A PEU

Una de les coses millors de viure en un poble i envoltat de natura és el de poder despertar-se enmig dels sons de la naturalesa. Parlo més dels de l’estiu i de la primavera, perquè en aquest temps encara és fosc i pocs sorolls se senten.

Pel fet de viure en un blog de pisos, durant anys va ser normal despertar-me entre els esgarips dels clàxons dels cotxes que no podien passar perquè el xofer d’algun camió havia parat davant de casa i havia anat a fer el cigaló al bar de la cantonada; també eren habituals els cops d’algun veí que baixava les escales com si fos un elefant a la selva; o la veïna que engegava tots els electrodomèstics que tenia a casa, potser per comprovar si encara funcionaven; o els crits de qualsevol parella que aprofitava l’estona abans d’anar a treballar per discutir alguna banalitat, sense pensar que potser hi havia algú que encara volia dormir una estona més; o també podia ser normal descobrir qualsevol altre soroll nou i desconegut fins aquell moment, soroll que era incapaç d’arribar a saber si venia d’aquest món o arribava d’una desconeguda i llunyana galàxia. Viure, dormir i despertar-se enmig de sorolls era la cosa més natural del món i deu ser el preu a pagar de viure en un ciutat.

Vaig ser una bestiola tancada en un pis durant molts anys. Des que vaig començar a viure a pagès el silenci se’m va fer palès immediatament. I si no silenci total, com a molt se senten els cants dels ocells o els sons de la natura. Ara agraeixo poder-me despertar amb els ocellets, o amb la pluja, el vent o la remor de les fulles gronxades pel vent… Penso que, en aquest sentir, ha estat una sort poder viure envoltat de natura, tot i que amb el temps -i amb el mal temps que arriba amb la tardor i l’hivern- vas veient que no totes les coses són positives. Pel fet de viure en una casa sola i força gran, comproves que s’hi posa el fred molt fàcilment i que costa d’escalfar; que el pis s’escalfava molt millor i molt més ràpidament. T’adones que la pols entra per tot arreu i que, si et descuides una mica, a tots els racons hi ha teranyines i que la brutícia s’hi arremolina sense remordiments de cap mena. Veus també que, quan te n’has adonat, els pardals han fet el niu dins del tub de sortida de l’extractor de fums de la cuina o que els estornells s’apoderen del xiprer de davant de casa i lluiten a crits durant una bona estona per agafar el millor lloc per passar la nit. Ja se sap que totes aquestes coses no les trobes fins que no hi vius, és clar i que no tot pot ser bo, com és natural.

Però és impagable, per altra banda, poder veure els balls impossiblement sincronitzats dels estols d’estornells; o el veure néixer, créixer i morir les plantes; o tenir una mica d’hort per entretindre’t; o veure que els cicles de la vida van fent el camí d’un etern retorn sens fi i que tu mateix t’hi sents immers sense voler dins d’aquests cicles. És impagable veure sortir el sol i tenir prou temps per contemplar els canvis que es poden produir durant un matí o una tarda; veus els animals plens d’activitat, veus el sol il·luminar amb llum suau de bon matí, amb llum intensa a mig dia i com es va morint al captard. I amb el sol, tota l’activitat es va parant i tot s’adorm per descansar i esperar un nou dia. Trobo que quan vius a pagès vas aprenent poc a poc a veure les coses des d’un punt de vista diferent i potser amb un punt de nostàlgia. Quan miro un arbre recordo quan era petit i m’hi podia emparrar d’un salt i m’era molt fàcil trescar per les branques com un ocell. Ara ja tot és diferent. I gràcies que sigui diferent…

Tags: Paisatges

Tags: Catalunya, El Pla d'Urgell, Païsatges

Sota aquest paisatge nevat, impol·lut meravellós,

hi ha el mateix de sempre:

les mateixes impureses, les mateixes brutícies, els mateixos defectes.

Per fora blanc i per dins negre. Com el cor de molta gent.

Potser la neu ho tapa. Però la realitat quotidiana és la que és.

I amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra.

Cada realitat és la que és; cada una al seu temps:

temps de neu, temps de calor,

temps de gaudi i temps de sofrença,

temps de viure, temps de sobreviure i temps de morir.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.

Ocupar-se és millor que pre-ocupar-se.

Gaudim de la neu i del fred, encara que costi.

Gaudim d’aquest paisatge que durarà poc.

Com la vida mateixa, que és prou curta.

Una abraçada des del fred.

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

Als llocs hom s’hi pot aproximar de diverses maneres. No és el mateix visitar un país com a turista d’agència, on et passegen només per certs llocs –generalment els més bonics-, una mica corrent i de pressa, que anar-hi pel teu compte, prenent-te el temps que calgui, convivint amb la gent del lloc i compartint part de la seva vida i, si es pot, fent llargues converses amb ells.Josep Maria Espinàs ho sap bé això. Els seus llibres de viatges a peu són una delícia (a més que ell és un gran escriptor) justament per això: retraten petits detalls, expliquen converses, donen ullades al paisatge que només es es descobreixen si hom va a peu, amb calma, amb ulls de vianant o de pelegrí.Diuen que el turista exigeix i que el pelegrí agraeix. El turista només veu el que veu a través del visor de la seva càmera. Només veu de passada el que li ensenyen i mai descobreix el que li amaguen. El pelegrinatge és un acte tradicionalment religiós, encara que tant en la seva història com en l’actualitat, el component cultural està extraordinàriament present. No obstant això, si atenem el que diuen els seus protagonistes, els mateixos pelegrins, la recerca de l’espiritualitat i la trobada amb un mateix són determinants. El pelegrí no és un passejant, un viatger i, per descomptat, un turista que opta per una possibilitat  de passar uns dies de vacances. Per tant, s’espera que el seu comportament sigui el més allunyat possible a un client que demana una atenció.La solidaritat, l’auto superació i la generositat són valors essencials, en harmonia amb l’art, la naturalesa i la gent que s’arriba a conèixer. El caminant o el pelegrí ha d’entendre que l’ús que fa de tot el que troba , des dels albergs fins a la naturalesa, les ermites romàniques i les fonts, és un préstec, amb la qual cosa ha de deixar-ho igual o millor que com ho va trobar.I així mateix cal anar per la vida: amb ulls de caminant. Amb esperit de pelegrí. Amb l’ànima oberta al descobriment.Etiquetes de Technorati: Turista,Pelegrí,Viatjar,A peu

Tags: A PEU, Pelegrí, Turista, Viatjar

http://es.youtube.com/watch?v=XHVgyTo3w4YEl Congost de Mont-Rebei és un dels indrets de les terres lleidatanes que cal conèixer.Avui us poso aquest vídeo per tal que el conegueu els que encara no el coneixeu.Gaudiu-lo!Etiquetes de Technorati: Mont-Rebei

Tags: Mont-Rebei

http://es.youtube.com/watch?v=PaeQykTZRHw

Un amic m’ha enviat aquest vídeo que m’ha semblat impressionant i que vull compartir amb vosaltres. Es titula “El Camino del rey”

En certs moment m’ha recordat el nostre MONT-REBEI lleidatà. Mireu-lo i gaudiu-lo.

Etiquetes de Technorati: Païssatges

Tags: Païsatges, Vídeos