Arxiu per a 'Uruguai' Categories

07 maig 2009


En homenatge als “madurets”.

Classificat com a Amistat,Humor,Uruguai

 

HO DEIXO TAL COM M’HO HA FET ARRIBAR UN AMIC URUGUAIÀ. PELS CATALANS POTSER SERÀ UNA MICA DIFÍCIL ENTENDRE EL VOCABULARI. PERÒ SEGUR QUE TOTS PODEN ENTENDRE EL CONTEXT.

ES UNA MICA LLARG, PERÒ VAL LA PENA.

——————————————————————————————-

Así es la vida. Primero te llevaban a los bautismos y vos no te enterabas ni te acordabas de nada.

Después cumplías tu primer añito y tampoco te enterabas. Esas fabulosas fiestas estaban hechas para los papás y los abuelos del nene y, más aún, para los papás y los abuelos de los nenes de los demás.

Por tercero o cuarto de secundaria te empezaban a llover invitaciones en cartulinas blancas con letras doradas: ¡Llegábamos a los cumpleaños de 15!

Ocho o diez años después, aparecían los casamientos.

La misma que cumplió quince te avisaba que ‘vamos a ser dos’, o incluso alguna se animaba con Benedetti y te ponía ‘Somos muchos más que dos’.

Siete u ocho meses después (nueve a más tardar)entendías que no había sido ‘ni en la calle’ ni ‘codo a codo’. Y como nos quedaba un hueco grande, sin festejos, hasta que llegaran las Bodas de Oro, a alguien se le ocurrió inventar "Los Cumpleaños de 60.ó 70"¡Y estuvo genial!

Yo no sé quien fue, pero alguien fue, no tengo dudas.

¡Sí, señor!!. Por suerte está de moda encontrarte con gente gorda, pelada, hecha pelota, sorda y canosa que alguna vez trepó muros con nosotros.

Es casi, casi la Fiesta de la Nostalgia.

– No tengo idea qué ropa ponerme -le dije a mi mujer.

– ¿Vos no tenés idea? -me contestó- ¿Y yo?, que la última vez que me sacaste fue cuando vino KATUNGA al PALACIO SALVO.

Lo que no nos quedaba estrecho, no permitía que se prendieran los botones.

Lo que no nos ajustaba las muñecas, nos estrangulaba el cuello.

Los zapatos nos comprimían los dedos y el verbo que conjugábamos por primera vez era ‘matambrear’ ; casi todo nos matambreaba alguna parte del cuerpo.

Fui hasta el ropero y le dije a mi mujer:

– Vos vestite en el baño. Cuando yo esté listo te aviso y nos encontramos en el pasillo.

Me puse una camisa de seda, pero sólo me prendió un botón. El de más abajo, el que ponen al final, justo el que queda adentro del pantalón y nadie se entera si prendió o no. Entendí finalmente lo de ‘al santo botón’.

Para disimular me puse un buzo de lana, que de tan justo que me quedaba me marcaba el ombligo con una perfección que ni labrado.

– ¿Y si les decimos que se nos enfermó Raquelita y los padres tenían que salir? – gritó mi mujer desde el baño como haciendo fuerza para

cerrar un cajón, un baúl …. o un pantalón.

– ¡Noooo, le dijimos a Pedro que íbamos a ir! – le dije transpirando y cinchando con unas botas de cuero que me puse por última vez cuando fuimos al estreno de" El Graduado" .

Para taparme el monumento al ombligo, me puse un sacón de lana de aquellos que se tejían a mano y que llevaban un cinturón también de lana.

El pantalón lo dejé para lo último porque sabía que sería el que demandaría el esfuerzo mayor. Subir, subió. Pero los ganchitos que lo tenían que cerrar ni siquiera se conocieron.

Usé el cinto. Le hice un agujero extra, bien en la puntita. El próximo cumpleaños …..se lo hago en el anexo.

Desde el baño escuché a mi mujer que seguía haciendo fuerzas, se apoyaba en las puertas, se agarraba del bidet y se quejaba como nunca la había escuchado.

Me puse una corbata para disimular que el botón de arriba no prendía ni prendiendo y con las botas sin terminar de calzar salí caminando como pude.

Nos encontramos en la mitad del pasillo.

Mis botas dobladas en el tobillo, parecían indicar que estaba bailando un malambo, pero quietito.

Nos miramos. Mi mujer solo atinó a apagarla luz. No nos podíamos mover, caminar, ni respirar. Ni siquiera teníamos fuerza para llorar.

Cuando nos repusimos, mi mujer me juró por Cacho Bochinche que nunca más iría a un cumpleaños de más de 60.

Como todavía quedaban dos días la convencí para llevar a la modista la ropa que nos probamos. Habría que agregarle, cortarle, ponerle o sacarle (más ponerle que sacarle).

Cuando llegó el día del cumpleaños éramos otra cosa, nos movíamos con cierta gracia, incluso ensayamos a hacer como que saludábamos al llegar.

Después probamos una vez (una sola vez) a agacharnos, e hicimos como que bailábamos para saber de antemano si algo de aquello se rompería, se despegaría, se desarmaría o se descosería en algún momento.

Quedamos bastante conformes, pero nuestros hijos nos cerraron con llave por fuera y nos prohibieron salir vestidos así. Nos amenazaron con no dejarnos ver nunca más a nuestra nieta.

¡Pero nuestra rebeldía efervescente y sesentona no se rinde!

¡Saltamos por la ventana y contentos y rejuvenecidos nos fuimos al encuentro de los compañeros de una generación pujante y vital!

Abrimos la puerta doble.

Pedro nos esperaba como si fuera una quinceañera. Le dimos el regalo a la vez que en un segundo observamos todas las mesas y pudimos ver que casi todos estaban matambreados.

Sólo se salvaban tres o cuatro parejas, el resto fue al mismo shopping que nosotros.

Nos sentaron en una mesa grande con otras personas

– ¿Quién es el señor canoso que está al lado mío? -le pregunté en voz baja a mi mujer.

– Es Carlitos, fueron compañeros del liceo y es tu actual peluquero.

– ¿Carlitos?… Hace diez minutos que estoy conversando con él y no me daba cuenta de dónde lo conocía. Está hecho pelota. No se mantiene como me mantengo yo.

Giré, le pasé el brazo por la espalda y tratando de disimular le dije:

– ¡Carlitos viejo y peludo!…¡Estás igualito Carlitos!!

– Y voooos estás hecho bolsaaaa!!!-

me dijo y empezó a toser de tal manera que la mujer, con pañuelito al cuello igual que la mía, se tuvo que parar a atenderlo.

– Levantá los brazos, viejo. Tomate una cucharada de esto por favor, tenés que cuidarte, a vos te faltan dos años para tu cumpleaños de 70.

Enfrente a nosotros, en la misma mesa, estaba Beto con la esposa (alias Incamable) que se había puesto toda la pintura que encontró en la casa, incluyendo una mano de enduído, dos de fondo, esmalte sintético y antióxido.

Beto se me acercó y en secreto me dijo:

– ¿Te acordás de Mónica? ¿Te acordás que estaba que se partía? ¿Te acordás que todos estábamos enamorados de ella en facultad?

– Claro que me acuerdo. ¡Siempre me acuerdo de ella!

¡¡Tooodos los días me acuerdo de ella!! ¡¡¡¡SÍÍÍÍÍI, NO DEJO DE ACORDARME DE ELLAAAA!!!!!

!Y esto se ve que con la emoción lo dije fuerte porque mi mujer me pisó sin querer con los dos tacos aguja.

– ¡¡Mirá para la pista! ¡¡Salió a bailar con el marido, mirala!!! -me dijo Beto, babeándose.

Giré la cabeza y solo conseguí ver a una señora mayor, entrada en años y en nalgas que se movía con mucha gracia.

– No la veo -le dije- debe de estar bailando atrás de la gorda culona…

La conversación en la mesa se fue poniendo linda.

Todas las frases comenzaban con: ‘¿Te acordás de…?’, ‘¿Vos estabas el día que…?’, ‘El que no está bien es…’,’¿Sabés quien tuvo otro nieto….?’, ‘Viste quién se murió?’.

Las manos empezaban a hablar más que las bocas. Cuando alguien trataba de recordar quién fue que le chocó el auto al padre en el 60, aparecían los ‘¿eeeehhhh?’, ‘¿Cómo

era?…’ ‘El petiso…’ ‘¿Cómo se llamaba el petiso?…’Y la
mano golpeaba el aire, la mesa o el hombro del otro:’el de pelo largo crespo que se hacía la toca, ¿cómo era que se llamaba?’

– ¿Y ustedes ya tienen nietos? – preguntaba Ariel.

– Si, una – le decía mi mujer.

– ¿Dos nietas ya?

– No, una sola.

– ¿Dos varones? ¡Mirá vos!

– ¡¡UNA NIETAAAA!

– ¿Neneta? Que lindo nombre. Disculpá que no te escucho bien. Están poniendo la música muy alta. A ese jovencito que está con el combinado deberían calmarlo un poco.

– Acá tengo una foto de Raquelita- le dijo mi mujer.

– Ni te molestes – contestó Ariel – sin los lentes no veo un pomo.

La fiesta estaba bien buena, la música pasaba de" Zapatos Rotos" a" Yo en mi casa y ella en el bar "y de" La Lambada" a" Los Iracundos ".

De la pista me hacían señas para que saliéramos a bailar.

– ¡¡Vamos cheeee!! ¡Manga de aburridos!! ¡Cómo en los sesenta, negro!….. ¡Vengan cheee!

Dos veces me tenté y dos veces me senté. Dos veces me paré y dos veces mi mujer me pegó un pellizcón en zonas de compromiso, me aplicó el plan taco aguja y me gritó en secreto al oído:

– ¡¡Esperá a los lentos, si bailamos esto se nos descose todo!! ¿Por qué no vas a fumar un cigarro afuera con Carlitos y Oscar?

Ahí viene el mozo ¿Te pido algo?

– Sí, pedime un Omega Tres con bastante hielo. Ya vengo.

– Mi amor – me dijo mi mujer cuando me paré- llevá el celular por las dudas y llevá este papel con la dirección anotadita.

Afuera aprovechamos para recordar todas las minas que estaban buenas y nunca nos dieron pelota, todos los nabos a quien les quedamos debiendo una trompada y todos los campeonatos que nunca ganamos.

En la vereda de enfrente alcanzamos a ver que Beto hablaba con una señora, le mostraba la cédula y le preguntaba dónde quedaba el local en el que estaba un rato antes festejando un cumpleaños de más de 60.

Desde adentro, el tipo del parlante avisaba que había aparecido Juanita y que estaba junto al tipo que pasaba la música.

Que fueran a retirarla allí.

Fue una noche inolvidable, a las 11 nos tomaron la presión a todos y un enfermero atendía sin costo a los que se sofocaban bailando.

Junto con los souvenir, en un detalle realmente novedoso, a los que queríamos seguir tomando cerveza nos iban dando pañales desechables.

¡Formidable invento esto de los cumpleaños de más de 60!

Más que nada ahora, que todavía estamos hecho unos potros!!

 

Etiquetes de Technorati: ,,

3 respostes

28 abr. 2009


Ha mort IDEA VILARIÑO.

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

20 abr. 2009


Amb les venes obertes i sense sang.

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

07 abr. 2009


La Setmana Santa uruguaiana.

Classificat com a RELIGIÓ,Uruguai

Foto extreta de Uruguay Total

——————————————————

Aquests dies tindré la visita d’un amic d’Almeria que vaig conèixer a l’ Uruguai. Recordarem aquells ja llunyans dies, plens d’anècdotes i bons moments.

Una de les coses que em van sobtar quan vaig arribar a l’Uruguai fou la forma com s’anomenava la Setmana Santa i, sobretot, com se celebrava. Era l’any 1976 i jo venia d’un país on Setmana Santa era una setmana diferent, sociològicament parlant amb un gran contingut religiós, palès en tots els àmbits: des de la TV, fins als espectacles i les processons i funcions religioses.

Per començar, ja em va xocar que a la Setmana Santa l’anomenessin “Semana de Turismo” o “Semana Criolla”. Tot plegat té uns antecedents que us vull comentar, encara que sigui breument.

Alguns antecedents
L’ any 1886
Els joves liberals van optar en general pels "plaers del camp" per Setmana Santa, com comentava La Tribuna Popular el 1888. La investigació ens va permetre detectar ja el 1876 les sortides juvenils cap a l’interior i la formació de "campaments" durant la Setmana Santa. El 1886, un diari  de Salto esmenta les "caceres" organitzades per "diversos joves de la nostra societat (als) que res els importen les excomunions i altres tonteries de la gent de “casulla i bonet”.  O sigui que l’actual Setmana de Turisme va néixer d’una militant actitud liberal. (José Pedro Barros, Història de la sensibilitat a l’Uruguai – Tomo 2, El disciplinament)
L’any 1911
Es va eliminar la prestació d’honors militars en els actes religiosos de l’Església Catòlica i els seculars de l’exèrcit nacional. A més es va prohibir la presència de l’exèrcit com a institució en les cerimònies religioses, es va suprimir el càrrec de capellà en l’exèrcit i es va ordenar que la bandera nacional no saludés a persones ni a símbols religiosos. L’any 1919
El batllisme va  aconseguir  per mitjà de la llei del 23 d’octubre de 1919 la secularització dels”feriados” religiosos: el dia de Reis, 6 de gener, es va convertir en "Dia dels nens", la Setmana Santa a "Setmana de Turisme" , el dia de la Mare de Déu, 8 de desembre, a "Dia de les Platges", i el de Nadal, 25 de desembre, a "Festa de la Família" (Barra-Nahum, Batlle, els estancieros i l’imperi britànic – Tomo 4).

Amb aquests precedents no és estrany que poc a poc el país s’anés adaptant a les noves formes, als nous aires i al nou vocabulari. Encara ara els uruguaians es disposen a celebrar: la resurrecció de Crist alguns, la Setmana Criolla altres, la Volta Ciclista uns quants més i les vacances la majoria. Hi ha qui optarà per quedar-se tranquil a la ciutat i dedicar-se al cinema, però sens dubte, alguna cosa els unirà a tots: el bacallà, la Pascualína i els ous de Pasqua.

De totes maneres, Montevideo estarà animada per gent que arriba de l’interior del país per passejar-se pel gran parc de “EL Prado” i celebrar la Setmana Criolla. La tradicional festa gaucha, organitzada per la Intendència de Montevideo, compta amb concurs de genets, espectacles artístics, exposició i venda d’artesanies, així com una variada oferta de gastronomia criolla. Allà es veu coratge i destresa amb els cavalls. Els genets, payadores i tropilleros són les estrelles del Prado i del parc Roosevelt; busquen lluir però també guanyar algun peso extra per la seva participació.

Com diuen allà: FELIÇ SETMANA SANTA DE TURISMO CRIOLLO!

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

29 març 2009


Tomás Cacheiro i la cultura.

Classificat com a Ceràmica,Uruguai

Cacheiro.jpg

Em direu que estic obsès amb Cacheiro. Ja n’he parlat unes quantes vegades d’ell en aquest blog. Però és que és un personatge que em segueix fascinant després de molts anys.

Cacheiro va deixar molts dibuixos, molta ceràmica però, que jo sàpiga, molt poca cosa escrita. Espero que el grup de recerca que s’ha format a Montevideo per recobrar la memòria de grans ceramistes uruguaians puguin aportar més coses sobre aquest singular artista.

Cacheiro era un home molt culte.Sempre explicava que havia après tant dels intel·lectuals republicans espanyols que van haver-se de refugiar a altres països. Amb qui va tenir molta relació fou amb José Bergamín i sempre deia que amb ell havia après de tot, però sobretot havia après el sentit de la cultura i la dignitat que ha de tenir un intel·lectual. Sempre deia que hom no es pot vendre per un plat de llenties.

Cacheiro explicava en una entrevista que li van fer que a  la capçalera del llit tenia un llibre molt bo: "Al diable amb la cultura", de Herbert Reed. Deia que aquest llibre deia moltes coses interessants i el situava en el lloc adequat.
Cacheiro també va abandonar la cultura formal, aquesta cultura que transforma la cultura en mercaderia.

Diu en l’entrevista:

“DB – A propòsit d’això vostè diu una cosa que té a veure també amb la seva obra i amb la seva vida: la cultura, quan es transforma en mercaderia. Diuen per allà -no sé si és cert- que les seves obres es venen i es revenen a vegades, i arriben molt lluny, i se’n van fins a Europa. I a vostè això poc li importa, i poc cobra per això.
TC – Vaig fer una quantitat de “toritos” que em van demanar per exportar a l’Argentina. En aquell moment necessitava tenir un mitjà de transport perquè el lloc on vivia em distanciava una mica dels llocs on jo volia arribar. I ho vaig fer. Em llevava cada dia a fer el mateix, a fer el mateix, a fer el mateix. I això em va permetre comprar una camioneta.
Després em van encarregar una altra vegada que fes el mateix. I m’hi vaig resistit. No em volia aixecar tots els dies a fer el mateix. Em semblava que era una mica una immoralitat.
Picasso, amb la seva mordacitat, diu coses que tenen sentit: "Prefereixo copiar a altres, i no a mi mateix". I això fa mal, quan un es veu a si mateix que està fent el mateix.”

Llegint això penso en com s’han arribat a prostituir molts artistes per tal de vendre, actuar i viure com a “marajàs”. I com els ajuntaments, diputacions, governs contracten (compren) moltes vegades artistes per tenir-los al costat i adquirir un dubtós prestigi. El gran representant d’això és l’ Albert Boadella, que se n’ha anat a Madrid, renegant de Catalunya però posant-se al servei de l’Esperança Aguirre, que l’utilitza tant com pot per al seu benefici. Un dia ja en parlaré més llargament a propòsit del que em va contestar el Boadella a un retret meu fet a través de correu electrònic per unes declaracions que havia fet. Però deixem-ho per un altre dia….

D’això Cacheiro n’hauria dit “prostitució”. I jo també ho dic.

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

15 març 2009


Tomás Cacheiro: un gran home i un gran artista.

Classificat com a Ceràmica,Uruguai

"Para hacer esta silla con raíces que comienzan y se siguen, y se continúan y se continúan, fue largo tiempo recorriendo las costas del río. Y después fui seleccionando para construir una forma. Y si usted mira, se da cuenta de que yo no puedo haber inventado eso. Lo crearon los materiales

 

 

Aquests dies m’ha visitat un amic català que fa 40 anys que viu a l’ Uruguai. Allà vam viure junts un parell o tres d’anys i fou a través d’ell que jo vaig conèixer a Tomàs Cacheiro.

Asseguts al sofà repassàvem fets i gent del “paisito”. Miràvem de posar-nosl dia. Davant nostre teníem tres ceràmiques de l’amic comú Cacheiro i vam sortir a parlar d’ell, inevitablement.

No fa massa ja us vaig parlar de Cacheiro en un post en aquest mateix blog.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2008/11/16/tomas-cacheiro/

Avui deixaré que us parli ell a través d’uns textos d’una entrevista que li van fer l’any 1999. Si la voleu llegir tota, –cosa que us recomano- podeu fer-ho a:

http://www.espectador.com/text/clt06073.htm

"Yo caí a Paso de Averías un poco como subversivo.
Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente
que, después, son las primeras víctimas"

EN PERSPECTIVA
Lunes 07.06.99.
DIEGO BARNABE:
"No tallo formas en barro,
que otros pueblos han creado.
Yo sólo tallo en la tierra
lo que mi tierra me ha dado.
Minerales, agua y fuego,
forman tu mundo, alfarero.
Desde el comienzo del mundo,
ese mundo es el primero.
Si el barro toma su tiempo,
no tiene el tiempo medida.
Porque ese tiempo del barro
es tiempo para la vida."

 
Este es uno de los textos que ha escrito Tomás Cacheiro, que perfectamente podría ser algo así como una "cédula de identidad" o, por lo menos, una forma de presentarse, de presentarlo. Ese texto acompaña el catálogo de la exposición que se inauguró en Montevideo el pasado viernes 4 de junio, en el Subte Municipal. Textos, además de su trabajo en cerámica, en maderas, de su obra y su vida, que están representados en estas creaciones que estamos descubriendo esta mañana aquí, además, con el catálogo a la vista.
Tomás Cacheiro tiene 78 años. Nació en Treinta y Tres, y es uno de los ceramistas más destacados de nuestro país.

Cacheiro vive en Paso Averías, a orillas del río Cebollatí, hace ya unos cuantos años. Se radicó allí luego de que debiera dejar su actividad como docente, en tiempos de la dictadura militar, cosa que, obviamente, significó una contrariedad en su vida, un momento de disgusto. Esta circunstancia lo llevó a vivir en este lugar, en el que hay muy pocos habitantes, ¿no?

"Yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones"

TC – Sí. Cerca de allí hay un pobladito que no pasa de 50 personas. Y la mayoría son gente muy mayor. Porque el lugar no se presta para que un joven pueda vivir. No hay medios de trabajo. La mayor parte de los habitantes son jubilados, ancianos, que están radicados en su lugar, viviendo con un mínimo muy elemental.
Gente que quiero mucho, con la que nos relacionamos mucho. Cuando viene alguna creciente y debo salir de mi lugar, no tengo un lugar donde no me pueda quedar. Y eso hoy importa. En cualquiera de las casas de ellos pido un rincón para quedarme, y lo tengo. Hemos abierto una amistad muy generosa, que me costó un poco al principio. Porque yo caí allí un poco como subversivo. Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente. Que, después, son las primeras víctimas. Eso lo dice muy bien Picasso en Guernica, cuando empapela el caballito, la primera víctima de la corrida de toros.
Y el tiempo me fue reponiendo en la relación con esa gente porque yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, es decir que llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones. No sé si me explico.
DB – ¿Y usted fue "subversivo"?
TC – Bueno: me resistí a la dictadura. ¿Eso es subversión?
En alguna medida, el que está vinculado a este mundo de la cultura, del arte, es un poco forastero en la ciudad; es un tipo medio extraño que no se adapta a los mecanismos sociales. En toda forma de arte, cuando se incluye algo nuevo, es natural que el pueblo la rechace. Ya lo dice Platón, y lo recuerdo con cierta frecuencia: al artista -si es que me cabe el calificativo de artista- hay que expulsarlo de la ciudad porque rompe el pacto social. Y las ciudades tienen un pacto secreto.
Yo diría que no fue sólo la dictadura la que me expulsó de mi trabajo. Porque lo que más me dolió -me dolió y me sigue doliendo, aunque me repone el afecto de los que fueron mis alumnos- fue quedarme sin mis clases, que eran mi forma de vida. Dar una clase de historia del arte ante adolescentes… ¡ah, qué cosa seria! Y el arte madura en la comunicación. ¡Cuántas veces iba a clase convencido de que estaba preparado para tratar ese tema, y en el momento de exponerlo me daba cuenta de que no! Me daba cuenta que tenía que revisar más a fondo y desde otros ángulos la cosa.
Y muchas veces iba a clase con miedo de no estar preparado. Y la comunicación me iba abriendo caminos, de modo que llegaba a mi casa y anotaba cosas descubiertas en la clase con el diálogo de muchachos. Eso fue muy importante.
Y… ¿cómo le voy a decir? Fue mi forma de vida, más que mi medio de vida. Me dolió mucho apartarme de eso.
DB – Pero eso no le impidió seguir estudiando. Usted ha seguido estudiando.
TC – Sí. En la cabecera de cama tengo un libro que es muy bueno: "Al diablo con la cultura", de Herbert Reed. Dice mucha cosa y me ubica en muchas cosas.

….

"Dios hizo al hombre de barro
y fue muy frágil su paso.
Para mi sed de Dios
hice de barro mi vaso.
A pesar de despertarme
antes que aclare la aurora,
entre recuerdos y mates,
me voy quedando sin horas.
Se hallaron en un cacharro
la edad que un pueblo tenía;
no quedará sin edad
el poblado de Averías.
No pretendo con mis versos
hablar en tono profundo.
Un alfarero no sabe
ver con palabras el mundo.
Para animarme a ofrecer
lo que verseando sostengo
tengo el tiempo que he dudado
de las razones que tengo."


En el corazón del barro
sueña una forma dormida.
Sueño que acuna mis manos,
soñando sueños de vida.
Andan y andan mis manos
en torno al barro rondando:
velan el alma dormida
que en el barro está soñando.
No tienen pausa mis manos
cuando el barro se despierta.
Mi vida no tiene pausa,
mi mano no está desierta."

——————-
Transcripción: Fernando Iglesias
Edición: J
orge García Ramón
Fotos: Catálogo de la Intendencia Municipal de Montevideo

Etiquetes de Technorati: ,,

5 respostes

04 març 2009


El mate

Classificat com a Uruguai

Diumenge passat vaig parlar en el meu post de l’ Uruguai. Us deia que és un país que m’estimo molt, degut als 8 anys que vaig viure allà, als molts amics que hi vaig fer i que encara hi tinc i perquè, si no ho sabíeu, la meva dona és uruguaiana. Tot plegat fa que l’ Uruguai, que és un país que té la forma de cor, el tingui dins del meu, juntament amb la meva Catalunya.

Algun amic d’allà m’ha recriminat alguna vegada de que parlo poc d’ Uruguai. Li vaig dir que ja ho faria. Avui compleixo la promesa començant a parlar del mate, la beguda per excel·lència del país i de tot el Con Sud d’ Amèrica Llatina.

L’herba mate, encara que semblant en molts aspectes, no és un té com qualsevol altre. La seva forma i "tècnica" de preparació, el seu simbolisme i ritual, ho fa essencialment diferent. Fins i tot es diu "cebar", en lloc de servir, donant la idea de mantenir, alimentar i sustentar.

No és la mateixa cosa convidar amb un té o un cafè, que se serveixen en tasses individuals. El mate és més íntim. És un element de vinculació, d’aproximació entre les persones, pel fet de passar de mà en mà i perquè tots prenen de la mateixa “bombilla”(un tub per on es xucla).

El mate, en general, es pren compartit. Aquest és el seu principal motiu, encara que també serveix per acompanyar en un moment de soledat o de reflexió. En reunions o trobada d’amics no falta mai  la "roda" simbolitzant, quan s’està a la ciutat, el tradicional fogó.

L’herba mate és quelcom inclòs a l’ Uruguai dins la "cistella bàsica familiar" com a article de primera necessitat. Encara que no es produeix en el país, i s’importa preferentment del Brasil, el seu consum és percentualment el major de la regió.

El més generalitzat a Uruguai és prendre la infusió anomenada “mate amargo” o Cimarrón, al natural, que se li pot afegir “yuyos” a gust (herbes medicinals). Si se li afegeix sucre a l’herba o a l’aigua, se l’anomena “mate dulce”. També es pren el mate cuit (es prepara com el cafè, es pren en tassa o gerro i se li pot afegir llet) i el mate de llet, suplantant l’aigua per llet, (prenent-se a la carbassa tradicional, amb “bombilla”, afegint sucre com al mate dolç).

Seguirem un altre dia parlant de l’ Uruguai.

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

01 març 2009


L’Uruguai i el “Pepe” Mujica

Classificat com a POLÍTICA,Uruguai

Xatejant ahir amb una amiga uruguaiana em deia que el país ja només està mirant a les eleccions de l’Octubre. Parlàvem de qui guanyaria quines possibilitats tenia cada partit. Jo m’estimo molt l’ Uruguai i sempre miro d’estar al dia del que passa, a través de les converses amb amics d¡allà (ara tan fàcils amb això d’internet) o llegints diaris i revistes.Inevitablement, va sortir el nom de Pepe Mujica en la conversa. Molts de vosaltres no sabeu qui és aquest personatge. Els meus amics uruguaians sí que ho saben. És un home que desperta passions: a favor o en contra. És d’aquells que no deixa indiferent.Voldrial parlar una mica d’ell, sobretot  pels qui no el coneixeu. I si voleu llegir-ne més, aneu a: http://es.wikipedia.org/wiki/José_MujicaJosé MujicaJJosé Alberto Mujica Cordano (Montevideo, 20 de maig de 1934) és un polític uruguaià,ex-ministre de Ramaderia, Agricultura i Pesca. També conegut com “el Pepe”. Ex diputat i actual senador per el Front Ampli casat des de 2005 amb la senadora i dirigent històrica del Moviment de Participació Popular, Lucía Topolansky, després d’una prolongada convivència.És un dels pre-candidats del Front Ampli (actual govern del país) per a les eleccions internes de l’any 2009, de les quals emanarà el candidat oficial d’aquest partit per les eleccions presidencials de 2009. Aquest fet ha despertat amors i odis en la gent. Us he de dir que a mi em cau simpàtic. Sense conèixer-lo en profunditat i sense saber si seria prou adequat , us he de confessar que m’agradaria que arribés a ser president de l’ Uruguai un home com ell.Pertany a una generació que va protagonitzar les dècades més calentes de la recent història llatinoamericana. Alguns com el, van decidir iniciar la transformació social des de la lluita armada.  Va estar en un enfrontament armat amb l’exèrcit.Diu que encara recorda l’ olor de pólvora …Després va ser detingut i va romandre en captivitat per més d’una dècada, fins el retorn de la democràcia. Durant molts anys va ser enterrat en un calabós i ell mateix diu que s’entretenia amb les formigues.”Sí, és cert, comencem a caure quan Uruguai va entrar en la dictadura i després d’estar en diversos penals, a un grup ens van posar en uns calabossos que estaven enterrats. I també és veritat allò de les formigues: havia de fer alguna cosa per distreure’m i l’únic que tenia eren unes formigues. Després de concentrar-bé, vaig poder escoltar, i encara que vostè no ho cregui, les formigues criden.Va ser torturat. “La tortura era com el pa de cada dia en tots els centres de detenció. A més, en els anys en que vaig pres, també vam tenir altres penes. No sé si és tortura, però com es pot definir el estar durant tres anys sense banyar-se i menjant “mondongo” podrit … ( No m’agrada parlar d’això, perquè en la societat de merda en la que estem hi ha una espècie de cultiu del sacrifici d’aquella època. I, sap què, no hi va haver cap sacrifici: ens va faltar velocitat i ens van posar a la presó  ens posàrem a a canviar el món. Però ara se li dóna una gran importància a tot això. Hi ha un joc vanitós de l’explotació dels sacrificis que tants soldats anònims devien haver tingut. Jo no oblido, però tampoc visc per cobrar. Hi ha coses que no te les retornarà ningú, és una cosa absolutament impossible. I els que sobrevivim hem de donar gràcies a la vida a cada nou alba, tenir una mirada positiva i pensar per endavant.”Em vaig menjar un munt d’anys de cana (presó) i dues hores després de sortir ja estava militant”, va assenyalar a la televisor uruguaiana Canal 10.Ara, després de gairebé dues dècades de brega en democràcia, finalment, aquest tupamaro de 69 anys aconsegueix el somni de qualsevol guerriller: arribar al poder. Però en aquest cas va passar pel vot, no per les armes.En fi, la història de Mujica és particular. De tupamaro, guerriller i pres polític, ara es menciona com a possible president. Després de passar-se anys fent de pagès i senador alhora, ara podria ser president.  El “Pepe” Mujica, com li diuen, té en aquests moments una alta popularitat a l’Uruguai. Això no només es deu a la seva trajectòria de lluita, patiment i resistència, sinó que té un estil franc i directe que li ha generat simpaties en classes mitjanes i rurals, encara que altres han considerat “una falta de serietat” algunes de les seves actituds, com anar al Parlament sense vestit (trajo i corbata).”Sé que les condicions no són senzilles, els pobres no demanen molt, demanen alguna cosa, sobretot que no els fotin (jodan)”, va indicar.I com enfronta Mujica a aquells que moltes vegades l’ han criticat? “A la burgesia jo la vull munyir, no la vull aixafar. El tipus avivat agafa la vaca lletera, la mata, ven els quarts posteriors al carnisser i damunt es fa un bon rostit (asado). El tipus intel·ligent la pastura i la muny  cada dia . Però la deixa menjar i la deixa viure”.Un tipus curiós i interessant aquest Pepe Mujica!Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

23 des. 2008


El “miracle” dels Andes

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Aquests dies fa 36 anys d’aquest fet fascinant. I, gràcies a que vaig tenir la sort de conèixer personalment  a Fernando Parrado, un dels herois de la història, aquest fet m’ha fascinat sempre d’una manera especial.L’aniversari recorda el miraculós rescat d’un grup d’estudiants uruguaians que van passar 72 dies aïllats del món al mig de la Serralada dels Andes.Fa 36 anys un avió que portava 45 passatgers amb destinació a Xile, en la seva majoria estudiants i jugadors d’un equip de rugbi, va caure a la serralada dels Andes.Era el 13 d’octubre de 1972. Allà va començar una recerca desesperada per part de les autoritats xilenes, impulsada des Uruguai per familiars i amics dels joves que no es resignen davant els mals auguris. Els dies van passar, i es va abandonar la recerca. Només alguns familiars mantenien viva l’esperança i continuaren amb les tasques a les rodalies del lloc de l’accident. Tanmateix resultava gairebé irreal que un grup de nois sobrevisqués més de dos mesos en el mig del no-res, sense menjar ni beguda i amb temperatures molt baixes.El 22 de desembre, 72 dies després de l’accident, la notícia va emocionar a tots els radiooients que van ser sorpresos per la gran notícia: “Viuen!”. Tot i el fred,  la fam i els mals presagis, els joves van aconseguir escapar de la Serralada. Dotze van quedar allà a la neu, i els qui van sobreviure van haver de suportar 30 ° sota zero, la fam i la mort de familiars i amics.Després de diverses discussions i al dia 62, Roberto Canessa i Fernando Parrado, van resoldre emprendre una nova expedició a la recerca d’ajuda. El 20 de desembre, després d’una llarga caminada, Canessa va veure un home a cavall a l’altre costat d’un riu i en ell l’esperança de tornar a casa seva. Parrado va escriure una nota que va embolicar a una pedra i la va llançar perquè el traginer la llegís: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià. Fa 10 dies que estem caminant. Tinc un amic ferit més amunt. A l’avió hi queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpid d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. Quan ens aniran a buscar allà dalt?. Si us plau, no podem ni caminar. On som? “.Finalment tots els supervivents van ser rescatats i retornats a la vida, davant els ulls del món que va catalogar el fet com “El miracle dels Andes”.Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

28 ag. 2008


CARN 100 x 100 ARGENTINA ?

Classificat com a Uruguai

Ahir parlava de Jazztel i de que deu tenir el centre de ventes a l’ Argentina. Això m’ ha fet recordar l'”asado” que vam fer ara fa una setmana al Delta de l’ Ebre. El que més gràcia ens va fer (encara que no ens ho vam creure en cap moment) és que tenien un cartell molt gros que deia: “CARNE 100 x 100 ARGENTINA”.

Vam dinar bé, però us puc ben assegurar que la carn no era argentina ni uruguaienca. La conec prou bé aquella carn i la d’aquí no li arriba ni a la sola de la sabata. Això sí: el cambrer era argentí i els dos “asadores” eren uruguaians. Ens ho vam passar prou bé fent petar la xerrada i dinant..

La carn no era argentina però el preu final fou com si l’ haguéssin portat expressament amb un avió….

No hi ha resposta

« Següents