A PEU

En llegir el títol potser us pensareu que us vull parlar d’aquest malfactor que anomenen «El Chicle» i que acaben d’agafar perquè sembla ser el presumpte assassí de Diana Quer. No us parlaré d’aquest home, tot i que ens pot servir d’exemple per allò que després us vull parlar. Es veu que aquest home tenia prou antecedents com per haver anat a la presó una bona temporada. En la seva fitxa policial hi consten 6 antecedents: per tràfic de drogues, per violació, per lesions, dos per conduir sense carnet i un furt a l’agost. Expliquen que tothom sabia que era un pescador furtiu (de cloïssa sobretot), lladre de gasoil de vaixells al port i de camions estacionats en aparcaments; vividor, traficant i fins i tot un traïdor (li deien també «el xivato» perquè venia als altres per salvar-se ell. Per tots aquests delictes es veu que pràcticament no va estar tancat a la presó. Alguns catalans que tots coneixem no han tingut tants privilegis i per delictes que es veu que a dreta llei no ho són ja hi porten dos mesos… Allò que alguns diuen amb to altisonant de que la llei és igual per a tots ja veiem que no és pas veritat…

El sobrenom d’aquest malfactor m’ha fet pensar en què les lleis són com un xiclet, que s’estiren i arronsen, s’inflen i es desinflen a gust del consumidor. Jo m’ho heu sentit a dir moltes vegades (i potser em faré pesat i tot), però les lleis a Espanya s’estiren i arronsen, s’interpreten i s’apliquen amb més o menys rigor a gust dels nostres insignes jutges, escolanets obedients dels governs de torn. Vaja, com un xiclet qualsevol. I encara una cosa pitjor: ja no són ni tan sols els jutges qui decideixen, sinó que el mateix Rajoy ha fet una aplicació inconstitucional de l’article 155 de la manera que li ha semblat millor i tothom ha callat com un mort i fins i tot una bona colla li han donat ànims perquè l’apliqués amb tota la duresa possible. En fi, que encara s’ha quedat curt, a parer d’alguns. Aquest President que està a les llistes dels que han cobrat sobresous de manera il·legal ha decidit atorgar-se la possibilitat de fer servir l’article 155 pel que no és: una carta blanca per usurpar les competències de qualsevol comunitat autònoma amb la qual discrepi. Ha començat per Catalunya però, ara que li ha agafat el gustet, seguirà amb altres, ja ho veureu.

Ens explica Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i ex lletrat del Tribunal Constitucional, en un article que trobareu AQUÍ que la Constitució reconeix en el seu article segon el dret a l’autogovern de les nacionalitats que integren Espanya i que també estableix una estructura bàsica de divisió de poders per a les comunitats autònomes, que tindran un Govern, un president, un Parlament i un Tribunal Superior de Justícia. I només per al cas de circumstàncies molt anòmales, l’article 155 CE preveu una possibilitat tremendament excepcional: la suspensió temporal i extraordinària del dret a l’autogovern i del règim constitucional autonòmic. També succeeix que en temps de guerra o catàstrofe l’art. 116 CE permet que se suspenguin determinades garanties i drets. Totes aquestes suspensions tenen en comú la seva temporalitat, provisionalitat i el seu caràcter excepcional i, si no fos així, serien una derogació de la mateixa Constitució. Per la mateixa raó, totes han de ser interpretades de manera restrictiva: els casos en què s’apliquin aquestes excepcions s’han de limitar al mínim.

El professor Urías dubta molt que les coses s’hagin fet correctament i, segons ell, s’han saltat alegrement la Constitució en molts punts.Per exemple, diu que l’article 155 CE no es pot utilitzar perquè el Govern central substitueixi, amb fins partidistes, al català en la seva potestat de convocar eleccions. Si el Govern de Madrid discrepa políticament del català, no pot llevar-li sense més aquesta competència i assumir-per a si mateix. Seria una violació evident de la Constitució. Des d’aquesta perspectiva, resulta evident que les mesures anunciades després del Consell de Ministres extraordinari i que es van a sotmetre a l’aprovació del Senat incorren en un clar excés respecte al que preveu la Constitució, diu ell.

En fi, que si a la Constitució de Cadis se la coneixia com «La Pepa» pel fet d’haver-se aprovat el dia de sant Josep o perquè Espanya estava a les mans de Josep Bonaparte (Napoleó), a aquesta la podem anomenar sense cap problema «el Xiclet de Rajoy» i quedarem prou amples.

Tags: Constitució

No coneixia la paraula castellana “ÑORDA” fins que avui l’he llegida i, per tant, no m’ha tocat més remei que anar-la a consultar al diccionari i, oh sorpresa!, no l’he trobada al diccionari de la RAE -que és on acostumo a consultar les paraules castellanes. Però sí que he vist que la recullen altres diccionaris, potser no tan puristes però molt més pràctics, com un vulgarisme dels molts que fem servir a diari. Ñorda no vol dir altra cosa que “mierda, caca , excremento o deshecho”.

Exactament això és el que ha resultat ser la Constitució Espanyola del 1978, vista en perspectiva després d’una colla d’anys. No dubto que potser va servir durant una època. No dubto que la van haver de fer dins de les limitacions que aquell moment imposava, amb els militars darrere la porta. No dubto que fins i tot té alguns punts prou positius. Però s’ha fet vella, no s’ha volgut retocar i no s’ha adaptat als temps que vivim i a la realitat d’aquest conglomerat de pobles que en diem España. I ara, per a molts, ja és massa tard i ja no la volem. Si ara la volen canviar em sembla que ja no hi són a temps perquè una Constitució que dóna prioritat a la dèria que sempre han tingut entre seia i seia els espanyols –“la unidad de España”- ara ja no serveix perquè pensem en una república. Tota una altra cosa, vaja!.

Sempre han cregut que aquest concepte de la “unidad de España” és fonamental i ja Franco hi creia amb els ulls clucs. Pensen que la gran majoria dels que ells consideren espanyols hi creuen, tot i que no s’han atrevit mai a preguntar-ho. Ho van posar amb lletres d’or a la Constitució i aquí està com si fos una veritat de fe immutable. Com si Déu ho hagués esculpit en taules de pedra i ho hagués inspirat de la mateixa manera que va donar els 10 manaments a Moisès. L’Espanya franquista i la postfranquista actual (el blog del 155) sempre ha tingut com un dogma de fe aquest principi i, per tant, una certa prevenció en qüestionar aquesta veritat de fe en qualsevol de les formes possibles. Fins i tot aquests nois tan “esquerranosos” i tan republicans de Podemos l’accepten amb els ulls clucs.

No és d’ara la cosa. Han acceptat allò que el 7 de desembre de 1933 ja va deixar clar la Falange Española en el seu punt inicial:

Falange Española

Puntos iniciales

 1. España

FALANGE ESPAÑOLA cree resueltamente en España.
España no es un territorio.
Ni un agregado de hombres y mujeres;
España es, ante todo, una unidad de destino;
Una realidad histórica;
Una entidad, verdadera en sí misma, que supo cumplir –y aún tendrá que cumplir– misiones universales.

* * *

Por lo tanto España existe:
1º Como algo distinto a cada uno de los individuos, y de las clases y de los grupos que la integran.
2º Como algo superior a cada uno de esos individuos, clases y grupos, y aún al conjunto de todos ellos.

* * *

Luego España, que existe como realidad distinta y superior, ha de tener sus fines propios.
Son esos fines:
1º La permanencia en su unidad.
2º El resurgimiento de su vitalidad interna.
3º La participación, con voz preeminente, en las empresas espirituales del mundo.

En el moment en què molts han qüestionat aquesta veritat de fe, s’han esverat i han començat a sortir al carrer amb les mans al cap per manifestar-se contra els anhels d’independència de tanta i tanta gent. Han vist com alguns s’han atrevit a qüestionar els seus principis i no han dubtat a remoure tota la maquinària de què disposen, a treure banderes “rojigualdas”(algunes amb el pollastre), símbols passats de moda i a treure del bagul dels records personatges de tota mena. Inclús vam poder veure un inefable Vargas Llosa o un José Borrell arengant la multitud i dient que els independentistes eren uns “conspiradors” i clamant per la llibertat (la seva i no pas la de tots).

Hem pogut veure aquest senyor grassonet que fa de ministre de defensa amenaçant a tort i a dret en un homenatge a la guàrdia civil, dient que aquells que han ofès al cos benemèrit i insultat als seus membres pagaran indefectiblement la seva traïció. Hem pogut veure un munt d’espanyolistes escridassant els Mossos d’Esquadra per no haver reprimit prou (segons ells) el dia del referèndum “il·legal”. Hem pogut escoltar al president Rajoy dient que qui ha violat la llei haurà d’atenir-se a les conseqüències i Albert Rivera, dient que la paciència s’ha esgotat. I hem pogut veure també un rei afiliat al PP, animant a repartir estopa als independentistes (què s’han cregut!). I, finalment, quan han esgotat la seva infinita paciència, s’han inventat i aplicat discrecionalment un 155 a la seva mida amb l’ajuda inestimable del poder judicial que ha seguit punt per punt tots els seus dictats.

Hem escoltat dues mil vegades a totes les TV espanyoles que l’independentisme català és un cop d’estat, que és il·legal i que les conseqüències seran greus. I, certament, han buscat la manera de dur-ho a terme sense que els pugessin els colors a la cara. Hem pogut escoltar un munt d’experts de la seva corda dient que una Catalunya independent seria un país arruïnat i una realitat política i econòmica inviable. Hem vist com s’ha incentivat d’amagat, amb pressions i facilitats de tota mena, que algunes grans empreses abandonin Catalunya amb l’espantall del separatisme.

Hem pogut escoltar un munt de vegades la versió de que el primer d’octubre van ser els guàrdies civils i la policia els agredits i no la pobra gent que només volien votar i que eren considerats poc més que criminals. Hem pogut escoltar els crits fanàtics de “a por ellos” i “soy español, español, español” mentre una pilota de goma treia l’ull d’un noi, la sang rajava pel rostre d’una dona o del cap dels joves i s’arrossegaven per terra les persones a cops de peu sota la mirada freda d’uns nois que no ha tingut cap més somni a la seva vida que el de ser guàrdia civil o policia.

Una Constitució que empara aquest tipus de coses no és més que una ñorda. Hem vist amenaces, amenaces i només amenaces. No hem vist cap intent de diàleg, cap proposició d’una sortida política, cap intent seriós de fer d’ españa un país diferent. Només hem vit venjança, porres, cops, sang i empresonaments com en qualsevol dictadura bananera (que és el que s’ha convertit España). Aquesta España que se la quedi i s’hi quedi aquell que vulgui. Una bona colla de catalans no la volem.

Tags: Constitució

El Tribunal Constitucional és un patata. Fa una temporada que s’ha proposat -o li han proposat- cridar l’atenció amb sentències contràries a tot el que els va arribant del que es va cuinant a foc lent a Catalunya. Però la Constitució que ells interpreten, molt a la seva manera i conveniència, ja es veu que no serveix en molts camps de la vida política i social. Perquè ja no és només en el tema polític català, sinó en molts altres temes. El món canvia ràpidament i tant el text constitucional com aquests senyors i senyores que l’interpreten estan tan ancorats al passat i amb una mentalitat tan caduca que ja no saben respondre a les inquietuds i als nous problemes que molta gent té avui. Les seves respostes a les qüestions que els proposen cada cop són més inconstitucionals o, dit d’una altra manera, cada vegada toquen menys de peus a terra.

Per exemple -i en un terreny que no és el polític- els membres del Tribunal (in) Constitucional d’aquest país van sentenciar que la segregació dels alumnes, la funcionalitat dels quals no s’ajustés a la de la majoria estadística de la població, era legal. Aquesta sentència va ser dictada ja fa tres anys i, des de llavors, diverses famílies han tingut la valentia de recórrer-la davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i segueixen a l’espera que es reconegui als seus fills el dret a una educació inclusiva i a les seves famílies el de la lliure elecció del centre (dret que només es compleix per a l’alumnat normo-funcional).

Un altre exemple que vaig llegir no fa gaires dies: aquest mateix Tribunal ha rebutjat admetre a tràmit el recurs presentat per una altra família que demanava que es restablís el dret al vot a la seva filla amb discapacitat intel·lectual. No sé si sabíeu que a les persones amb discapacitat intel·lectual se’ls hauria d’examinar per poder votar. Per què no a tothom i només a ells, pregunten molts pares? (Podeu ampliar la informació sobre el cas en aquest fantàstic article de Melisa Tuya). Els membres del (in) Constitucional segueixen amb pas ferm cap a aquesta sentència definitiva que confirmi legalment el que ja es va aplicant sovint en la pràctica: que les persones amb diversitat funcional no són SUBJECTES de dret, sinó OBJECTES de favors.

I encara un altre exemple: Per si algú no ho sap encara, l’article 56 del Codi Civil Espanyol exigeix a les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin contraure matrimoni un informe mèdic favorable i un certificat expedit per un notari. Per acabar-ho d’adobar, a finals del passat any es va produir una gran mobilització en el món de la diversitat arran de la reforma de l’esmentat article que ampliava els supòsits inclosos en aquesta exigència i afegia a les deficiències mentals (alerta amb l’expressió …) i intel·lectuals, també les sensorials. És a dir, que a partir de llavors també les persones sordes, cegues i sordcegues necessitarien el “permís” de dos complets desconeguts per poder casar-se:

“Quienes deseen contraer matrimonio acreditarán previamente en acta o expediente tramitado conforme a la legislación del Registro Civil, que reúnen los requisitos de capacidad y la inexistencia de impedimentos o su dispensa, de acuerdo con lo previsto en este Código. Si alguno de los contrayentes estuviere afectado por deficiencias mentales, intelectuales o sensoriales, se exigirá por el Secretario judicial, Notario, Encargado del Registro Civil o funcionario que tramite el acta o expediente, dictamen médico sobre su aptitud para prestar el consentimiento.”

Ho podeu llegir altra vegada en aquest article de la mateixa Melisa Tuya.

Algunes sentències dels tribunals espanyols (no sé si a altres països passa el mateix de forma tan exagerada com aquí) són tan desconcertant, tan partidistes, tan estanyes, tan allunyades del sentit comú, que farien riure si no afectessin tanta gent i la fessin sofrir. Una justícia que el poble no entengui, no és justícia per més que diguin que s’ajusta a la llei. Tots sabem que hi ha lleis injustes i, per tant, que s’han de canviar urgentment. A Espanya creuen que posant pedaços ja n’hi haurà prou i no entenen que el que ja no serveix és la mateixa Constitució i que conservar un cadàver no treu cap a res. Perquè aquesta Constitució ja no és res més que un cadàver putrefacte.

Tags: Constitució, Justícia

Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.

Dic això pensant en la Constitució espanyola i en les interpretacions restrictives, parcials i interessades que en fa sempre el Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola ha caigut en el més absolut descrèdit, de la mateixa manera que hi han caigut les institucions públiques, els partits polítics o la Monarquia. En una enquesta que es va fer l’any passat sortien un resultats que evidenciaven aquest fet: El 44,6% de la població creia que la Constitució es respectava "poc o gens", mentre que per a un 26,7% es respectava "una mica" i, només el 21,2% pensava que es complia "bastant o molt". L’estudi era del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS.  El 67,5% dels espanyols, segons el CIS està insatisfet del funcionament de la nostra democràcia i cada vegada són més les veus que defensen una reforma constitucional i, fins i tot, l’obertura d’un procés constituent. La presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, Maria Moretó deia que "la causa d’aquesta situació no és la Constitució, sinó la legislació que s’està aprovant i que va en contra de certs drets que, precisament, recull la Carta Magna, de manera algunes d’aquestes lleis podrien ser inconstitucionals".

Davant d’aquest panorama a un li queda la sensació que a España alguns juguen permanentment en camp contrari, amb arbitres comprats, amb una pilota trucada, amb el sol de cara, amb el camp sec i la graderia plena d’enemics. Amb aquestes condicions, abans de jugar el partit hom ja sap que el partit el perdrem sigui com sigui i juguem com juguem. I quan planteges canviar les condicions i les normes de joc et diuen que no, que ni parlar-ne d’aquest tema… Les valoracions que la majoria de la premsa ha fet de la nova composició del Tribunal Constitucional  han coincidit en que hi haurà una majoria de magistrats conservadors que seran la cadena de transmissió del Govern de PP. Ja sabem què ens espera, doncs, de cada resolució que hagin de dictar…

Quina sortida queda, doncs? Cada vegada hi ha més gent que ja sap quina és i la té prou clara. El que segurament no tenim massa clar és la manera com ho hem de fer per canviar aquesta situació i aquí trobo que és on rau fonamentalment el problema. Si no ens posem d’acord els que sempre en sortim perdedors no ens en sortirem, tot i que el nombre de desenganyats cada dia és més nombrós i caldrà veure fins on aguanta la pressió de l’olla abans no exploti. 

I per acabar, unes paraules que recull Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, citant la sentència del Tribunal internacional de justícia de La Haia sobre la independència de Kosovo.  Entre d’altres coses, diu: "Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona".

Tags: Constitució, Justícia

Avui, 11 de Setembre de 2010, és la Diada nacional de Catalunya. Cal que recordem que aquest ha estat un any molt dur  després de la partidària, injusta i vergonyosa decisió del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’ Estatut de Catalunya.

Ja hi ha 90 municipis catalans (i el nombre va creixent de mica en mica) que, com a repulsa a aquesta decisió, han decidit exlcoure’s "moralment" de la Constitució espanyola.

Fins ara són els municipis els que simbòlicament fan aquest gest de dignitat. Ara ens toca a nosaltres com a persones fer-ho. Una ocasió la tindrem a les pròximes eleccions quan podrem decidir votar partits que hagin deixat clara –ben clara- la decisió de que Catalunya sigui independent.

Entretant, no estaria de més que cadascú personalment fes aquesta decisió de sentir-se moralment exclòs d’una Costitució que ens exclou, que no ens hi vol i en la que no hi podem ser de cap manera amb les regles de joc que ens imposa.

Per tant: JO EM SENTO MORALMENT EXCLÒS DE LA COSTITUCIÓ ESPANYOLA.

Normalment darrere d’una estètica determinada hi ha una ètica. Podríem dir (encara que hi hagi excepcions) que certes estètiques ja delaten. Resulta que al Parlament Europeu a Brusel·les s’hi exposa de manera permanent un exemplar de la Constitució espanyola amb simbologia franquista de l’àliga, el jou i les fletxes. li va portar el Sr. Trillo del PP i allà ha quedat. No sé sí algú no se n’havia adonat en tots aquests anys o és que ja els va bé que hi sigui a la majoria de diputats.

Ara es veu que ara algú ha protestat (entre ells, els catalans) i sembla que la retiraran. Si a la política a vegades ens queixem de falta d’ètica, almenys podem demanar que cuidin una mica l’estètica…

O millor: que cuidin l’ètica i l’estètica, que no ens farà pas mal! A hores d’ara ja no hi hauria d’haver cap rastre de signes franquistes enlloc. I ja sabem tots que no és pas així. Moltes promeses que es trauran, però no es fa. I quan es fa, encara molts protesten. Que els governs del PP no ho fessin té una certa explicació, però que no ho hagin fet encara els governs del PSOE ja no en té tanta. O és que tampoc no hi pateixen massa?

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!