A PEU

El Brexit s’ha consumat. Els ha costat decidir-se i el dubte entre el «to be or not to be» s’ha fet una mica llarg. Ho han resolt de la manera més civilitzada i com es fa en països on la democràcia encara significa alguna cosa: amb un referèndum. No sé si els britànics hi sortiran guanyant o perdent i si ells mateixos i la resta de països de la Unió Europea notarem gaire aquest canvi. Ni els experts es posen gaire d’acord i, per tant, haurem d’esperar per avaluar aquesta nova situació.

Caldria veure, però, per què s’ha arribat on s’ha arribat. Ja sabem que els britànics són molt «ells» («muy suyos», dirien els castellans) i no els agrada que els manin des de fora i amb criteris no sempre massa clars. Em sembla que una de les causes que ha decantat la balança del costat dels brexistes és el tipus de relacions que estableix la Unió Europea amb cadascun dels seus membres i com es comporten les institucions europees, que a vegades sembla que no són més que una colla de buròcrates molt ben pagats que l’única cosa que els interessa és remenar molt la perdiu abans de servir-la a les diferents taules.

Jo m’imagino les institucions europees com una fàbrica de cotxes on veiem que hi ha una gran cadena de muntatge on es van col·locant peces en un xassís que va corrent fins que surt al final de tot un flamant cotxe. Les institucions europees semblen també una gran fàbrica de lleis fetes per dos tipus de buròcrates. Hi ha una línia de muntatge d’on en surten bàsicament dos models.

El primer model – i el més comú – és el del funcionari tipus. Tenim totes les parts necessàries perquè surti perfecte: agafes el tronc, encaixes les cames, després els braços i, finalment, el cap. Els posem el color fosc o ros des cabells a gust del consumidor; els pentinem ben repentinats, els encorbatem ben encorbatats, els vestim ben elegants i al final de la cadena veurem que ens surten una colla de models que fan tot el goig del món. De bon matí ja els veurem córrer per aquells immensos passadissos, acabats de banyar i ben lluents. Es mouran durant tot el dia amunt i avall amb quilos de papers a les mans, molts ordinadors i telèfons mòbils o faran una becaina ben asseguts al seu escó, amb cara d’avorrits i tips de mirar el mòbil. Al final de la tarda la majoria acabaran la jornada fent una copa al pub més proper a la feina, abans d’anar a casa.

Aquest són els buròcrates de les institucions europees. Guanyen molts calés i viuen força bé. Saben de tot com ningú. Fan comptes com ningú. Són autèntiques enciclopèdies vivents i, quan parlen, gairebé mai no fugen del guió. Normalment no tenen solució per a res, però són excel·lents a l’hora de crear problemes, fer reportatges a l’hora d’esmorzar, escriure estudis a l’hora de dinar i són increïbles a l’hora d’organitzar conferències i fer presentacions. Gairebé sempre per a públics fidels i ja ben evangelitzats; no s’hi han d’esforçar gaire. No són perfectes perquè, si ho fossin, no serien humans.

I, entre tota la colla, en trobem alguns que fugen del model original, que alguns anomenen «persones reals» i que contrasta amb una l’altra imatge. No són polítics convencionals com els altres. No, res d’això. Són homes del poble, parlen el seu idioma i diuen “les veritats”. Alguns els anomenen populistes, però només són calúmnies. No són populistes, són persones que diuen que s’adormen i es desperten pensant només en la gent. Amb la gent que ells consideren «normal»: no pas immigrants, gitanos, ni negres, ni molt menys gais. Són »persones reals», molt valents, molt cridaners, que van allà per poder sortir a la tele i ser notícia dient que són al parlament per explicar-los tota la veritat a aquell grup de buròcrates que no saben res de la realitat. Ells sí; ells ho saben tot.

Si ens passegéssim pels passadissos del Parlament Europeu, ens trobaríem amb aquestes dues caricatures polítiques: els buròcrates -tots són iguals– i les «persones reals» (alguns, per cert, fins i tot potser surrealistes). Un exemple -entre molts- el podríem trobar en Nigel Farage, el polític britànic que va lluitar més intensament perquè el Regne Unit sortís de la Unió Europea. Egocèntric, com qualsevol populista respectuós, ple de frases fetes i sonades que no signifiquen res, amb moltes mentides per minut, Farage no ha fet res que no hàgim vist els darrers anys una i altra vegada. Només que aquesta vegada, amb una gran diferència, ha parlat com a guanyador. El model de la «persona real» ha vençut el «model buròcrata».

I com Nigel Farage molts altres de molts partits i de molts països que només miren pels seus Estats i, encara més, per la part més rica i benestant des ciutadans dels seus Estats. No els fa res defensar lleis racistes, proposar tanques i barreres de tot tipus perquè els pobres no puguin entrar, tombar lleis contra el canvi climàtic, o votar contra lleis que proposen el benestar de la majoria d’europeus. Primer som nosaltres, diuen, i que els demés es fotin. A Europa no hi té cabuda tothom i, si s’han d’ofegar al Mediterrani, que s’ofeguin… Es dediquen a insultar, fer acudits i un discurs populista que fa fàstic. I és exactament això el que ens hauria de preocupar. Els buròcrates, tot i ser més que ells, no s’adonen que aquestes «persones reals» arriben més i amb més eficàcia al poble encara que sigui amb mentides, invents, o insults. És molt més fàcil que no pas fer-ho estudiant i explicant el per què d’una llei que ha de ser justa per tothom. Els populistes, professionals de l’engany i salva pàtries sense escrúpols, guanyen de llarg als buròcrates de bona fe, però mig adormits i massa encaterinats només en comptar els vots de les properes eleccions per veure si podran seguir essent eurodiputats. I poc a poc ens trobarem que aquest «diputats reals» aniran guanyant territori al Regne Unit, a Itàlia, a Espanya a Àustria o a qualsevol dels Estats de la Unió Europea.

Mentre els buròcrates continuen la seva vida de sempre, com si no passés res, els demòcrates -siguin més o menys buròcrates, a Brussel·les i a la resta de països- no entenen que lluitar contra el populisme amb les mateixes armes no significa respondre als populistes, sinó a la gent. I potser per això s’entén una mica més el Brexit; i alerta que no sigui el començament d’altres fugides quan hom s’adoni que la Unió Europea no vetlla pels interessos de la majoria dels seus ciutadans sinó pels d’una minoria molt poderosa econòmicament i sense gaires escrúpols.

Tags: Europa

La Unió Europea viu en la incoherència permanent pel que fa als seus propis principis fundacionals, als objectius que diu voler assolir i als valors que diu defensar. La Unió Europea ha anat fent una sèrie de lleis que haurien de ser vigents en tots els seus estats membres i que pretenen garantir quatre llibertats fonamentals: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. Quantes d’aquestes lleis s’acompleixen de veritat? Quantes se’n volen seguir complint?

Sigui per debilitat, per inseguretat o pels egoismes de tota mena que mostren els Estats membres, el fet és que s’ha convertit en una olla de grills on regna la inconsistència i la incoherència. Tots ens vam alegrar quan vam intuir que els valors de la nostra civilització occidental es consolidaven a través d’una naixent UE en aquell ja llunyà 1993. Ens semblava que, per exemple, la llibertat d’expressió avançava decidida i que ningú acabaria a la presó per delictes d’opinió o per voler canviar situacions injustes de manera tan democràtica com és un referèndum o posar unes urnes. Sembla que ens n’hem oblidat… Pel que podem anar veient a diferents Estats d’Europa, les llibertats retrocedeixen dia a dia, no es respecten els tractats i tothom va a la seva anteposant els seus propis interessos als comuns.

Convindria saber qui som els europeus, què som i què volem ser; convindria preguntar-nos què vol dir ser europeu i si encara estem compromesos amb la llibertat d’expressió, amb la llibertat de moviment i en les llibertats en general; si encara creiem en valors com el de l’acollida o si ja hem oblidat que a nosaltres també ens van acollir altres països en moments de dificultats. Convindria saber si l’economia ja ha passat definitivament per davant de les persones i si ja hem arraconat del tot els drets humans en què semblava que crèiem fa uns anys. Potser no cal que ara la gent estigui disposada a morir en guerres fratricides i en guerres per la pàtria o la religió. Però tampoc cal negar les identitats nacionals i no permetre que la gent vulgui seguir lluitant per les seves arrels culturals i nacionals. Si no volem caure en nacionalismes suprematistes, cal permetre i reconèixer la diversitat i procurar que la gent cregui en un sentiment europeu positiu i integrador, cosa que ara passa totalment al contrari i més aviat es deixa de creure -i amb raó- en Europa, una Europa buida de continguts, a la defensiva i poruca.

«Integrar no és el mateix que donar hospitalitat», escrivia Marcello Pera. I afegia: «Integrar és assumir que existeix alguna cosa a qui li atribuïm tant valor que demanem al que arriba que ho respecti, que ho apreciï i que ho comparteixi». Però jo afegeixo que això és impossible si nosaltres mateixos no ens ho creiem. Europa mai podrà integrar ningú si el que arriba percep que arriba a una Europa decadent i no pas florent i vital. Europa se’ns ha tornat vella i sembla que no la volem rejovenir. No sé si la UE ens servirà o no. El que no ens servirà de cap manera és aquesta UE d’ara si no fan urgentment alguna cosa per canviar-la.

Tags: Europa

Tags: Europa

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32qJYTsZs

Tags: Catalunya, Europa, POLÍTICA

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i autoenganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

Tags: Crisi, ECONOMIA, Europa

Santiago Agrelo és arquebisbe de Tànger i viu de ben a prop la mort a l’estret de centenars de persones que tenen com a únic objectiu de la seva vida anar a Europa. Com sigui.

Llegia avui una reflexió seva sobre aquest fet:

"Avui, de molts llocs del nord d’Àfrica, surten "mar endins", camí d’Europa, Zodíacs, pasteres, piragües, míseres embarcacions carregades d’humanitat jove, que somnia també la seva pesca miraculosa, una humanitat nascuda amb dret a somniar i condemnada a morir sense tocar la realitat del que somia.
No podem mesurar el dolor dels que pateixen a la frontera sud d’Europa, ni tan sols som capaços de comptar el nombre dels que hi moren. Això sí, dolor innecessari i mort violenta semblen formar part del paisatge, i correm el risc d’habituar-nos a veure’ls com es veu sortir el sol o ploure.
No fa gaire, en aigües de la Mediterrània, entre Líbia i Itàlia, van morir 73 immigrants. Cinc van ser rescatats amb vida. El dia que van ser rescatats de la mort, aquell mateix dia van començar a ser delinqüents per llei a l’estat italià.
Dissabte passat, de trenta-sis persones que, amuntegades en una zodiac, somniaven amb arribar a les costes d’Espanya, només 11 van ser rescatades amb vida. El mateix dia en què van ser rescatades, aquestes persones van començar a ser delinqüents per llei a l’estat marroquí.
Cadàver o delinqüent: tristíssima i inacceptable alternativa per als qui només han somniat l’alegria d’una pesca miraculosa".

És trist no poder posar fi a aquest trista realitat que seguirà mentre allà baix hi hagi tanta pobresa. Morir per morir, prefereixen fer-ho amb les butxaques plenes. Això és el que somnien però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran mai. Aquí viuran un altre estil de pobresa, tant o més dura que la dels seus països on, almenys, tenien el recer dels seus amics, de la seva família i del seu poble. Aquí seran un éssers anònims que moriran al carrer o deixaran la pell esclavitzats per amos sense entranyes que els trauran tot el suc fins el dia que no els en quedi gens.

Sí, trista realitat per a ells i també per a nosaltres, europeus en crisi econòmica i en crisi d’identitat i de valors. Nosaltres, que som humanament tant pobres com ells, ens omplirem la boca amb paraules grandiloqüents mentre deixem morir aquests països de gana, de sida o de malària…   Una vella Europa que, a fi de comptes, segueix vivint com en segles passats a les costelles d’aquesta gent desesperada que  sembla que fa l’impossible per deixar la vida per aquests mars de Déu!

He de confessar-vos que sempre que he pogut he anat a votar. Creia fermament que la democràcia es feia així: votant.

He de confessar-vos també que a mida que ha passat el temps –i els anys se m’han anat posant damunt com una espècie de pols pesada- he anat deixant per camí moltes coses. Entre elles, la creença que la democràcia ja no només es fa votant. Al contrari, diria jo. Les darreres votacions m’han confirmat que votant no arreglem gran cosa i n’espatllem moltes altres, com per exemple certes il·lusions, sentiments i la ferma creença que anem endavant. Crec fermament que anem endarrere com els crancs.

Les campanyes s’han tornat tant embafoses, tant pesades, tant baixes  de nivell, de continguts i d’intel·ligència que em fan platejar deixar de votat i…que s’ho facin!.

Però el diumenge aniré a votar. Desencisat de moltes coses. Però amb el convenciment de que no servirà per a gran cosa. Sóc europeista però no d’aquest tipus d’europeisme que només serveix per anar marejant la perdiu. Molts diputats, molts diners i pocs resultats. Diuen que les grans decisions es prenen a Europa. M’ho haurien d’explicar millor això perquè no ho entenc. Pels catalans els resultats han estat tant minsos, tan poca cosa, tant pobres, que no sé si podríem trobar una sola cosa que ens afavoreixi una mica. Suposo que deu ser degut a allò que es diu en el món eclesiàstic: “De Roma torna allò que hi ha anat”. Vull dir que si els diputats espanyols no ajuden gens als catalans, poca cosa farem. A Europa sabran allò que els expliquem. I explicacions sobre Catalunya en tenen ben poques. I les poques que tenen, si són com les de Vidal Quadras, valdria més que no les tinguessin.

Faré, doncs, un esforç i aniré a votar. I tant de bo canviïn algun dia les coses i ens donin algun diputat més per la gent que som a Catalunya. Només així potser algun dia ens podrem fer escoltar.