A PEU

Avui, 11 de Setembre de 2010, és la Diada nacional de Catalunya. Cal que recordem que aquest ha estat un any molt dur  després de la partidària, injusta i vergonyosa decisió del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’ Estatut de Catalunya.

Ja hi ha 90 municipis catalans (i el nombre va creixent de mica en mica) que, com a repulsa a aquesta decisió, han decidit exlcoure’s "moralment" de la Constitució espanyola.

Fins ara són els municipis els que simbòlicament fan aquest gest de dignitat. Ara ens toca a nosaltres com a persones fer-ho. Una ocasió la tindrem a les pròximes eleccions quan podrem decidir votar partits que hagin deixat clara –ben clara- la decisió de que Catalunya sigui independent.

Entretant, no estaria de més que cadascú personalment fes aquesta decisió de sentir-se moralment exclòs d’una Costitució que ens exclou, que no ens hi vol i en la que no hi podem ser de cap manera amb les regles de joc que ens imposa.

Per tant: JO EM SENTO MORALMENT EXCLÒS DE LA COSTITUCIÓ ESPANYOLA.

L’Ateneu Popular Plana d’Urgell va organitzar ahir el segon Acte d’Estat que es va definir com a ‘unitari, transversal i solemne’. Es va omplir el Teatre l’ Amistat i vam poder escoltar moltes coses interessants.

Van tenir lloc els parlaments de la represaliada i exdirigent de Maulets, Núria Cadenes; el sociòleg i escriptor Salvador Cardús; el jurista i membre del Consell Nacional de CDC Alfons López Tena; el President del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, mitjançant una videoconferència; l’eurodiputat d’Esquerra, Oriol Junqueras; i l’històric militant republicà lleidatà Víctor Torres.

A més, es va retre homenatge a Màrius Torres en l’any del centenari del seu naixement amb l’actuació de la cantautora Meritxell Gené que va interpretar alguns poemes musicats del poeta lleidatà. L’acte va servir també per reconèixer la tasca de les més de 50 comissions ciutadanes de les comarques de Ponent que fins a dia d’avui han organitzat consultes populars.

"No és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat d’una nacionalitat per constituir‐se en Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té, per aquest sol fet, el dret a posseir‐la.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets a cap nacionalitat. Car tota nacionalitat, pel sol fet d’existir, ja porta en si aquests drets. L’Estat té, però, l’obligació de reconèixer aquests drets i fomentar‐los."

(Mossèn Josep Armengou)

Fa un parell de dies que citava un antic i interessant article del Xavier Sala i Martín, que podreu trobar sencer a la següent adreça http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

El professor desmentia rotundament aquells que diuen que una Catalunya independent no és viable econòmicament. Posava l’exemple de Suïssa, un país semblant al nostre. I desmenteix, un per un, els principals arguments d’aquells que diuen això.

"Aquests arguments són els següents:

– Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent.

-Un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té.

–No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?"

-Marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran.

–La dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to.

–Per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?.

I segueix dient el següent:

"Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat), o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi".

Es veu que aquest article no l’han llegit els fatxes d’ "Intereconomia", perquè encara ahir feien servir repetitivament algun d’aquests arguments. Almenys cal estar una mica informat per parlar de certs temes. Potser el professor Sala i Martín els podria il·lustrar una mica si lo ho demanessin….

Després de les consultes d’ahir a un munt de municipis i vistos els resultats, ens podríem preguntar: i ara què?

Doncs res: ara toca seguir pel mateix camí però amb més unió, amb més preparació, amb més vivesa.

Perquè els resultats tothom els interpretarà de manera diferent i tothom tirarà l’aigua cap al seu molí. Això ho fan tots els partits després de cada dia d’eleccions, on tots guanyen i ningú perd.

El camí cap a una Catalunya més sobirana ja fa molt anys que ha començat. La cosa no és d’un mes cap aquí. la cosa ve de lluny, al meu parer. Molts catalans -on m’incloc- no teníem cap necessitat de ser independents d’una Espanya que en un moment donat ens donà esperances. Esperances de que podríem ser nosaltres mateixos sense dificultats. Les esperances se n’han anat en orris de mica en mica i el que hem anat veient és que no han fet més que posar pals a les rodes. Un darrere l’altre. I no sols no ens han volgut deixar ser nosaltres mateixos, sinó que no en tenen cap ganes de cara al futur.

En una paraula: que el camí cap a l’ independentisme ha començat ja fa molts anys i s’ha anat dibuixant de mica en mica. I, és clar que serà llarg i gens fàcil. Però l’anirem fent de mica en mica. El que va passar ahir és un pas més del camí que ens tocarà fer, inevitablement.

Perquè les coses no canviaran i sembla que estan disposats a convertir Espanya a una fàbrica d’independentistes.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Diu el monjo argentí Mamerto Menapace que som sang en moviment. I el vent és paisatge que camina. En canvi el vegetal s’aferra amb les seves arrels a un tros de paisatge, i acaba per ser part d’ell o per donar el seu nom al paratge.

I Atahualpa Yupanqui acaba amb aquesta estrofa la seva bonica cançó  "Cañada Zamora":

"Hoy tu recuerdo es mi amigo
y en esta zamba se agranda;
tú fuiste quien me enseñaste
que el hombre es paisaje que anda.

Yo sé que un mismo destino
lleva el fin de nuestro viaje;
que cuando el hombre sea libre
no tendrá dueño el paisaje".

Només els éssers que ens movem som amos del paisatge en plenitud, com ho són el riu, el núvol i el vent. Aquests entren en diàleg amb totes les realitats, però no s’aturen a prendre’n possessió d’elles. De totes les coses se n’emporten un record, un so, una vibració; potser una mica de llum o d’argila.

Els éssers que ens movem som éssers lliures i alliberadors. I hem de tractar a tots de la mateixa manera i, per tant, hem de ser tractats com a iguals. Aquestes reflexions me les faig aquests dies en que els catalans no ens sentim tractats amb igualtat. Almenys jo, no me’n sento. Sento que no em deixen ser amo del meu destí. Sento que volen que estem quiets com si fóssim arbres. Res de moure’s. Les coses han d’estar eternament tal com estan. Aquí ningú pot decidir res. Aquí ningú és sobirà. Aquí tothom és esclau (d’unes lleis, d’una Constitució vella i arrugada, d’un tribunal arbitrari….) i tothom ha de callar.

Tot el que està quiet és possessió  i el moviment és esperança. Un país, com les persones, és un ésser en moviment. Una realitat que anem fent i que anem construint i encara que ens vulguin fer estar quiets, tots sabem que un dia ens posarem en moviment perquè tot el que existeix està viatjant cap a una meta.

Aquesta setmana serà moguda amb el tema de les consultes a molts pobles de Catalunya. Més enllà de l’ Ebre això els fa més por que una pedregada. Saben bé el que poden significar aquests petits moviments i no saben on poden arribar. Saben que no som arbres sinó que som persones. Però em temo que s’hi hauran d’anar acostumant perquè hem arribat a un punt que molta gent ja en comença a estar tipa. Ha arribat l’hora del sobiranisme ?

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!

www.bybalasch.com