A PEU

No hi ha res nou sota la capa del sol. Aquesta frase tant antiga i tan sabuda es fa, una vegada més, realitat en el nostres dies per desgràcia nostra. És la vella cançó ja tocada, retocada i avorrida de sempre. Les coses amb Espanya han anat sempre així i es veu que aniran així pels segles dels segles, si no hi posem remei.

Som a l’estiu. Estem de vacances i han temes que fan mandra de tocar. Fins i tot  m’havia fet el ferm propòsit de no parlar de política perquè durant l’any ja en parlo prou i pensava que valia la pena descansar una mica d’aquest tema.

Però justament ahir vaig rebre un mail d’una persona desconeguda que em recriminava que al meu blog parlés massa de l’enfrontament Catalunya-Espanya. Ja l’he contestat personalment però també vull fer-me’n ressò des d’aquí perquè hi han moltes persones que deuen pensar de forma similar, encara que segurament no entren ni llegeixen el meu blog. Per, si per cas, jo els faria unes preguntes: Qui és qui provoca els enfrontaments? No tenim dret els catalans a opinar, a demanar i a decidir? Tan intocables són les coses com per no poder ni plantejar-nos les coses? Espanya és una unitat indissoluble per sempre més? Són imparcials els tribunals que jutgen sobre les nostres causes?  I podria anar continuant, és clar. Però no val la pena perquè les coses són prou conegudes i evidents.

I les coses es fan tan conegudes, repetitives, avorrides i enquistades, que el tema de l’ Estatut actual, -ribotat, retallat i fet servir com a pilota, on xutar-hi ben fort i amb ràbia contra els sentiments ben legítims dels catalans- és una fidel fotocòpia del que ja va passar  l’any 1931, quan Catalunya va aprovar i referendar l’estatut de Núria, que també va ser àmpliament retallat per les Corts republicanes espanyoles.

A l’època van córrer uns versos, (que tornen a ser ben d’actualitat ara), que van recuperar i van cantar els membres del grup "Coses" a la dècada de 1970:

Valga’ns el nostre Estatut,
coix i guenyo i geperut,
més petit que un esternut
d’una puça presumida.
Com que arriba de Madrid
no ens arriba pas a mida.
Mare de Déu, què esquifit!.

Doncs, això mateix passa ara. Qui està disposat a cantar aquesta cobla?

"Visto lo visto" -com dirien els castissos- Espanya no m’interessa gens. Bé, ja feia temps que no m’interessava però ara, com era previsible, me n’he acabat d’assabentar perquè una colla de jutges caducats se n’han cuidat prou de fer-m’ho saber.

Aquests dies diuen que està corrent pels mòbils un missatge amb aquest text: "Adéu Espanya…passa-ho". A mi no m’ha arribat perquè acostumo a tenir el mòbil apagat i encara no m’he avesat a aquest aparell tan modern, tan útil a vegades i tan inútil la majoria… Generalment tinc el mòbil apagat i quasi no el faig servir; però si el fes servir potser sí que ho faria córrer. Però… si ho penso bé, a qui li enviaria el missatge si la majoria de amics, coneguts i saludats meus ja n’estan convençuts d’aquesta realitat…

Els meus amics, coneguts i saludats saben prou bé que cada mes -des de fa anys- marxen de Catalunya 1.000 milions d’euros que no tornen mai més. Que en un any fan 12.000 milions….. Aneu sumant! Aquest és el dèficit de Catalunya respecte a l’ Estat. Diners que haurien de tornar i no tornen.

Ara només falta aclarir una cosa: Ens deixaran marxar si veuen que fan un molt mal negoci? Voleu dir que no necessiten molt (cada dia més) aquests diners i que el trobarien massa a faltar? A mi em sembla prou clar que en aquests moment no cal mirar més cap a Espanya i que ens cal mirar només cap a la Unió Europea. I ser prou intel.ligents per aglutinar les forces necessàries per dir: aquí us quedeu. No sols no us necessitem sinó que ens feu més nosa que servei…

No n’hi haurà prou de fer una gran manifestació, cridar molt, exclamar-nos encara més i seguir pel mateix camí de sempre. Ara és l’hora que surti algú que es posi al davant i sàpiga aplegar -sense aires de messiànics- voluntats diverses i transversals i, de mica en mica, traçar un nou camí. I que els polítics no siguin tan curt de vista, si us plau! Mirant-se només el melic i fent contes de quant vots trauran o deixaran de treure a les properes eleccions no anirem enlloc…

El Tribunal Constitucional d’Espanya està format per dotze juristes.
Un dels membres, Roberto García Calvo, va morir el maig del 2008 (fa gairebé dos anys) i encara no ha estat substituït. En queden onze més, dels quals María Emilia Casas Baamonde (presidenta), Guillermo Jiménez Sánchez (vicepresident), Vicente Conde Martín de Hijas i Jorge Rodríguez-Zapata Pérez van finalitzar el seu mandat el 2007 (fa ja més de dos anys), de manera que en estricta aplicació de la legislació vigent, en queden set.

No obstant això, la institució segueix com si res i fan mans i mànigues per decidir si l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és constitucional o no, tot i que ha estat aprovat per majoria tant en el parlament autonòmic com a les Corts Generals de l’Estat. A més de moltes altres resolucions i dictàmens … Fa quatre anys que arrosseguen el mort i no hi ha manera de que l’enterrin. Ja fa pudor i encara el van remenant…

Un Tribunal Constitucional com aquest és constitucional? És constitucional el funcionament d’una institució que incompleix les normes legals que la regeixen?

I si analitzem una mica més en profunditat les coses encara fa més pudor el tema aquest: Vegem-ho:

El magistrat mort i els quatre caducats no han estat substituïts perquè el PP ha impedit el tràmit. Per què? Estant en minoria a les Corts, el partit de la dreta sap que la nova composició del Constitucional serà contrària als seus criteris ideològic-religiosos i interessos de partit. ¿Solució?, Que segueixin els que estan encara que això suposi posar al Constitucional en una delicada situació, ja que podria ser formalment acusat d’inconstitucional.

I si parlem d’un magistrat en particular (aquest de la foto), encara la porqueria es fa més evident. Si parlem de JORGE RODRÍGUEZ-ZAPATA (nascut a Montevideo (Uruguai) el1948) veurem que aquest senyor va ser ponent de la recusació de Pablo Pérez Tremps, plantejada pel PP i un dels 7 magistrats que va votar a favor d’estimar-la. Per "dignitat moral" s’hauria d’haver abstingut en la discussió sobre el recurs de l’Estatut i, en particular sobre la recusació de Pérez tremps. Però ja es veu que alguns de dignitat en tenen molt poca…

A Pérez Tremps se’l ha recusar per haver fet un informe sobre l’ Estatut de Catalunya per a la Generalitat. Doncs resulta que aquest "charrua" anomenat Rodríguez Zapata va fer també un informe sobre l’Estatut per a la Generalitat, ergo, hauria de ser recusat també, no?.

La diferència, i això és el que li fa mal de ventre al PP, és que Pérez Tremps va presentar un informe partidari de l’ Estatut y Rodríguez Zapata contrari al text. Si el PP tracta d’evitar la recusació de Rodríguez Zapata quedarà clar que par a ells el problema no era el fet en sí d’haver fet un un informe per a la Generalitat (motiu pel qual sí que se’l pot recusar), sinó que aquest informe era favorable a l’Estatut.

Quina barra, no?  I, a més es podria donar una altra paradoxa: que el senyor Rodríguez Zapata podia ser recusat per la mateixa persona que el va convidar a fer la conferència sobre l’ Estatut l’ any 2000 a la Fundació Pi i Sunyer (i que naturalment va cobrar els seus bons dinerons…). El lletrat que va elevar la demanda és Jaume Galofré, en aquell temps patró de la fundació i des del 7 de Gener de 2004 és el director del Gabinet Jurídic de la Generalitat, i com a tal, és l’encarregat d’elaborar i presentar iniciatives judicials com la recusació del seu conegut Jorge Rodríguez-Zapata.

Avui estic força satisfet per la resposta que 12 diaris catalans, conjuntament, han donat a una indignitat que ja fa anys que dura. Almenys s”han posat d’acord per dir una part de les coses que una majoria de ciutadans pensa i diu cada dia. Ara ho han dit tots alhora per veure si així els escolten millor. potser havien d’haver dit algunes coses més encara. Però no està malament del tot!

Podem perdre-ho tot, menys la dignitat. El Tribunal Constitucional ja fa temps que l’ha perduda. A hores d’ara haurien d’haver dimitit per no haver sabut fer la feina que han de fer. I els dos gran partits polítics estatals (PP i PSOE) també són còmplices d’aquesta indignitat.

Us convido a llegir aquest editorial conjunt dels diaris catalans (fet sense precedents) per aquells que no hagin tingut oportunitat de fer-ho:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya.html