra l’home. La Pàtria, la nacionalitat, no poden ésser imposades a l’home per un decret de l’Estat, ni per les consignes d’un règim polític, de la mateixa manera que ningú no ve al món per una ordre del Butlletí Oficial. Els catalans tenim, des de fa molts segles, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria: Catalunya. Però, per dictat de l’Espanya oficial, ens és imposada una Pàtria nova, desconeguda i agressiva: en diuen Espanya.

L’Estat, necessari i tot, és, pel seu poder, l’enemic nat de l’home. La Nació, en canvi, és la que possibilita la realització de l’home.
La nacionalitat és aquell clima ambiental que converteix l’entitat individual home en una persona social i sociable, capaç de relacionar‐se i solidaritzar‐se amb els altres homes. La nacionalitat forneix la personalitat a l’home, el classifica i el qualifica, i el posa en relació amb la humanitat. La Nació crea l’ambient propici al desenvolupament de la personalitat, i en aquest ambient hom s’hi troba bé, hom s’hi adhereix sense violència. La Nació és la llar, l’escola, l’estadi i el santuari de l’home. Desnacionalitzar un home és deshumanitzar‐lo, és capar‐lo.

L’Estat, quan no és profundament democràtic, és sempre patrimoni d’uns quants; de castes, partit únic, grups de pressió econòmica, etc. La Nació és patrimoni de tots. I per a l’home humil és, moltes vegades, l’únic patrimoni. És el patrimoni del poble menut. Qui no té prou personalitat o prou mitjans de tot ordre per fer‐se una cultura, participa més que ningú i viu espiritualment de la cultura, de les idees i de l’ambient nacionals –cultura, idees i ambient que els estats opressors pretenen de suplantar, valent‐se sobretot dels poderosos mitjans de comunicació social, per una falsa cultura oficial, per unes idees prefabricades i per la creació d’un clima i d’un ambient artificials. Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la Nació, i no solen sentir, com les classes burgeses, la temptació de desertar‐ne. Les classes poderoses són arreu –Rússia inclosa– el suport de l’Estat.

D’això en resulta que tota coacció antinacional és essencialment antidemocràtica, antisocial i antihumana. I en resulta també la contradicció en què cauen els indocumentats que tenen el nacionalisme per un prejudici burgès.

L’home no en té prou de poder satisfer totes les seves aspiracions individuals, tots els seus gustos, tots els seus egoismes. Quan li arriba la malaltia o la decrepitud veu com tota planificació d’àmbit personal és provisional i caduca. Aleshores necessita de sentir‐se inserit i continuat en una comunitat humana, entranyable, seva, no jurídicament, sinó afectivament. És la Nació."

"Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mossèn Josep Armengou".

Seguint amb les idees de Mossèn Josep Armengou sobre el nacionalisme a les que fèiem referència ahir, avui aportaré un text seu que ens reforça el nostre pensament, la nostra idea de que el nacionalisme ben entès no només no és excloent sinó que és integrador i fa projectar l’home cap a visions més globals partint de si mateix i de la seva pròpia realitat on viu. Una visió global de les coses no es pot tenir si abans no es té una visió aprofundida d’un mateix, del que li toca viure i del que li toca patir. El pi no traurà branques cap al cel si no està profundament arrelat en la seva pròpia terra. En una paraula, doncs: Mirarem millor cap a fora i abans mirem cap endins.

Mossèn Armengou ho diu de la següent manera:

"Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l’abast de tothom de servir la humanitat.
El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la “civitas” pròpia. Al món no existeix l’home, sinó els homes. No hi ha la huma‐nitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir‐se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l’abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.
La nació és per a l’home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l’estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d’estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar‐se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l’ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s’ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l’home, desnacionalitzar‐se és degenerar‐se.
Per salvar l’home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.
On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l’home.
La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l’home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L’home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació ‐llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions‐, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l’home pugui invocar l’Estat.
El primer servei que l’Estat ha de prestar a l’home, és d’assegurar‐li el dret a viure nacionalment. Dret que l’Estat espanyol ens nega als catalans en privar‐nos de viure en català.
Quan l’Estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d’existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d’un tal Estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.
La Pàtria som els homes. Cal crear‐nos una Pàtria on l’home del futur hi sigui possible".

Per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja hi tornarem sobre aquest mateix tema perquè s’ho val la pena.