Arxiu per a 'Terrorisme' Categories

17 ag. 2018


ESPIGOLADES D’ESTIU (3): TERRORISME

Classificat com a Terrorisme

Avui fa un any que va ser un dia de dolor i sofriment a Barcelona i Cambrils. Un dolor que es va estendre a moltes altres persones, famílies i països.
Avui, tot recordant-ho, ens podríem fer una reflexió: Pot tenir algun sentit tot aquest sofriment, tot aquest dolor i totes les pèrdues que es van produir? Cadascú s’ho haurà de respondre, però em sembla que la resposta només la trobarem si som capaços de trobar el sentit incondicional que té la vida i que, com a éssers humans, estem orientats cap a la recerca d’aquest sentit que molt sovint queda amagat darrera de les situacions de tot tipus que ens toca viure.
Va ser Víctor Frankl -de qui ja n’he parlat altres vegades- qui ens va donar un model molt vàlid per tal de trobar respostes als interrogants més existencials de la nostra vida. Una de les coses que ens diu és que és precisament el sofriment inevitable el que serveix de despertador a les persones, allò que ens desafia a caminar amb dignitat la resta de la seva vida; allò que ens impulsa a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos; a tenir accés a la dimensió espiritual del nostre ésser en un procés tot sovint desconegut per al món emocional de la nostra psique.
Ens diu que per fer tot aquest procés hi ha tres pilars bàsics: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida. Tenim llibertat d’opció i tenim la capacitat de trobar la raó de viure podent modificar la nostra realitat si ens hi posem seriosament.
Ens diu Frankl: ”LA VIDA NO ÉS UN LLIBRE QUE HAGI DE SER LLEGIT, SINÓ UN PERGAMÍ QUE ESTÀ ESPERANT SER ESCRIT».
Les persones no podem evitar el nostre destí però a nosaltres -i únicament a nosaltres- ens correspon decidir l’actitud amb què l’afrontem. Només nostra serà serà la decisió de deixar-nos arrastrar com una fulla al vent en una tempesta de tardor, o aixecar-nos forts com un arbre que es doblega però que no s’acaba de trencar. No som joguets del destí, sinó que som lliures i responsables per acceptar-lo i canviar-lo.

No hi ha resposta

26 ag. 2017


MALEÏDA MANIPULACIÓ

Classificat com a Terrorisme

Fa poc més d’una setmana que hi va haver dos atemptats a Catalunya. Ahir va haver-hi una manifestació de repulsa a Cambrils i avui n’hi haurà una altra a Barcelona. Entretant, enmig de la tristor que aquests fets produeixen -mirantho per costat que vulguem- hem viscut una setmana plena de vergonyoses i roïnes manipulacions d’aquests fets. Alguns mitjans de comunicació espanyols -i també algun de català- han intentat des del primer moment inventar versions sense fonament, atacar els Mossos d’Esquadra, la Generalitat i sembrar com més zitzània millor, en lloc de fer pinya en un moment tan delicat.
Manipular es pot fer de moltes maneres: mentint grollerament i descarada; dient mitges veritats (que sovint són pitjors que una mentida) o simplement portant de forma molt interessada l’aigua al seu molí o, com dirien en castellà, «arrimando el ascua a su sardina». No és cap cosa nova que alguns mirin d’obtenir beneficis de certes situacions o fer un ús interessat de les circumstàncies que ens toca viure. Recordeu aquell terrible atemptat a Madrid de l’11-M en què el PP va manipular les coses tant com va poder? Però, com que ho va fer de forma tan maldestra, li va sortir el tret per la culata i va perdre bous i esquelles. Però sembla que no n’han après gens ni mica…
Ara volen fer el mateix amb aquests atemptats aquí Catalunya. I per aconseguir-ho compten amb la inestimable i sempre interessada ajuda d’alguns mitjans de comunicació que s’han apuntat obertament a la tendència de les «fake news», que consisteix a no voler explicar la realitat tal com és sinó en adaptar-la a les seves posicions polítiques o mentals prèvies. Si els cal canviar els fets per mentides i manipulacions ho fan sense cap tipus de vergonya i queden tan amples. Per sort la majoria de diaris catalans han sabut informar bé (excepte El Periódico, que des del primer moment ha intoxicat de mala manera) i també han sabut fer-ho diaris de Madrid com PUBLICO o ELDIARIO.ES, que han fet bé la seva feina, han deixat constantment amb el cul a l’aire aquests altres mentiders i explicant les coses amb rigor i atenint-se a la veritat. Els considerats grans diaris de Madrid i les cadenes de TV més importants no estan fent altra cosa que el ridícul i pecar d’una infinita falta d’honestedat i de professionalitat. Els grans diaris estrangers -que també ho han sabut fer bé- no se’n saben avenir i es posen les mans al cap veient tanta indecència periodística.
Aquesta tarda tocaria fer un acte on els protagonistes fossin el poble i els serveis públics catalans. Les autoritats haurien de quedar-se en un discret segon o tercer lloc. Veurem si en seran capaços… I preguntar-nos, per acabar, ¿fins quan haurem de seguir essent espectadors d’aquesta llastimosa tragicomèdia que ens estan oferint alguns mitjans de comunicació? ¿Fins quan haurem d’aguantar tantes mentides i aquesta maleïda manipulació? ¿Fins quan haurem de seguir escoltant discursos plens d’odi i racisme? ¿Fins quan se seguirà culpabilitzant una majoria de gent que, tot i tenir creences diferents, maneres de pensar o costums diferents, són igual o millors bones persones que qualsevol català? Ja n’hi ha prou de sembrar odis i discòrdies! Ja n’hi ha prou de culpar l’emigració dels nostres propis defectes i mancances!
Estic quasi segur que aquesta tarda el poble català tornarà a estar a l’altura de les circumstàncies i farà un just record i homenatge a totes les víctimes sense mirar de quin costat són. Perquè no hem d’oblidar mai que les víctimes no són només aquells que van atropellar a la Rambla de Barcelona o al passeig de Cambrils. Víctimes són les famílies dels morts i les dels que van matar. En el fons, víctimes ho som una mica tots. Recordem-ho.

No hi ha resposta

20 ag. 2017


ATEMPTAT A BARCELONA

Classificat com a Fanatismes,Terrorisme,Vida i mort

No fa gaires dies que vaig escriure aquest poema que podreu llegir a continuació. No tenia cap motiu aparent per escriure’l. Em vaig aixecar del llit amb aquesta idea al cap  i, sense pensar-m’ho massa, em vaig posar a escriure. No és un bon poema, ni pretén ser-ho. Simplement expresso el què en un moment determinat sentia.

No hi havia hagut cap atemptat aquell dia. Aparentment no era motivat per res en concret que jo conegués. No havia passat res el dia bans. No sé per quin motiu em va sorgir de dins escriure aquell dia aquest poema. El vaig penjar al blog a la pàgina que tinc reservada a la poesia i allà el vaig deixar.

Avui se m’ha fet present. Com si hagués estat una intuïció. Se m’ha fet present, actual, viu. Tristament actual. tristament viu. Tristament colpidor. El podem aplicar a Barcelona o a qualsevol altre lloc. Un atemptat significa el mateix a qualsevol lloc: morts, ferits, famílies colpides, sang, la vida quotidiana totalment distorsionada, sofriment, llàgrimes, por, desitjos de venjança, trencaments, inquietuds…

En el fons de tot plegat no es tracta ni de religions, ni d’ideologies, ni de creences. No es tracta de posar barreres. No es tracta de posar etiquetes. Es tracta de ser bona o mala persona. Es tracta de creure i estimar les persones o no. Es tracta de tenir sensibilitat i creure en la humanitat o no creure-hi.

 

ATEMPTAT
Un altre atemptat.
És indiferent on sigui. La sang ho taca tot altre cop.
Les persones són les mateixes arreu i la sang és vermella arreu.
Per molt que alguns embrutin tot el que toquen
sempre hi haurà algú disposat a netejar.
Per molt baix que ens vulguin fer arribar
sempre hi haurà l’intern desig de surar.
Per fort que sigui el corrent de brutícia
sempre es desplegarà un pont salvador davant nostre.
Trobarem les forces necessàries
i els aliats que ens ajudin a sortir d’aquesta tragèdia
a la que alguns malvats ens porten.
Sang ben vermella, encara calenta.
Dolor subterrani, íntim i silenciós.
Plors dissimulats i llàgrimes regalimant rostre avall
i uns ulls demanant, si us plau, una mica de solidaritat,
d’acompanyament.
Emocions descontrolades que afloren arreu,
pels porus de tot el cos i, sobretot, del cor.
Dures escenes arreu,
orfes agafats al coll de la mare morta.
Germans i amics separats per sempre més.
Rostres inoblidables de qui es queda
per suportar el buit profund de l’absència sense retorn.
Però a poc a poc tothom torna a casa
i la ciutat s’envolta de silenci.
Però, a poc a poc la vida triomfa
i, com sempre, l’esperança esdevé l’única eina necessària.
I per acabar la reflexió,  voldria aportar el que una persona amiga -a qui segueixo i llegeixo sempre-, ha sabut expressar molt millor que jo tot això que jo sento. Es tracta de SANTIAGO AGRELO MARTÍNEZ, un franciscà gallec arquebisbe de Tànger. Va ser nomenat arquebisbe de Tànger per Benet XVI en 2007, quan era bisbe a la diòcesi d’Astorga i professor a l’Institut Teològic de Compostel·la. Cal llegir-lo. Cal seguir-lo. És un profeta dels nostres temps. Va escriure això al seu Facebook:

«Nadie nace despreciando a los demás. A despreciar se aprende.
Nadie nace odiando. A odiar se aprende.
Nadie nace con un arma en la mano. A matar se aprende.
El lenguaje es el instrumento fundamental en esa escuela.
Al ser humano, al otro, lo etiquetamos, lo deshumanizamos, lo disolvemos en las sílabas de un predicado: “ladrón”, “corrupto”, “puta”, “sudaca”, “drogadicto”, “borracho”, “negro”, “mafioso”, “judío”, “terrorista”, “ilegal”, “irregular”, “moro”.
Cualquiera puede entender que en esa misma escuela de odios y muerte sería posible enseñar a respetar la dignidad de todos, a amar a todos, a proteger la vida de todos.
He dicho “cualquiera”, dando así a entender que no hace falta ser cristiano para percibir la grandeza humana del camino que se propone y su eficacia para construir un futuro digno del hombre..
Pero si hablo a cristianos, entonces tengo que recordarles lo que no es negociable para nosotros: El amor a todos, con especial referencia a los enemigos, y el perdón ofrecido, a todos, no siete veces, sino setenta veces siete, es decir, siempre.
Y visto que, según parece, para los terroristas no hay nada más deseable que el infierno, me atreveré a dejar aquí las palabras de Jesús: “Padre, perdónales, porque no saben lo que hacen”.

No hi ha resposta

21 nov. 2015


Els perillosos són a la Moncloa

Escric això mentre per la ràdio expliquen que milers de policies i guardes de seguretat de tota mena envolten l’ estadi Santiago Bernabeu en motiu del clàssic. Està bé i potser és necessari i tot, encara que trobo que en fan un gra massa. Cal preparar-se contra el terrorisme, tot i que tots sabem prou bé que aquest desplegament és més per tranquil·litzar consciències –les dels que governen i les dels governats- que no pas per una altra cosa… Aquesta mena de desplegaments tots sabem que no poden ser permanents i que no serveixen per gran cosa més que per treure aquesta mena de por momentània que a tots ens envaeix  en un moment determinat i que, de mica en mica, va desapareixent de forma natural. És llei de vida per tal de poder sobreviure en aquesta mena de selva en què s’ha tronat el món. Ens acostumem a viure amb por, com ens acostumem a la pudor, al fred, a la calor, a viure bé, al clima o  a treballar molt més del que seria convenient. Tots sabem que les persones som capaços d’adaptar-nos quasi bé a tot, com ens han demostrat, per exemple, els sobrevivents de camps de concentració.
Per tant, crec fermament que avui els perillosos no són al voltant de l’ estadi Bernabeu. No són pas tan rucs els terroristes. Els perillosos de veritat saben esperar el moment i trobar el lloc propici per atacar, com l’esperaven pacientment els bandolers amagats rere les mates  a que passés pel camí aquell a qui volien assaltar. Cal estar preparats, sens dubte, però per a certs perills i per a certes circumstàncies cal acceptar que no tenim altre remei que acostumar-nos-hi a viure procurant no tenir massa angoixa. Mai podrem combatre un llop solitari que vulgui fer mal, com mai podrem evitar un accident de tràfic per més en compte que anem.
I ja que parlem bandolers i assaltadors de camins, avui també m’han vingut al cap -tot escoltant la ràdio- aquests macarrons o alcavots de la Moncloa. En castellà anomenen ‘macarras’ o ‘chulos’ aquells que viuen de les prostitutes i que, a més, es comporten de manera altiva, insolent i falsament protectora. Els macarrons en realitat no protegeixen gaire sinó que més aviat s’aprofiten de la debilitat d’unes pobres dones que es veuen obligades a fer cantonades. Escoltant el que avui estan dient l’ínclit Rajoy o el sorneguer Montoro m’adono que els vertaderament perillosos són a la Moncloa quan fan servir, per exemple i entre altres coses, aquesta estranya cosa que anomenen FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) per acollar encara més als catalans, que saben prou bé que estem amb l’aigua fins al coll; una aigua que ens han anant abocant de mica en mica fins a deixar-nos mig ofegats.
El FLA és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 amb el context de la crisi econòmica. Està concebuda perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autonòmiques en forma de préstecs, i que aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Està dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos. Encara que cada Comunitat Autònoma té unes condicions pròpies a cada préstec, tenen l’obligació de dedicar el préstec principalment en pagar el deute que tinguin amb bancs o entitats financeres. Des del 2012, fins a 24.458 milions han anat a parar a les mans de la Generalitat i que representa un percentatge del 42% total. Els diners han servit per pagar les farmàcies, els concerts sanitaris i saldar contractes d’obres, entre d’altres. Tot i que és cert que els interessos que han hagut de pagar les comunitats han anat baixant a mida que han passat els anys (el 2012 van començar al 5,18%, en els següents ha anat descendint progressivament fins arribar al 1% fixat per aquest 2015) estem pagant uns interessos més alts del que paguen ells quan obtenen diner al mercat. A més, cal tenir en compte que una bona part d’aquests diners prové del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas (actualment presidit pel ministro Cristóbal Montoro), una bona part dels quals aportem els catalans i que no ens són retornats mai de forma proporcional i justa.
Per tant, torno a dir que a la Moncloa hi tenim gent molt perillosa, que es comporten com autèntics macarrons  que viuen a despeses dels diners que aporten les comunitats autònomes més riques i que no els són justament retornats. Aquí en sabem força d’incompliments, retards en els pagaments, promeses incomplertes, estafes de tota mena i darrerament d’amenaces ben pròpies d’un alcavot professional. Ara només cal preguntar-nos fins quan durarà aquest mal son…

No hi ha resposta

15 nov. 2015


Risc d’atemptat

Classificat com a POLÍTICA,Terrorisme

Un dels ministres d’Interior espanyols més cínics i miserables -que jo recordi- és Jorge Fernández Díaz. Aquest personatge acaba d’afirmar que Catalunya “té un risc singular” d’atemptats. Entenc que es deu referir a atemptats jihadistes perquè d’alguns altres fa temps que no només en tenim riscos sinó que es produeixen de forma habitual i en rebem de tots colors. El diccionari diu que ‘un atemptat és un acte fet amb la intenció de danyar greument alguna cosa. I en una altra accepció diu que un atemptat és un delicte consistent en l’ús de violències, d’amenaces i de resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l’exercici de llurs funcions’.

Jo no sé si pel ministre Fernàndez Díaz el Parlament de Catalunya, el President de la Generalitat o els Consellers són autoritats. Em temo que no els tenen com a tals. I em temo que per a ell -i per a molta gent del Gobierno del Estado- les úniques autoritats de veritat  creuen que són ells i ningú més; per tant, tenen carta lliure per amenaçar i exercir violència –no física perquè Europa no ho veuria bé i, per tant, no s’hi atreveixen- contra les nostres institucions i contra el poble català. Una forma clara d’aquest exercici al que hi són tan afeccionats és el tenir-nos escanyats econòmicament i recórrer totes les lleis que surten del Parlament per tal de fer-nos veure qui mana. Tenen un munt d’escolanets al seu servei per aconseguir-ho. Com que ells tenen aquesta mentalitat, tampoc fan gran cosa per perseguir tota la catalanofòbia que corre per les xarxes des de fa molt temps i que creix quan es produeix algun fet destacable o algun català (sigui esportista, Conseller, escriptor o un simple ciutadà sense renom de cap mena) s’atreveix a opinar amb llibertat sobre algun tema que a ells els sembla impertinent. La catalanofòbia ells no la consideren atemptat a la llibertat d’expressió, ni ho consideren violència i ho deixen passar tot fent els ulls grossos. És normal també que un periodista s’afarti de dir coses ben gruixudes contra els catalans en un canal de TV, escrigui en un diari opinions que ratllen la xenofòbia o deixi anar les seves gracietes contra els catalans. No passa res. Peccata minuta… Jo, que considero aquestes coses també com un atemptat a les formes de vida democràtiques, dec ser una persona estranya perquè no  entenc aquestes diferents vares de mesurar i les formes barroeres de fer política que fan servir.

Els atemptats de París són certament un altre tipus d’atemptats i cal lamentar-los. Però cal lamentar igualment totes les formes de racisme, xenofòbia, maltractaments i altres morts, conseqüència directa d’un munt de polítiques mal fetes per la majoria de governs europeus i dels mateixos EEUU, que permeten situacions que porten inevitablement conseqüències que després hem de lamentar una mica farisaicament. Quan sembrem la llavor del mal, de la violència, del menyspreu, de la injustícia i de l’odi estem creant inferns que ens porten per aquests mateixos camins a resultats semblants. Cal recordar aquí al ‘Trio de las Açores’ en el context de la guerra d’ Irak (George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar) i en referència a la reunió que van fer aquests personatges en aquelles illes el 15 de març de 2003 i les tristes conseqüències que va portar tot allò?.

Ja sé que el que diré a continuació no justifica la barbàrie que hem viscut aquests dies. Però cal saber que els terroristes tenen en el seu punt de mira el món occidental perquè som els occidentals en bona mesura culpables de les seves desgràcies que sempre castiguen els més pobres entre els pobres. Ho deia fa un parell de dies el bisbe de Tànger Santiago Agrelo:

”Porque, antes de que en París hubiese terror, ese terror lo hay en innumerables caminos del mundo, y lo padecen miles y miles de personas inocentes. De esas personas, conozco a muchísimas, y me toca calmar su dolor de cada día con mi impotencia de cada día. No hace falta ser un lince para ver que las gentes de los caminos van a encontrar a partir de hoy menos posibilidades de las poquísimas que aún les quedaban, y eso es lo que yo advierto, denuncio, y lamento, por mucho que con ello escandalice. Estoy hablando de mis hijos, que no tienen detrás un ejército que los proteja, ni unas embajadas que los reconozcan, ni unos consulados que los protejan, ni unas leyes a las que puedan acogerse, porque ‘no existen’: Esta es una humanidad con menos derechos de los que se conceden a los animales domésticos. Así, que por mucho que escandalice, seguiré alertando, denunciando y lamentando que sea esta humanidad sufriente la que paga las consecuencias de todas las barbaries”.

I, per acabar, una altra reflexió: si hem de lamentar morts, lamentem-los tots de la mateixa manera i no fem diferències ni posem a primera plana dels noticiaris uns i deixem de banda els altres. Un mort europeu és exactament igual a qualsevol altre. I això ho oblidem massa sovint….

Una resposta fins a ara

20 març 2015


Més dignitat i menys temor

Classificat com a Drets humans,Terrorisme

Que la humanitat prospera em sembla que és una evidència, tot i que a vegades no ho sembli, veient el que veiem. Altre vegada acabem de viure una altra salvatjada a Tunísia. Un altre cop ha tret el cap l’integrisme islàmic, com en moltes altres ocasions en aquests darrers temps. Integrisme salvatge que mira d’emular, i fins i tot superar, altres integrismes que ells creuen que han hagut de patir els seus “germans musulmans” per part d’ Occident. Per això s’hi tornen. Com un acte de revenja que no ha fet més que començar. Diuen que és la primera gota d’una gran tempesta. I ho crec. Perquè aquest tipus d’accions són incontrolables i molt difícils de parar, per més policies que es posin als carrers.

Altres vegades he parlat d’integrismes en aquest blog perquè és un tema que em preocupa. Els integrismes són una lacra difícil d’eradicar. Les democràcies occidentals tenen també molts tics integristes, tot i que no els veiem perquè els tenim a casa nostra. Les religions també  tenen punts de vista integristes per part d’alguns dels seus membres. Els Estats es miren molts conflictes des d’un òptica integrista, tancada i parcial. Per aquest motiu equivoquen quasi sempre la solució. Són incapaços de veure els problemes en tota la seva globalitat i complexitat; per això les resolucions que prenen no són res més que pegats que no fan res més que dissimular el problema, aplaçar la solució, complicar generalment les coses i, en definitiva, amagar el cap sota l’ala.

Crec fermament que qualsevol integrisme –sigui del tipus que sigui- és un mal en si mateix perquè va contra la llibertat de les persones, contra la llibertat d’expressió, contra la dignitat de les persones i contra la llibertat  en general. L’integrisme vol aconseguir una unitat de pensament per la força allà on hi ha diversitat. Vol aconseguir una forma de pensar i actuar únic, granític, allà on les coses són necessàriament distintes. L’integrisme vol posar cadenes a un món on la llibertat de pensament s’ha constituït com un valor fonamental, intocable i irrenunciable. I quan dic llibertat de pensament vull dir de les distintes formes de pensament. Quan els Estats fan lleis massa restrictives i quan s’anul·la la llibertat, la pressió fa que tot exploti per algun costat i es radicalitzin les posicions. A menys llibertat, més mordasses, més temor i menys dignitat. Trobar el terme just no és mai fàcil, ja ho sé, però s’ha de buscar.

La nova cara del terrorisme serà l’integrisme i anirem veient com uns integristes respondran els atacs dels altres i tot plegat serà un mai acabar. Els uns amenacen els altres i, és clar, tots se senten amenaçats. I buscarem mil formes per protegir-nos. I comprovarem que no serviran absolutament de res. ¿Per on es pot trencar el cercle? Heus aquí el quid de la qüestió. Els més durs patrocinen enviar soldats, tropes, míssils mar/terra i el que faci falta contra els països que protegeixin jihadistes. Policia i més policia. controls i més controls. Presó i més presó. Condemnes ben dures i pena de mort, si cal… Cal atacar, diuen, i atacar fort. I d’aquesta manera es converteixen ells mateixos en integristes sense adonar-se’n. I no veuen que aquest és el camí equivocat. Cal controlar, però cal educar. Cal ser just amb els demés per tal de que els demés ho siguin amb tu. Cal donar llibertat per tal de que els demés et deixin viure amb llibertat a tu. Cal un nou ordre de relacions internacionals per tal de que tots ens sentim respectats. Un noi jove, sense feina, perseguit, maltractat, que la seva única perspectiva és viure en un gueto per a la resta de la seva vida quin camí buscarà? Siguem lògics i toquem de peus a terra: buscarà qualsevol sortida que li doni una mica d’esperança. Es deixarà entabanar per qualsevol que li parli amb paraules boniques des d’un xat de qualsevol xarxa social a internet. I, per més que ho vulguin controlar, això és incontrolable.

Ens pensàvem que les nostres societats occidentals, tan avançades, tan democràtiques i tan modernes podrien suportar tot el que vingués. I constatem amb horror que no és així. Veiem com qualsevol marrec desesperat pot ser fàcilment manipulat, sortir al carrer i fer disbarats. Per tant, aquest no és el camí. Anem molt equivocats si nosaltres també ens tornem integristes i deixem de dialogar, si no deixem de creure’ns superiors, si no canviem la mirada sobre l’altre i no deixem de mirar-lo com a enemic. O comencem a mirar l’altre com un igual i comencem a creure en ell, o no ens en sortirem. L’ altre –l’estrany, el desconegut, el d’una altra cultura, d’un altre color, etc…- no és dolent ‘per se ‘ ni ha vingut aquí a fer mal, a ser el nostre enemic. Ha vingut per treballar, per guanyar-se la vida, per viure més dignament que al seu país i potser per a poder menjar. L’únic camí per entendre’ns serà respectar-nos com a iguals, donar-los els mateixos drets i deures que tenim nosaltres. Posar menys murs, menys tanques i no considerar-los d’entrada ‘els dolents que ens venen a prendre el pa i a conquerir-nos’’ (com he llegit en algun lloc) i fer més exercici de la democràcia i dels drets humans. Per a mi és el camí vàlid. L’únic camí. I si em dieu somiatruites no m’importa gens ni mica…

No hi ha resposta