A PEU

Entre les fotos i vídeos de l’actuació que la Guàrdia Civil va fer a quatre domicilis de Sabadell a primera hora del 23 de setembre en què es van detenir una desena de membres dels CDR hi trobem aquesta imatge que encapçala aquest apunt. És una foto que, com deia la Núria Cadenas en UN ARTICLE a VilaWeb, tot i ser «una fotografia molt trista, és alhora molt bonica, molt simple i molt significativa. La fotografia és del matí, quan encara no havíem tingut temps de pair allò que feien (que ens feien): la cinta de plàstic que tanca el carrer, un grup de guàrdies civils que vigilen una porta (un grup de guàrdies civils i un mosso d’esquadra, l’únic que no duu ulleres de sol però que també hi és, allà, i hi participa), furgonetes, sirenes i, a sobre d’ells, recolzat a la finestra, un home gran, cabells blancs, rostre seriós, que treu enfora una senyera. Vull dir que en compte de tancar-se a casa, cortines, porticons i ja passarà, en compte del no t’hi emboliquis o del tristíssim ‘alguna cosa deuen haver fet si els detenen’, aquell home de Sabadell va sortir a denunciar l’assalt, l’ocupació, la injustícia. Aquell home com a exemple i paradigma».

És cert. Aquest home és un exemple de dignitat, però també de coratge, d’atreviment i d’audàcia enmig d’aquell clima de violència innecessària i de ràtzia rabiosa. I ho podem anomenar amb totes les lletres «ràtzia» perquè aquest tipus d’actuacions a què ens tenen acostumats massa sovint les «forces d’inseguretat» espanyoles (incloent-hi també malauradament algunes actuacions dels Mossos) són exactament el que significa aquesta paraula:la incursió en un territori per robar o destruir. No són detencions ordinàries i dins dels cànons d’un Estat democràtic. Ho fan com si les persones a qui van a detenir fossin uns terribles i perillosos terroristes que guarden grans arsenals d’armes. Ho fan rebentant portes i deixant els pisos remenats, cap per avall i produint un enorme daltabaix en les persones i les coses. Han de demostrar que tenen força i que l’apliquen quan volen i de la forma que volen. Força bruta, bestial, que així fa més patxoca quan surt a les teles. Més patxoca i més por, que en darrer terme és del que es tracta. Espantar, aterrir i demostrar qui és cadascú. I el cas és que després de tenir els detinguts dies i dies a la presó en unes condicions indignes d’un país que es diu democràtic (però cada dia veiem més que no en té res) els van deixant en llibertat sense gaire proves ni arguments i oblidant que la culpabilitat ha de ser demostrada i no pas suposada. El que dèiem: ganes d’aterrir, de fer por i d’escarmentar.

Jo em pregunto si tot plegat servirà d’alguna cosa i si tot aquest sofriment donarà algun fruit. Alguns llibres sobre el procès que han sortit (a hores d’ara ja n’hi deu haver un centenar) van clarificant les coses i van donant dades interessants. Llibres dels mateixos presos o exiliats i algun altre molt interessant fet per periodistes. Jo no n’he llegit encara cap i només m’he limitat a entrevistes, però m’adono que, tot i les coses no es van fer gens bé, en el fons de tot plegat hi ha un desig de venjança i de prepotència de part de qui té la força. Els uns potser vas ser massa passerells, però els altres han sigut i segueixen essent botxins sense escrúpols, sense ànima i fent servir totes les mentides, totes les argúcies i tot el poder d’un Estat que de cap manera ens el podem creure els que creiem en la democràcia.

A mi em fan riure alguns quan diuen que Espanya és un estat de dret, que hi ha separació de poders i que no s’ha fet res més que aplicar la llei. Quina llei, quina justícia? A Rússia, a la Xina, a Turquia i a alguns països àrabs també hi ha constitucions, jutges i judicis. Però ja sabem com van les coses i anem pel camí de ser com ells. Per això mateix a mi no m’interessa gens ni mica formar part d’aquesta farsa.

Tags: Democràcia

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea Vilariño–Braulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

Tags: Democràcia

Posted on 3 febrer, 2019by jpg

Quan en algunes tertúlies o programes de TV sento algú que sacralitza la llei o la Constitució i les posa per damunt de tota la resta, em poso nerviós perquè a mi em van ensenyar -i m’ho crec de veritat – que per damunt de tot hi ha les persones i que les lleis estan fetes per a les persones i no pas al revés. Dit d’una altra manera: el que hauria de comptar és l’esperit de la llei i la seva justa interpretació i no pas l’esclavatge de la lletra d’aquesta llei. Per això algunes sentències d’alguns jutges semblen més d’un altre planeta que no pas de la terra. Justament perquè estan faltades del mínim sentit comú i no toquen gens de peus a terra.

Amb tot el que estem vivint aquests dies al nostre país això queda palpablement demostrat. Podem comprovar que la democràcia està prou malalta perquè algú es disposi a començar a fer alguna cosa. Disfressem de democràcia actuacions que no són gens democràtiques i creem una façana com en aquells westerns que es rodaven al desert d’Almeria: al darrere de la façana no hi havia res. Millor dit, sí que hi ha els partits de sempre, les eleccions de sempre, els parlaments de sempre…; però constatem que res de tot això serveix per a solucionar els problemes i donar resposta a les inquietuds de la gent. Tenim una aparent democràcia revestida, això sí, de vestits ben bonics que anomenem lleis o Constitució, sense que se’ns torni vermella la cara de vergonya. Darrere d’aquestes lleis hi ha molt sovint corrupció, favoritisme, nepotisme, clientelisme i les aliances espúries i necessàries per a una governabilitat sospitosa i plena d’uns vicis que provoquen grans estralls. I també sabem tots en quines circumstàncies es va fer la Constitució espanyola i potser ja seria hora de què comencessin a reformar-la…

Estic totalment d’acord amb el capellà i columnista brasiler Alfredo J. Gonçalves quan diu que «sembla que els partits polítics facin tot el possible per desencisar la gent perquè sovint fan exactament tot el contrari d’allò que entenem per democràcia. D’aquí la desconfiança i la desil•lusió creixents de la societat amb relació a la política i els polítics, als partits, als governs i als parlaments, així com a la lleialtat dels promotors i a les decisions dels jutges. La democràcia, en la seva concepció més original i genuïna, es pot dir que ha canviat del camp de la política al camp dels moviments socials. O, en termes més exactes, de l’àmbit de l’Estat a l’àmbit de la societat civil».

Per desgràcia nostra això encara no ha succeït entre nosaltres i, pel que sembla, tardarà a passar. Una altra política i una altra democràcia són possibles, però fem ben poca cosa per aconseguir-ho. El sistema de representació en tres poders del règim democràtic –legislatiu, judicial i executiu- es troba totalment desequilibrat i desacreditat. Els sectors dominants de la societat han institucionalitzat un cercle viciós en què el poder econòmic compra els llocs claus del poder polític, el qual, al seu torn, garanteix a través de la llei el seu domini perpetu sobre la resta de sectors. El Congrés es converteix en una espècie de taulell de negocis, on gran part dels polítics està més interessada en projectes de poder que no pas en projectes d’Estat. Elegit per les capes populars, el parlamentari sovint acaba ignorant les seves necessitats bàsiques a canvi de beneficis personals, familiars o de classe. La cadena de representativitat s’interromp i la població més necessitada queda a la intempèrie, fet que s’agreuja encara més amb la corrupció crònica de les institucions públiques. La distància entre els problemes que afligeixen la població, d’una banda, i els projectes debatuts a les sessions del Parlament i del Senat, de l’altra, mai no ha estat tan gran.

El Pare A.Gonçalves escriu sovint sobre els problemes del seu Brasil, però el que diu serveix exactament per a nosaltres. El descrèdit del sistema representatiu ha portat a debat l’anomenada democràcia directa o participativa. Experiències com ara plebiscits populars, referèndums, projectes de llei a partir de les bases i assemblees populars, entre d’altres, mostren la possibilitat de noves vies de participació en les decisions pel que fa als destins del país.

Veient el que veiem aquests dies i a les portes d’un judici totalment polititzat i manipulat (des del mateix tribunal que haurà de dictar sentència fins a l’acusació -un partit com Vox-) trobo que és d’urgent necessitat crear nous canals, nous mecanismes i nous instruments de control de la res publica per part dels diversos sectors de la població. Si volem salvar la democràcia bé caldrà fer alguna cosa, no trobeu?

Tags: Democràcia

S’atansa l’1 d’octubre, data d’amarg record per Catalunya. Ara farà un any que van enviar una colla de bèsties a atonyinar catalans pel simple fet de voler votar en un Referèndum sobre la independència de Catalunya. Entre cops de porra i mil dificultats vam votar més de dos milions de ciutadans. Durant un any hem pogut comprovar les conseqüències de tot plegat.

Ja feia molts anys que estàvem vivint en una involució permanent. Alguns ho negaven de forma reiterada i cínicament, però l’1-O ens va donar la raó i tothom ho va poder veure perquè aquelles terribles imatges van fer la volta al món. Espanya semblava que hauria estat capaç de passar de l’infern del franquisme al purgatori d’una transició que semblava que podia ser passable i possible cap a un estat democràtic de veritat. Al cap i a la fi, hem pogut comprovar que aquest invent que molta gent ha lloat durant anys no ha estat més que un gran bluf i que Espanya s’ha convertit en un Estat fracassat. En una paraula, hem tingut una transició-mentida on no es van fer els deures. En lloc d’anar endavant, hem anat enrere i al dia d’avui seguim tenint jutges, militars i institucions amb massa tics franquistes. Un Estat que no ha sabut buscar sortides correctes a les inquietuds dels ciutadans.

A la Divina Comèdia, Dante Alighieri ens diu que els que tenen la desgràcia d’anar a l’infern es troben escrit a la porta d’entrada la següent frase: «Lasciate ogni speranza, voi que intrate!» «Els que entreu aquí, perdeu tota esperança. No hi ha res després d’això. No hi ha res més que això. No tinguis falses esperances. No hi ha més oportunitats. No hi ha més misericòrdia. No hi ha més perdó. Tot acaba aquí».

Espanya és el nostre infern. Vull dir l’infern dels catalans i el d’alguns altres pobles d’aquest Estat en ruïnes. És clar que en volem fugir. Qui no voldria fugir de l’infern si pogués?. Per a molts altres, en canvi, és la glòria i, és clar, a aquests no les parleu de marxar ni volen sentir de cap manera que nosaltres els abandonem. No en volen sentir a parlar perquè hi han trobat moltes prerrogatives i molts privilegis. Hi sortirien perdent massa…

D’Espanya ja no cal esperar-ne res més. Han donat tot el que podien donar i s’ha demostrat que no han entès res. No ens han entès ni ens volen entendre. El mal és que encara som dins d’aquest infern i només ens queda l’esperança de poder-ne sortir algun dia. A Espanya li podríem aplicar la frase que Dante escriu a la porta de l’infern.

Tot i que moltes doctrines diuen que l’infern, com a lloc concret, no existeix; o bé, com diu Schopenhauer que «l’infern és el món”; o, com diu Sartre, que «l’infern són els altres», jo he arribat a la conclusió que l’infern és Espanya, entre molts altres inferns que podem trobar per aquests mons de Déu. Sens dubte que eren grans inferns els camps de concentració de Hitler i del doctor Mengele. Ho han estat -i ho són- tants i tants llocs on hi ha guerres, amb la corresponent destrucció de territoris i persones. Però Espanya va pel camí de ser un petit o gran infern del qual no en deixen sortir milions de persones que aspiren a alguna cosa millor que la que tenim. Aspirem a tenir una democràcia com Déu mana i no ens deixen. Serà degut al fet que tenen terror a què la gent s’expressi lliurement? Serà que no creuen en la democràcia? Serà que les lleis espanyoles cada dia són més injustes? Serà que… Chi lo sa!

Tags: Democràcia

Tags: Democràcia, PSICOLOGIA

Democràcia de molt baix nivell. Democràcia precintada. Democràcia tutelada i vigilada. Aquest tipus de democràcia és la que tenim a Espanya per més que no es vulgui reconèixer. A Europa els periodistes ja ho comencen a veure clar, tot i que les autoritats europees encara fan l’orni. La realitat, però, és que a Espanya una vertadera democràcia encara fa por perquè arrosseguem massa tics franquistes. Parlar de democràcia i, a la vegada, tapar la boca al poble és una autèntica farsa i una mentida. Com ho seria parlar d’humanisme i negar els homes; com ho seria parlar de salut i tancar hospitals; com ho seria parlar de cultura i tancar escoles.

Quan la democràcia es converteix només en una paraula, en un mot buit de contingut, vol dir que hem perdut una de les coses essencials en una societat: la igualtat i la participació. En una democràcia no hi pot haver amos i esclaus, gent que pugui parlar i altres a qui se’ls tapi la boca. Quan en un país no es permet de cap de les maneres poder fer un referèndum, és que hi ha molta por a la llibertat d’expressió. Hi ha molta por als resultats que en poden sortir perquè ells saben prou bé que a Catalunya hi ha un profund descontentament i un cansament per com se’ns està tractant que ja ha arribat al límit. Quan ens parlen de Constitució i de lleis, però són ells els primers que se les passen per l’arc del triomf, no es pot dir que el clima democràtic sigui gaire bo. En una democràcia els valors de llibertat i igualtat són essencials, però a Espanya això no passa. Aquí les lleis es fan a mida i s’apliquen encara més a mida d’uns quants. Les minories queden sempre marginades perquè mai a la vida podran canviar cap llei

Ho deia un brillant sociòleg de la Universitat de Brasília, Pedro Demo, quan parlava del cop d’Estat encobert que han sofert els brasilers fa ben poc:«La nostra democràcia és una representació nacional d’hipocresia refinada, plena de lleis “boniques”, però fetes sempre en última instància per l’elit dominant per tal de fer-les servir a profit seu». El cop parlamentari que han tingut al Brasil s’inscriu dins d’aquest ideari, com s’hi inscriu des de fa una llarga temporada aquí a Espanya tot el seguit de lleis i actuacions judicials al servei d’un partit corrupte com el PP i d’unes oligarquies a les quals ja els està bé deixar les coses com estan. La Constitució i els drets cada cop compten menys i, si cal, s’instaura un règim d’excepció com el que estem vivint aquests dies a Catalunya on els jutges determinen l’esfera de la política. Dir que els nostres jutges i tribunals no són manipulats -i alguns d’ells manifestament corruptes- i no veure que estan al servei d’un partit que els recompensa prou bé, és fer-se el cec per no veure la realitat. I el que resulta encara més vergonyós és que hi ha altres partits que es diuen democràtics que callen vergonyosament i passen per alt tots aquests fets.

I, per buscar una mica de caliu, Rajoy se’n va a EEUU i es troba que fins i tot aquest president mig tocat de l’ala que tenen allà va dir davant seu ahir: «Crec que ningú sap si podran celebrar el referèndum. Crec que el president Rajoy dirà que no el poden fer, però em sembla que la gent s’hi oposarà molt». Els catalans ens hi hem oposat tant i estem tan decidits a fer el referèndum que Rajoy ha envaït de tal manera Catalunya amb policies i guàrdia civils com no s’havia vist mai per tal d’evitar-lo.

Però diumenge «la gent s’hi oposarà molt» i de totes les maneres possibles a tots els intents i entrebancs per tal de què no puguem fer el referèndum. Totes les amenaces, tots els precintes, tota la policia i tots els bastons a les rodes per evitar-lo quedaran ben retratades, registrades als diaris i a les televisions de tot el món i quedarà en evidència quina mena de democràcia té Espanya.

Tags: Democràcia

 

Quan el diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, es va assabentar de tot el que passava a Barcelona aquest dimecres, va adreçar-se a Rajoy i li va etzibar durant la sessió de control: “saque sus sucias manos de las instituciones catalanas”.

Un partit com el PP, que és el que he tingut més casos de corrupció, no té l’autoritat moral per fer el que està fent. Un partit que no només té les mans brutes, sinó que en té les butxaques i tot ell està brut de tant arrossegar-se per les clavegueres de l’Estat, no pot defensar la legalitat de les seves actuacions i apel·lar constantment a la llei (a una llei feta a la seva mida i amb unes institucions que ha posat al seu servei) per defensar les seves desproporcionades actuacions d’aquests dies a Catalunya.

Hauríem de recordar al PP, als partits que li donen ple suport i als altres que callen com covards davant aquestes flagrants injustícies que no hi tenen dret a fer el que fan. Cap dret! Potser tenen la força, però no tenen la raó, i ells ho saben.

L’historiador Josep Pinyol i Balasch ha escrit un text que resumeix prou bé tot allò que Catalunya ha hagut de passar. Ell defensa que «el Parlament de Catalunya hauria d’aprovar una Apel·lació a les Nacions Unides que evidenciï que el poble català ha exhaurit tots els recursos legals i polítics possibles dins de l’Estat espanyol per exercir el seu dret a l’autodeterminació. Per tant es troba en una situació de total indefensió davant dels poders espanyols i només pot invocar a la comunitat internacional per a quèels drets com a poble que li reconeix el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

En aquesta apel·lació cal justificar la demanda recordant que Catalunya no és una colònia, però si un país annexat per dret de conquesta. L’any 1715 els Decrets de Nova Planta van annexar-la per la força al Regne de Castella, el qual va canviar el seu nom, l’any 1812, pel de Regne d’Espanya. Catalunya tenia constitucions, legislació, Parlament i Govern propis, és a dir el mateix estatus polític que Portugal o Castella en temps de Felip II, Felip III i Felip IV. Es va establir un règim d’ocupació militar presidit per un Capità General, seguit de l’intent d’assimilació cultural i identitària, amb la persecució de la nostra llengua. El poble català ha resistit al llarg de tres segles, lluitant per recuperar les lleis i constitucions abolides el 1715. Aquesta resistència va comportar tres guerres carlines i bombardeigs de Barcelona al segle XIX; les dictadures del General Primo de Ribera, la rebel·lió militar de 1936, la guerra civil i el règim feixista del General Franco al segle XX. La proclamació de la II República va permetre l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932.

 

En aquest document caldria recordar les condicions amb què el poble català va donar el seu consentiment a la Constitució espanyola de 1978. Sortíem de quaranta anys de règim militar, s’havia restablert la Generalitat i la nova Carta Magna reconeixia l’existència de nacionalitats, tot i que es fonamentava en la unitat d’Espanya. Sobretot reconeixia de manera implícita el poble català com a subjecte polític perquè el seu Estatut d’Autonomia havia de ser pactat de manera bilateral al Congrés i aprovat en referèndum de tots els ciutadans. En canvi els estatuts regionals eren lleis orgàniques ordinàries. Però, després del Cop d’Estat del 23-F, es va tractar l’autonomia catalana com una autonomia de règim comú; una nació que havia tingut l’estatut polític de Portugal era relegat al tractament d’una autonomia provincial com La Rioja o Cantàbria.

 

L’apel·lació a les Nacions Unides hauria de recordar que El Parlament de Catalunya va voler canviar aquesta evolució autonòmica amb un nou Estatut, que va ser aprovat el setembre del 2005. Aquesta aprovació va desencadenar una greu campanya anticatalana de tints xenòfobs en la que van participar totes les institucions de l’Estat espanyol, inclòs l’Estat Major de l’exèrcit. L’Estatut va ser aprovat al Congrés de Diputats espanyol, després de profundes retallades acceptades per la part catalana. Finalment va ser aprovat en referèndum pel poble català, l’any 2006.

El Partit Popular, impulsor de la campanya xenòfoba va impugnar l’Estatut aprovat en referèndum davant el Tribunal Constitucional. La rigorosa legalitat de la part catalana va ser contestada per la prevaricació del Tribunal Constitucional espanyol que va modificar l’Estatut de Catalunya amb la seva sentència de l’any 2010. Aquesta modificació vulnera l’article 152.2 de la Constitució Espanyola que estableix: “una vegada hagin estan sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. El Tribunal Constitucional no podia modificar l’Estatut, només podia d’ordenar la repetició de tot el procediment, que culmina en un nou referèndum.

El resultat és que Catalunya es regeix per un Estatut diferent del que van aprovar els seus ciutadans. El Regne d’Espanya, mitjançant el seu T.C., ha reinterpretat de manera unilateral la Constitució de 1978. Ara nega l’existència del poble català, al que titlla de “subespècie”. Només reconeix la sobirania de les Corts espanyoles, en les que els catalans sempre estem en minoria, en una situació de total indefensió.

Finalment la denúncia davant la comunitat internacional hauria d’explicar que la indignació davant la sentència del T.C. va fer sortir més d’un milió de persones al carrer el juliol de 2010 a protestar. L’any 2012 un milió i mig de catalans es van manifestar a favor de la independència. El President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades que van ser guanyades pels partidaris d’una consulta sobre la independència. Dos terços dels nous diputats van aprovar la Declaració de Sobirania que proclama que el poble català és subjecte històric i polític, per tant protegit pel Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils.

Amb la Declaració de Sobirania el poble català ha abjurat del consentiment a la Constitució espanyola. L’any 2013 prop de dos milions de catalans van fer una cadena humana de 400 quilòmetres evocant la dels Països Bàltics per independitzar-se de la Unió Soviètica. L’any 2014 una massa humana més gran encara va fer la concentració de protesta més gran de la història d’Europa a les dues principals avingudes de Barcelona. El Govern espanyol ha ignorat totalment aquestes protestes populars i els resultats electorals.

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la Declaració de Sobirania i el Congrés dels Diputats va refusar la petició d’un referèndum sobre la independència presentada pel Parlament de Catalunya amb el 80% dels vots. La majoria del Parlament català va aprovar una llei de consultes no referendàries i la celebració d’una d’aquestes sobre la independència de Catalunya. El Govern espanyol ha declarat il·legal aquesta llei fins i tot abans d’estar redactada i la convocatòria d’una consulta sobre la independència. L’ha impugnada davant del Tribunal Constitucional que s’ha reunit d’urgència, fet que no havia passat en els seus 36 anys d’existència, per a suspendre-la i tot fa preveure que la declararà anticonstitucional.

Davant d’aquests fets el Parlament de Catalunya, representant legal del poble català, apel·la a l’Assemblea General de les Nacions Unides, al seu Consell de Seguretat i al Secretari General perquè siguin conscients de la dramàtica història de Catalunya des de 1714 i de la seva situació d’indefensió actual davant dels poders espanyols per tal que instin al Regne d’Espanya a complir l’article primer del Pacte Internacional sobre Drets Civils i Polítics que ha signat i que estableix: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”. També cal demanar que les Nacions Unides arbitrin la manera com el poble català ha de realitzar el referèndum d’autodeterminació.

Les Nacions Unides tenen el Comitè de Descolonització per decidir els casos de les nacions colonitzades, però no hi ha un comitè anàleg pel casos d’annexió forçosa d’un país. Aquesta absència dificultarà la tramitació d’una apel·lació del Parlament de Catalunya. Però la seva aprovació tindrà una profunda influència en la internacionalització del procés perquè el plantejaria en termes de dret internacional. D’aquesta manera el conflicte català deixaria de ser vist com un plet polític intern espanyol, recorregut totalment exhaurit, i prendria el caire d’una reclamació d’autodeterminació”.

 

Josep Pinyol i Balasch

Historiador i empresari

Tags: Democràcia

Tags: Democràcia

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenada Laurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seu enamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

Tags: Democràcia, Independència, POLÍTICA

Tags: Democràcia

Tags: Democràcia

(Foto: Moment en què Don Pepe enderroca simbòlicament el Cuartel de Bellavista)

Tags: Democràcia, Pepe Figueres, POLÍTICA

Tags: Democràcia, España, Humor, Intolerància

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

Tags: Democràcia, Drets humans, Egipte, Espiritualitat, Justícia social, Llibertat, RELIGIÓ

Estem acostumats a la prepotència que acostumen a gastar els governs espanyols amb els que ells consideren súbdits o inferiors. Jo dic que aquesta actitud no és res més que reminiscències de la relació metròpoli-colònia a la que Espanya es va acostumar durant alguns segles. Primerament les  colònies les tenien a ultramar i, quan les van perdre, van buscar-ne altres de més properes. Però la mentalitat segueix.

Per això el cap de la diplomàcia espanyola, José Manuel Garcia-Margallo, va tenir aquella primera reacció tan fora de lloc i tan fora de to envers el president de Bolívia i l’incident amb el seu avió quan va dir que “ Espanya no ha de disculpar-se amb Bolívia pels problemes que va tenir quan va sobrevolar Europa”. Típic!. No ho van veure pas així els presidents de sis països membres de la Unasur (l’Argentina, Bolívia, l’Equador, Surinam, l’Uruguai i Veneçuela) quan van exigir a Espanya, França, Itàlia i Portugal que demanin "disculpes públiques" per haver denegat el trànsit aeri a l’avió oficial d’ Evo Morales i van afirmar que "el greuge sofert pel president Morales ofèn no només el poble bolivià sinó totes les nostres nacions".

I és exactament així com van encara pel món alguns països: amb prepotència. No creuen en el diàleg, amb el pacte, amb el respecte a les lleis i a la raó. Creuen només en la força, que és el que han fet servir durant segles i a la que estan molt acostumats. Ho veiem també amb EEUU i altres països que han manat molt i segueixen tractant els demés com a súbdits. A l’escut nacional de Xile hi ha una llegenda que diu: “Por la razón o la fuerza”; frase que es remunta a l’època de la independència i que podríem considerar una versió moderna del lema llatí “aut consiliis aut ense” (“o per consells o per espasa”), en referència al clàssic dualisme saber-poder que podem trobar al pensament platònic i que més tard es representaria amb la balança (com a símbol de la justícia, de la raó i del Dret) i l’espasa (com a símbol del poder i de la força).

Per això podem parlar clarament de prepotència espanyola; o sigui, d’abús de poder amb els que considera inferiors. Ells són els millors, els superiors i els perfectes mentre que els altres són inferiors, pitjors i imperfectes. Ells són els mestres que ho saben tot i els altres son els aprenents que no saben res. per això podem mirar per damunt de l’espatlla i poden tenir complex de superioritat sense que se n’hagin d’avergonyir. A ells no els cal negociar ni respectar perquè parteixen de la base que els que tenen la raó únicament són ells. Per això quan parlen ho fan com aquest ministre del PP i quan actuen ho fan des d’una superioritat moral que s’atorguen ells mateixos i que ningú els ha donat.

Amb els països llatinoamericans els governs espanyols acostumen a actuar així. I si són d’esquerres encara més perquè ja se sap que han d’estar bé amb l’amo ianqui, que és qui dóna les indicacions oportunes. No importa que EEUU sigui qui fa les escoltes il·legals i espiï qui li sembli. Els és igual ficar-se en la intimitat de la gent, dels organismes i dels mateixos governs però –això sí- el pobre extècnic de la CIA, el nord-americà Edward Snowden, acusat de filtrar informació confidencial sobre els programes d’espionatge dels EUA i la Gran Bretanya, no té dret a res ni a ser asilat per algun país. Qui li doni asil ja es pot anar preparant…. Les amenaces són ben clares!

Una autèntica marranada a la llibertat i a la democràcia que tant proclamen!

Tags: Democràcia

CERRO CHATO és un petit poble de l’interior de l’ Uruguai que no destacaria per res en particular si no fos perquè allà, el dia 3 de Juliol de 1927, s’hi fa fer un plebiscit on va votar per primera vegada una dona en tota l’ Amèrica del Sud. Ens diuen les cròniques de l’època que “que la primera mujer en reivindicar su derecho a ejercer la ciudadanía fue una mujer de color, de 90 años, inmigrante del Brasil, llamada Rita Ribera”.

Com a cosa curiosa cal destacar que el plebiscit es va fer degut a la singular situació geogràfica que té aquest petit poble: Cerro Chato es troba situat a la cruïlla de tres “Departamentos” (vindrien a ser les nostres províncies) en la 8 ° secció del departament de Durazno, 4 ° secció de Florida i la 6 ° secció de Treinta y Tres, sobre la ruta n ° 7 i al quilòmetre 280 de la via fèrria Montevideo-Melo, més precisament als 33 ° 06 ‘latitud S, i als 55 ° 06’ longitud O. Volien arreglar aquesta anòmala situació i que la jurisdicció del poble passés a un sol Departamento. Van votar, va guanyar Durazno per ampla majoria però, no obstant això, els resultats del plebiscit mai van ser presos en consideració per les autoritats de l’època, i la iniciativa d’annexió es va perdre en el temps, mantenint fins avui la mateixa situació que en 1927, situació que ja no volen canviar justament per la seva singularitat. Per això cada any aquest dia recorden amb goig aquell “Plebiscito de cerro Chato” i aquesta curiosa situació se la prenen amb prou bon humor quan diuen que

Los “Cerrochatenses” tienen otro privilegio en su localidad, ya que es el único lugar del país, donde en un clásico boliche se puede “cantar” truco en Durazno y decir “quiero” en Treinta y Tres, ante
la sorprendida mirada del parroquiano sentado en Florida, cuyo “tintillo” está al alcance de su mano… pero en Durazno

Què té de particular, que mereixi ser recordat un plebiscit d’un petit poble perdut enmig del camp fa més de 80 anys enrere? És que el Plebiscit del 3 de Juliol de 1927, va ser un fet històric per a l’Amèrica Llatina ja que va ser la primera vegada que la dona va poder sufragar. Per contextualitzar, la importància d’aquest fet només cal que comparem algunes dates de països de rellevància mundial:

El primer estat a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia del Sud en 1902 i Tasmània en 1903.

Portugal, de 1931 a 1971, només podien votar les dones que tenien la secundària aprovada. Del 71 en endavant va ser universal.

Sud Àfrica, de 1930 a 1994, només podien sufragar les dones blanques. Del 94 en endavant també va passar a ser universal.

Regne Unit, de 1918-1928 accedien al vot les dones de 30 anys; a partir de 1928 podien votar de 18 anys en endavant.

Kuwait, des del 2005 poden votar totes les dones majors de 18 anys.

A Espanya, el dret al vot de les dones va ser reconegut a la Constitució de 1931, i la primera vegada que van poder exercir aquest dret va ser en les eleccions generals de novembre de 1933. La dictadura de Franco va anul·lar el sufragi femení i les eleccions lliures, que no es van poder a exercir fins el 1976 durant la Transició espanyola.

Tags: Democràcia, Plebiscito de Cerro Chato, Uruguai

Explica Eduardo Galeano al seu llibre “El mundo al revés” que al segle dotze, el geògraf oficial del regne de Sicília, Al-Idrisi, va traçar el mapa del món, el món que Europa coneixia, amb el sud a dalt i el nord a baix. Això era habitual en la cartografia d’aquells temps. I així, amb el sud a dalt, va dibuixar el mapa sud-americà, vuit segles després, el pintor uruguaià Joaquín Torres García. El nostre nord és el sud, va dir. Per anar al nord, els nostres vaixells baixen, no pugen.

Si el món està, com ara està, cap per avall, no caldria fer-li donar el tomb, perquè pugui plantar-se de forma natural damunt dels peus?

Vivim en un món al revés en molts aspectes. Però això encara es fa molt més evident en aquesta pelleringa d’ Espanya que ens han deixat els dos gran partits que l’han desgovernada aquests darrers any. Sí, em refereixo al PP i al PSOE, que han fet les coses exactament al revés de com s’haurien d’haver fet.

Cal que aquests dies abans de les eleccions ens preguntem, doncs, si volem seguir en aquesta Espanya que s’ha convertit en el paradigma del “món al revés” on les coses estan totes fora de lloc i ben al revés de com haurien d’estar.

Caldria advertir a tota la població catalana que el diumenge vagi a votar que hi han governants que fan de la mentida la seva veritat, que  que fan del govern un instrument en benefici seu i que aquests mateixos governants demostren cada dia que no creuen en la democràcia.

Caldria advertir a tota la població que hi han mitjans de comunicació que han nascut per a ser mitjans d’incomunicació, de confusió, creadors de realitats delirants, de manipulacions i de mentides permanents i, que per tant, hem d’estar molt alerta amb les seves intoxicacions.

També caldria advertir a tothom que no tingui por a tantes amenaces i mentides perquè gaire pitjor no podem estar. Els que estan a l’atur que vagin pensant que aquesta Espanya actual no els donarà feina. Tot al contrari, més aviat els dirà que vagin a buscar-la a fora perquè aquí no la trobaran.

Cal advertir als que tenen la casa hipotecada que vigilin per no perdre-la. Les lleis d’aquesta Espanya irracional no els ajudaran gens ni mica.

Cal que sàpiguen que les lleis, en aquesta Espanya actual, estan fetes pels rics i pels poderosos i sota el principi de “feta la llei, feta la trampa”.  I cal que sàpiguen que molts jutges estan especialitzats en interpretar-les en contra dels interessos del poble. Per tant, cal veure a qui votem diumenge, si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest llast tan pesat.

En aquesta Espanya actual la democràcia és una paraula buida i ningú té cap interès en donar-li contingut. Potser seria hora d’anar creant un nou Estat on la democràcia comencés a tenir sentit i la Constitució servís al poble.

Cal advertir que, si volem seguir en aquesta Espanya actual, haurem d’aprendre a caminar enrere -com els crancs- perquè enlloc d’anar endavant anirem sempre més enrere.

Si voleu seguir vivint immersos en la por, en la foscor, en la dependència i en l’esclavatge mental seguiu votant els grans partits espanyols que ens han portat a la ruïna total i que no saben per on sortir-se’n.

Si voleu una Espanya al revés, on un colpista com Tejero és capaç de denunciar un demòcrata com el president Mas, seguiu votant l’estatus quo actual.

Però si creieu que una altra realitat és possible, voteu qualsevol partit que ens pugui dur la necessària INDEPENDÊNCIA que ens pot fer lliures d’una vegada d’aquest amo tan fastigós!

Tags: Catalunya, Democràcia, POLÍTICA

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l’autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d’una qüestió política, sinó més aviat d’un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d’evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d’hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d’acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d’intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d’aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d’una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d’experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d’aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé. 

Tags: Democràcia, Independència, POLÍTICA

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: [email protected].

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

Tags: Baltasar Garzón, Democràcia, Drets humans, Tortura

Molt sovint ens omplim la boca parlant de democràcia sense analitzar massa si realment ho som o no. Perquè si féssim cas a la realitat, l’analitzéssim una mica i fóssim una mica més crítics potser ens enduríem alguna sorpresa. Això és el que m’he endut jo quan he llegit les dades que The Economist dóna cada any en el seu anàlisi. No sé si són fiables o no. Potser algú que sàpiga més del tema m’ho podrà confirmar, però pel que he pogut esbrinar podríem dir que són dades serioses i fiables.

L’índex de democràcia és un mesurament fet per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist (EIU per les sigles en anglès), a través del qual es pretén determinar el rang de democràcia a 167 països, dels quals 166 són estats sobirans i 165 són estats membres de les Nacions Unides. Aquest estudi va ser publicat per primera vegada l’any 2006 i ha tingut posteriors actualitzacions en 2008 i 2010.  The Economist basa els resultats en 60 indicadors que s’agrupen en cinc diferents categories: procés electoral i pluralisme, llibertats civils, funcionament del govern, participació política i cultura política. Pel que fa a la classificació que es fa als països d’acord a la seva puntuació, aquesta es divideix de la següent manera: països amb democràcia plena, països amb democràcia defectuosa, països amb règims híbrids i països amb règims autoritaris.

Si voleu trobar els resultats de l’any 2011 podeu anar a la següent pàgina: Índex de democràcia

Metodologia emprada
Com es descriu en l’informe, l’índex democràtic és una mitjana ponderada, basada en les respostes brindades a un qüestionari d’unes 60 preguntes, cadascuna de les quals permet triar una de dues o tres respostes alternatives possibles (a manera d’opció múltiple omultiple choice).
La majoria de les respostes corresponen a "avaluacions d’experts", encara que l’informe no dóna més precisions sobre ells, ni de la seva quantitat, ni si són empleats de The Economist o catedràtics independents, ni tampoc sobre la seva nacionalitat.
Algunes de les preguntes són respostes a través d’enquestes d’opinió dutes a terme en els respectius països. No obstant, en el cas dels països de règim polític tancat en major o menor mesura, dins dels quals no es poden dur a terme enquestes independents que donin resultats concloents, s’usen resultats prèviament obtinguts per a països de sistema de govern similar, a més de algunes avaluacions per part d’experts.
Finalment, l’índex de democràcia resultant, arrodonit a un decimal, decideix la ubicació del país en la petita taula que es mostra a continuació:

Democràcies plenes- Entre 8 i 10 punts.
Democràcies defectuoses- Entre 6 i 7,9 punts.
Règims híbrids- Entre 4 i 5,9 punts.
Règims autoritaris- Menys de 4 punts.

Els primers 25 països són els següents:
1. Noruega 9,80
2. Islàndia 9,65
3. Dinamarca 9,52
4. Suècia 9,50
5. Nova Zelanda 9,26
6. Austràlia 9,22
7. Suïssa 9,09
8. Canadà 9,08
9. Finlàndia 9,06
10. Països Baixos 8,99
11. Luxemburg 8,88
12. Irlanda 8,56
13. Àustria 8,49
14. Alemanya 8,34
15. Malta 8,28
16. República Txeca 8,19
17. Uruguai 8,17
18. Regne Unit 8,16
19. Estats Units 8,11
20. Costa Rica 8,10
21. Japó 8,08
22. Corea del Sud 8,06
23. Bèlgica 8,05
24. Maurici 8,04
25. Espanya 8,02

Per acabar unes consideracions:

Us heu fixat que l’Uruguai està per davant del Regne Unit i d’ Estats Units i d’Espanya, per exemple?

Us heu fixat que Espanya és el darrer dels països considerats “democràcies plenes”?

Us heu fixat que hi ha països molt importants que estan en un lloc no tan destacat com podríem pensar i que n’hi han altres més desconeguts que tenen un alt índex de democràcia?

Potser caldria que Espanya no s’ho cregués tant, no se sentís tan important, no pensés que és exemple de res i que n’aprengués una mica d’altres països bastant més humils i que són més demòcrates sense fer-ne escarafalls?

Tags: Democràcia

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I els que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure en pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.

Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.

Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d’Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.

Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet, ara ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats hi són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!

Tags: Àfrica, América Llatina, Democràcia, Dictadura, POLÍTICA

Ara mateix surto de casa i me’n vaig a votar! Aquests dies he estat pensant les múltiples raons que tinc per anar a votar i n’he trobat un fotimer. No fa gaires dies que n’apuntava un munt.

Pensant i repensant en aquests referèndums que es fan arreu de Catalunya arribo a la conclusió que d’alguna manera tots estem fent les nostres pròpies eleccions constantment durant tota la nostra vida. Constantment elegim milers de coses, a vegades sense importància, però que sumades fan que sigui una gran elecció vital que ens retrata: tots sabem el que més o menys som i el que més o menys volem ser. I també tots sabem el que hem estat, el que som i -probablement- el que serem.

Anant a votar elegim. No anant-hi, també. Votant SÍ, elegim unes coses determinades i votant NO, unes altres. I votant EN BLANC, també volem dir alguna cosa concreta.

D’alguna manera diem el que volem ser; el que som i voldríem no ser; el que podríem ser i no ens deixen ser; votem per un futur i unes il·lusions que potser molts no podrem tocar amb els dits però ho fem per tal de que altres puguin abastar-les. Votar segueix tenint un significat i abstenir-se o passar olímpicament també en té un altre ben diferent, òbviament.

PER TOT PLEGAT, US EXHORTO A ANAR TOTS ELS QUE PUGUEU A VOTAR, QUE COM MÉS SEREM MÉS FORÇA TINDREM.

PERQUÈ ÉS IMPORTANT QUE ELS CATALANS I LES CATALANES VOTEM I PARTICIPEM EN LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DEL NOSTRE MUNICIPI?

1) Perquè el dret democràtic de decidir (que inclou el dret a l’autodeterminació dels pobles i a la independència política) és un dret universal, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. Així ho enuncia el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, signat també per l’Estat espanyol, en el seu article primer tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.

2) Perquè els catalans i les catalanes conformem un poble amb els mateixos drets que tots els altres pobles del món i tenim, per tant, el dret de decidir també sobre la independència de la nostra nació. Els catalans i les catalanes no podem, ni volem, renunciar a cap dret que ens és propi.

3) Perquè la Consulta sobre la Independència permet votar lliurement Sí, No o en Blanc, i això permetrà conèixer l’opinió real de la ciutadania sobre aquesta qüestió tan rellevant, sense distorsions ni manipulacions interessades.

4) Perquè la consulta és perfectament legal, i complirà amb un protocol que assegurarà la fiabilitat i seguretat que requereix qualsevol procés democràtic per poder ser homologat per observadors internacionals.

5) Perquè hi haurà observadors internacionals i premsa acreditada d’arreu que validaran i valoraran la Consulta. Els catalans i les catalanes hem de demostrar el nostre civisme al món que ens estarà observant.

6) Perquè la Consulta sobre la Independència representa un aprofundiment de la democràcia directa. L’èxit de la Consulta obrirà les portes a més i millors mecanismes de democràcia participativa.

7) Perquè la Consulta s’organitza des de la societat civil i és un exemple del compromís i la maduresa de la ciutadania catalana que cal respectar i afavorir.

8) Perquè podem demostrar al món que la nació catalana està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació.

9, 10, 11, 12…. i fins a 7 milions de raons. Cada ciutadà de Catalunya té la seva pròpia raó per anar a votar el que cregui convenient. Per què no hi va? Qui li ha fet creure que no cal? Qui li diu que no és convenient? Qui menysté aquest referèndum? Totes aquestes preguntes ens les hauríem de fer urgentment.

Qui treu o dóna raó són els arguments i no pas la por. Ves a votar al teu municipi que jo ho faré al meu.

UN BON NIVELL DE PARTICIPACIÓ IMPULSARÀ LA CONVOVATÒRIA D’UN REFERÈNDUM NACIONAL D’INDEPENDÈNCIA AMB CARÀCTER VINCULANT RECONEGUT PER LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

–‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-‘Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-‘Estem igual d’acollonits que a l’any 1970’, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!

Una de les diferències entre democràcia i dictadura és que en democràcia s’ha de respondre, s’ha de donar comptes i els ciutadans tenen drets (entre ells, el dret a saber) i en una dictadura no hi ha drets: ni a preguntar, ni a saber, ni a protestar.

Yoani Sánchez és una coneguda bloguera cubana, de la qual ja us n’he parlar alguna altra vegada. Tinc el seu blog entre els meus favorits i intento anar-lo llegint (no pas els comentaris, però). Crec que és una bona periodista i explica, des de dins i de prop el que està passant a l’ illa. No és la única que ho fa, però ella trobo que ho fa molt bé i és una delícia llegir-la.

Fa un temps que va enviar un qüestionari amb 7 preguntes a Barack Obama i un altre, amb 7 preguntes més, a Raúl Castro. Suposo que ja deveu imaginar el que ha passat: que Obama l’ha contestat i Raúl "encara no". La Tv se n’ha fet ressò aquests dies. És el que dèiem: que qui creu que el poble té dret a saber, contesta el que li pregunten. Qui no creu en els drets, ja no té cap necessitat a contestar. Més clar, l’aigua.

Som molt crítics amb els polítics. Jo, el primer. Però ho som, sobretot, amb aquells que es creuen que el poder els ve del cel i no se n’adonen que el poder els arriba de baix, del poble. Si es fessin més propers, fossin més francs i clars, complissin un 10% del que prometen a les campanyes… serien més ben valorats.

En aquest cas Obama ens ha donat una bona lliçó a tots, però sobretot als polítics: un dels homes més poderosos del món s’ha "rebaixat" a contestar en un blog d’una pobra periodista d’un pobre país. És només un signe. Però un signe ben evident del que deu creure què és la democràcia. En podríem aprendre tots plegats, no us sembla?

Eduardo Galeano és l’intel·lectual més important de l’ Uruguai dels últims anys. Amb motiu de les eleccions de demà, va pronunciar un discurs a l’ Obelisc de Montevideo, en el tancament de  la campanya contra la "Ley de impunidad", la nit del dimarts, dia 20.

Us deixo les seves paraules i us recomano que les llegiu atentament, tant si us interessa la política, com si no; tant si us interessa Uruguai, com si no. Són unes sàvies i profitoses paraules per a tothom i per a tots els temps i ocasions…..

Eduardo Galeano
Falta muy poquito para que el pueblo uruguayo elija nuevo gobierno.
Al mismo tiempo, en las mismas urnas, se somete a plebiscito la posibilidad de liberarnos de dos palos metidos en la rueda de la democracia. Uno de esos palos es el que impide el voto por correo de los uruguayos que viven en el extranjero. La ley electoral, ciega de ceguera burocrática, confunde la identidad con el domicilio. Dime dónde vives y te diré quién eres. Los uruguayos de la patria peregrina, en su mayoría jóvenes, no tienen derecho de voto si no pueden pagarse el pasaje. Nuestro país, país de viejos, no sólo ha castigado a los jóvenes, durante años negándoles trabajo y obligándolos al exilio, sino que además les sigue negando el ejercicio del más elemental de los derechos democráticos. Nadie se va porque quiere. Los que se han ido, ¿son traidores? ¿Es traidor uno de cada cinco uruguayos? ¿Traidor o traicionado?
Ojalá los uruguayos acabemos de una vez con esta discriminación que nos mutila.
Y ojalá acabemos también con otra discriminación todavía peor, la ley de impunidad, ley de caducidad de la pretensión punitiva del Estado, bautizada con ese nombre rocambolesco por los especialistas en el arte de no llamar a las cosas por su nombre.
La Corte Suprema de Justicia acaba de dictaminar que esa ley viola la Constitución. Desde mucho tiempo antes se sabía que también viola nuestra dignidad nacional y nuestra vocación democrática. Es una triste herencia de la dictadura militar, que nos ha condenado al pago de sus deudas y al olvido de sus crímenes.
Sin embargo, hace veinte años, esta ley infame fue confirmada por un plebiscito popular. Algunos de los impulsores de aquel plebiscito estamos reincidiendo ahora, y a mucha honra: perdimos, por muy poco pero perdimos, y no nos arrepentimos. Creemos que aquella derrota nuestra fue en gran medida dictada por el miedo, un bombardeo publicitario que identificaba a la justicia con la venganza y anunciaba el apocalipsis, larga sombra de la dictadura que no quería irse; y creemos que nuestro país ha demostrado, en estos primeros años de gobierno del Frente Amplio, que ya no es aquel país que el miedo paralizaba.
Eso creemos, digo, y ojalá no me equivoque.
Ojalá triunfe el sentido común. El sentido común nos dice que la impunidad estimula al delincuente. El golpe de Estado en Honduras no ha hecho más que confirmarlo. ¿Quién puede sorprenderse de que los militares hondureños hayan hecho lo que han venido haciendo desde hace muchos años, con el entrenamiento del Pentágono y el visto bueno de la Casa Blanca?
La lucha contra la impunidad, impunidad de los poderes y los “poderitos”, se está desarrollando en los cuatro puntos cardinales del mundo. Ojalá nosotros podamos contribuir a desenmascarar a los defensores de la impunidad, que hipócritamente ponen el grito en el cielo ante la inseguridad pública, aunque bien saben que los ladrones de gallinas y los navajeros de barrio son buenos alumnos de los banqueros y los generales recompensados por sus hazañas criminales.
Ojalá el próximo domingo confirme nuestra fe en una democracia sin coronitas, ni las coronitas del uniforme militar, ni las coronitas del dinero.
Ojalá podamos envolver esta ley en papel celofán, en un paquete bien atado, con moña y todo, para enviársela de regalo a Silvio Berlusconi. Este gran mago de la impunidad universal, que ha atravesado más de sesenta procesos y no conoce la cárcel ni siquiera de visita, nos agradecerá el obsequio y seguramente sabrá encontrarle alguna utilidad.
Ojalá.
Lo único seguro es que, pase lo que pase, la historia continuará, y continuará el incesante combate entre la libertad y el miedo.
Yo suelo invocar una palabra, una palabra mágica, una palabra abrepuertas, que es, quizá, la más universal de todas. Es la palabra abracadabra, que en hebreo antiguo significa: Envía tu fuego hasta el final. A modo de homenaje a todos los fuegos caminantes, que van abriendo puertas por los caminos del mundo, la repito ahora:
Caminantes de la justicia,
portadores del fuego sagrado,
¡abracadabra, compañeros! 
*         Versión del discurso pronunciado en el Obelisco de Montevideo, en el cierre de la campaña contra la ley de impunidad, la noche del martes 20.

De les poques coses que he après a la vida és que la democràcia no pot existir sense llibertat. Així de senzill i així de clar. Aquest principi tan clar -a priori- sembla que no tothom l’entén de la mateixa manera. Per exemple: No és demòcrata un estat que no reconegui la llibertat d’opinió i d’expressió.

Chávez a Veneçuela ha fet tancar més de 60 emissores en un mes. Tancar emissores i tancar diaris no és gens democràtic, entenc jo.

Espanya no ha anat tant lluny, però des de fa una temporada anem per mal camí: al País Basc no van deixar presentar algun partit amb l’excusa sibil·lina de que no condemnava la violència. La sacrosanta constitució que tenim s’estira i s’arronsa d’acord amb les necessitats de cada moment de l’Estat. Si convé fer lectures obertes es fan sense cap pudor. I si convé fer-les restrictives també es fan. Les lleis ja no són per a complir-les segons el sentit comú sinó que són per interpretar-les.

Eduardo Galeano, -a qui jo admiro molt i respecto encara més- fa uns dies que parlava de Chávez en un to que no em va agradar gens ni mica. Deia que no era cap dictador perquè el poble l’ha votat vàries vegades. No em faci riure senyor Galeano: tots sabem els "apaños" que ha fet per tal de quedar-se al poder i com va tapant boques per tal de que no se sàpiguen les coses. Tots els països de la regió estan preocupats i amb motiu: Colòmbia, Brasil, Uruguai, Paraguai i Argentina estan ben preocupats perquè Veneçuela vol entrar al Mercosur. Països que ja havien votat l’ adhesió ara s’ho repensen, en veure els camins cap on corre el dictador veneçolà.

No fa gaires dies que  Chávez es va passejar per Madrid i va entrar en una llibreria fent-se el populista. Es veu que s’hi va concentrar força gent a l’entrada i va haver d’escoltar-se coses que no li van agradar gens. Va marxar emprenyat. Al seu país ja no se li poden dir aquestes coses… Doncs potser que s’hi vagi acostumant perquè cada dia hi haurà més gent en contra si segueix per aquest camí de tancar diaris, emissores i tapar boques.

Un país mai pot ser demòcrata si no deixa llibertat per expressar-se. Ho sabia això senyor Zapatero? Encara que sigui a través d’una consulta popular…

Ara resulta que és un advocat de l’Estat franquista (falangista, concretament) qui ha de defensar que no es pot fer un referèndum a Arenys. Quin tipus d’ Estat tenim? No els fa vergonya? És com si poséssim un llop a cuidar un ramat d’ovelles. O si ens refiéssim d’un lladre per a cuidar un banc. O que poséssim de professor a un analfabet…  El món al revés. El món capgirat.

Si, aquesta és la trista realitat espanyola després d’un grapat d’anys de democràcia (democràcia?). Una democràcia de molt baix to. Tan descafeïnada que a vegades hem de dubtar seriosament si en podem dir democràcia. Una democràcia que no respon gens als desitjos de milers de ciutadans.

Perquè per a mi no és democràcia el fet de que no es pugui fer una consulta en un local cedit per l’Ajuntament. Aneu a Suïssa i veureu que cada setmana es fan consultes de tot tipus. Jo entenc que la democràcia és també això, a més d’anar a votar cada quatre anys. I els nostres representants més propers són els Ajuntaments i són els Ajuntaments qui haurien de fer consultes periòdiques sobre el tema que creguin convenient.

Els ajuntaments representen el lloc on la democràcia més estretament conviu amb la ciutadania, i més directament atén la seva legítima demanda de participació. Els ajuntaments són, en conseqüència, pilars bàsics que sustenten tot l’edifici del sistema democràtic. Allà on la qualitat de la democràcia dels Ajuntaments es degrada, tot el sistema se’n ressent.
La democràcia és el govern del poble i per al poble. Així ho entenc jo i així espero que sigui. Perquè si no és així, no m’interessa.

Quan un Parlament fa una llei com l’ Estatut i un grup de magistrats, sense cap tipus de credulitat i amb una colla d’interessos polítics evidents, són els que han de dir si està bé o no…. doncs ja començo a no entendre les coses. Quan ja no puc ni votar el que jo vull ser, doncs tampoc no ho entenc. Una cosa és que la meva opinió guanyi o perdi, però almenys que deixin expressar-me.

No us ho sembla?