A PEU

Els diaris i les teles van anar plens durant uns dies de la renúncia «per motius personals» del bisbe Xavier Novell de Solsona. El temps, que ho cura tot i la lava del volcà canari ho ha anat tapant i oblidant. Els mitjans de comunicació són així…  És lògic, però, que la notícia al seu moment xoqués i desconcertés  molta gent, per inesperada en el cas del Xavier i perquè no es dóna gaire sovint la renúncia d’un bisbe en les circumstàncies en què s’ha donat.

Han anat passant els dies, he llegit un munt d’articles sobre el tema, n’he parlat amb molta gent i anava pensant que no em calia escriure res més perquè ja ho ha fet altres millor del que jo ho podria fer i perquè considerava que la decisió que ell ha pres és tan personal, íntima i respectable que poca cosa hi podria dir. Algú, però, m’ha demanat la meva opinió, sabent que amb el bisbe Xavier ens coneixíem de feia molt temps i sabent també que algunes altres vegades havia escrit sobre ell en aquest mateix blog. Per tant, al final he decidit escriure alguna cosa, sense entrar a jutjar la decisió de la renúncia que va «lliurement presentar per raons estrictament personals» i de la que ens parlava la nota de premsa del bisbat de Solsona el dia 23 d’agost del 2021, a les 12 del migdia. Les decisions personals són sempre respectables en tots els àmbits de la vida (fins i tot si no acabem d’entendre-les o compartir-les), però penso que aquest cas té altres derivades que sí que seria convenient poder analitzar i valorar. És el que intentaré fer en aquest apunt, sense pretendre ser exhaustiu i fixant-me només en algunes.

1. La decisió d’un bisbe a renunciar al seu càrrec no és un fet qualsevol, ni quotidià i em sembla que no es pot ventilar l’assumpte amb un simple comunicat de premsa. L’opacitat dins de l’església és un fet massa habitual que potser podia servir en altres temps, però que ara ja no es pot justificar perquè significa tractar com criatures els fidels, que considero que es mereixen alguna explicació més. A vegades no cal donar detalls, però sí que cal donar explicacions. Considero que ho havia d’haver fet el mateix bisbe Xavier i possiblement s’hauria estalviat molt del safareig que ha hagut de suportar. M’ha arribat el rumor de què no li han deixat fer. Molt malament!

2. La norma del celibat és un altre tema que caldria reflexionar i, a hores d’ara urgent de canviar. No hauria de ser imposat, sinó elegit lliurament dins de l’església; segueix essent un tema sense resoldre i cada dia es tornarà més greu i més difícil d’acceptar. Hi ha estudis seriosos que diuen que la dimissió de l’estatus clerical arriba a un 25% des dels anys setanta del segle passat fins ara. Caldria parar-se i mirar de conèixer de prop la realitat de com el viuen els capellans i els motius de fons dels quals un dia decidiren donar un tomb a la seva vida i, superant moltes dificultats, van aconseguir viure amb normalitat enmig d’un món canviant i una església jeràrquica, retrògrada en molts sentits, prepotent i centralitzada. Molts d’ells van elegir, simplement, viure la seva fe d’una forma més lliure i en una frontera de línies una mica difuminades. Veiem en alguns relats que s’han publicat en forma de llibre testimonis de vida, de fe, de tendresa, d’humanitat, de llibertat i de tossuda esperança de com es pot viure la fe de manera diferent i de com es pot somiar una església també diferent («Curascasados. Historias de fe y ternura» amb coordinació de Ramon Alario y Tere Cortés. MOCEOP)

3. L’elecció dels bisbes -i també dels capellans- s’hauria de fer d’una manera molt diferent de com es fa actualment. No se solucionarien tots els problemes, però se n’evitarien molts. Les comunitats locals haurien d’assumir més protagonisme a l’hora de l’elecció d’aquella persona (home o dona) que els presidís. Les comunitats s’haurien de tornar més acollidores i no tan impositives; més igualitàries i no tan jerarquitzades; no tan enfocades al culte i més a la vida de la gent; comunitats de recerca i compromís a viure en positiu en el món actual, que ha deixat de ser el món d’anys enrere. Les situacions canvien ràpidament i la societat també. L’Església acostuma sempre a fer tard i a no donar les respostes que la gent necessita i espera en el moment adequat. Ens trobem en molts llocs bisbes i capellans conflictius, no acceptats per una bona majoria de fidels, allunyats de la gent, amb tics autoritaris i maneres d’actuar poc evangèliques que fan que l’estructura eclesial sigui cada cop menys creïble i més allunyada d’allò que Jesús hauria volgut que fos.

4. Estic segur que la societat en general -i també el Poble de Déu- acceptaria de bon grat els canvis que portessin al fet que els bisbes i capellans es mostressin més humans per haver aconseguit ser més lliures, superant les servituds legals i jeràrquiques, per apostar per una església que es refia de l’Esperit de Jesús de Natzaret i optar pels pobres i les víctimes. No sempre és fàcil i pot ser molt dur caure del cavall, com Sant Pau, i baixar del cavall del clericalisme, baixar del pedestal i posar-se al nivell dels altres creients. No és fàcil, però és urgent i necessari.

Tags: Església

La filla d’uns molt bons amics meus ha escrit un llibre que encara no he tingut ocasió de llegir. A l’autora, la Núria Viladomat i Canudas, la conec de ben petita i per això li he anat seguint la seva trajectòria i l’he poguda escoltar en les diferents entrevistes i tertúlies que ha hagut de fer aquests dies amb motiu de la presentació del seu llibre «Solteres i encantades». Ella parteix de la base que la solteria femenina encara segueix sent per a molta gent un estigma. Diu que això ja seria hora que s’anés acabant i es pregunta per què la solteria no pot ser una decisió triada lliurement com es trien moltes altres situacions personals a la vida. No és un parèntesi que s’ha d’omplir necessàriament, sinó que pot ser perfectament un estat de vida permanent, triat lliurament i totalment ple de sentit.

Això m’ha fet pensar que potser molta gent es casa o es posa a viure en parella per por a la solitud. I no només passa en les dones, sinó també en els homes. Viure en solitud a vegades ens pot fer por i ho podem viure més com un patiment que no pas com una oportunitat per créixer. Restar solter -i encara més soltera- tenint certa edat podia arribar a ser un drama que, per sort, cada cop ho és menys. Les noves generacions ja ho veuen i ho viuen d’una altra manera. En català fem servir l’apel·latiu «conco» per referir-nos a algú que ha assolit o sobrepassat l’edat en què, es consideraria propi casar-se. I a les fadrines que a certa edat no tenien xicot de seguida els deien si potser tenien ganes de «quedar-se per vestir sants». La solitud, com la solteria, pot ser a molts un drama, un problema que resoldre, una mica del que es vol escapar, i no poques vegades va acompanyat de sentiments d’abandó i desesperança.

Ens fa paor la solitud i ens en volem escapar perquè a vegades pot fer evident un buit interior, posar davant nostre la veritat del nostre ésser. És evident que sovint quan arribem a casa la primera cosa que fem és encendre la TV, la ràdio, o connectar-nos a una xarxa social, com una forma de «no estar sols». I això ens passa quan no l’hem triada i ens ve imposada per circumstàncies de la vida. Una altra cosa és també que busquem necessaris moments de solitud sabent que triem nosaltres lliurement el lloc i la durada. I també és cert que hi ha persones que la trien lliurement com a opció de vida i la trien com una oportunitat per al creixement interior. Incomptables són els testimonis de la solitud creativa de filòsofs, escriptors, artistes i místics de tots els temps. Per això podem parlar d’una solitud negativa, no desitjada, que fa patir i d’una solitud positiva, que ens ajuda a créixer.

L’ésser humà és un ésser social, fet «per la relació», però l’experiència demostra que únicament qui sap viure sol, sap també viure plenament les seves relacions. Enzo Bianchi diu que «només qui no té por baixar a la interioritat sap també afrontar la trobada amb els altres. És significatiu que molts dels desajustos i malalties actuals referides a la subjectivitat, afecten notablement la qualitat de les relacions humanes. La incapacitat per a la interioritat es converteix en incapacitat per crear relacions sòlides, profundes i duradores amb els altres».

Per tant, hem de convenir que no qualsevol solitud és positiva perquè hi ha formes d’aïllament i fugida dels altres que són malaltisses, però sí que la solitud ben viscuda és equilibri entre l’aïllament i l’activisme; la solitud ben viscuda pot ser font de força interior i solidesa. Per tant, seria bo aconseguir un equilibri entre soledat i companyia, i el primer pas és aprendre a estar sol en el seu sentit més positiu, per poder gaudir de la nostra interioritat i de la contemplació de tot el que ens envolta. El segon pas és obrir-se als altres, en tots els àmbits que ens sigui possible. Qui pot estar bé a soles amb si mateix, és capaç d’establir relacions noves i crear amistats sanes. Cal no dependre dels amics per apagar la soledat, ni servir-se’n per no sentir-se sol. L’amistat és sempre un regal, que només és autèntica en la gratuïtat. L’amistat que sorgeix de la llibertat interior ens torna més agraïts i més feliços, experimentant als amics com una veritable benedicció a la vida.

Tags: Solitud

Ens volen acostumar a viure sota xantatge a base de formes diverses. A vegades fan servir formes molt subtils; altres vegades molt clares, evidents, directes i sense cap mena de vergonya. En algunes ocasions fan servir directament la por i l’amenaça. En altres ocasions la culpa, el sentit del deure o altres formes. Sigui com sigui, és un abús i un xantatge el que ens fan certes persones o institucions.

Els xantatges són molt típics de les religions –o més ben dit, d’alguns dirigents d’aquestes religions-, que fan creure als seus fidels que han de seguir al peu de la lletra el que ells diuen i que no poden sortir ni un mil·límetre del solc. Els infantilitzen i els presenten una imatge molt deformada de Déu. Ja ens ho advertia el teòleg Gonzàlez-Ruiz, als anys 70, en el seu llibre «Dios es gratuito, però no supérfluo»: «Cuando Dios muere en una sociedad, de su cadáver salen dioses alienantes. Pero el único Dios vivo es el Dios de Jesucristo. Un Dios en lucha radical contra los dioses. Cuya presencia no es una explicación sino una salvación. Un Dios que no se impone, sino que se entrega. Un Dios gratuito, però no supérfluo, liquidador de la alienación religiosa».

Alguns dirigents han ensenyat un Déu fals i una manera perversa d’entendre’l i d’adreçar-s’hi. Converteixen les seves pregàries sovint en un intercanvi comercial: “Si el meu fill troba feina, pujaré a Montserrat a posar un ciri a la Moreneta”, “Si em curo del càncer, dormiré a terra dues vegades per setmana”. I així la religió es prostitueix reduint-se a un comerç entre una divinitat i l’ésser humà. Sovint hem vist que alguns representants d’aquestes religions (no tots, sortosament) fomenten aquesta faceta de grans magatzems en rebaixes, donant a entendre que els déus satisfan la seva divinitat amb el sofriment humà. Com aquells déus antics que feien un gran festí de sang perquè els aportava plaer i poder. En totes les religions hi ha certs dies o certes coses de rebaixes. En aquestes ocasions és més fàcil obtenir els favors dels déus a un preu més barat. Són intercanvis plens de xantatges. I segurament que tots hi hem caigut en aquest parany alguna vegada i no sempre n’hem sortit satisfets. Talment com a les rebaixes, que no sempre en sortim satisfets dels resultats.

Els polítics han copiat les religions. Ja durant la campanya electoral prometen l’”oro i el moro” i ens diuen que tot farà baixada i tots navegarem amb el vent en popa. Després, durant la legislatura, el partit de torn -amb el seu president al capdavant- governa el país amb uns criteris que a vegades no fan més que conduir-los a la misèria. “No hi havia una altra alternativa”, diuen com a excusa de mal pagador. Després se sap que el que han fet ha estat només fer els rics més rics a costa de fer els pobres més pobres. S’obliden ràpidament de les seves promeses i d’aquell ungüent meravellós que ho cura tot (cura els dependents mitjançant un xec d’ajuda; asseguren que abaixaran els impostos; que tindran cura a les dones maltractades; que acabaran amb la fam i els desnonaments; que es crearan centenars de milers de llocs de treball; que si els aturats, els joves, l’educació, la sanitat…). Promeses. Tot promeses. Però abans caldrà sotmetre’s al xantatge: «Et donaré tot això sempre que em votis a mi».

I com les religions i els polítics, trobem altres grups, empreses, bancs, persones… que també intenten fer-nos xantatge. Cadascú a la seva manera. No hauríem de caure en aquest parany i fer l’esforç de distingir entre uns i altres. No hem de caure en el tòpic que «tots són iguals, tots roben, tots busquen el poder per endollar la seva sortida a Telefònica o Endesa. Ja no queda ningú que sigui honrat». Els déus exerceixen el xantatge més destructor. Els polítics el xantatge més evident.

Us asseguro que jo cada cop miro més quan he de comprar alguna cosa, quan escolto algú o he de fer una tria una mica important. I així i tot, a vegades m’enreden. Ens passa sovint quan comprem de rebaixes. Les rebaixes són les disminucions que es fan sobre el preu d’un bé o un servei, però les fan sobretot per poder vendre més de pressa, per treure’s del damunt articles que ja no preveuen poder vendre o per vendre més quantitat de gènere atraient més gent. Reconec que, tot i no ser un gran partidari de les rebaixes, sí que les he aprofitat algunes vegades. I no sempre paguen la pena, la veritat…

Comença un nou curs i veig un munt d’ofertes revestides de xantatge. Promeses que no van enlloc i paraules que cansen després d’escoltar-les mil vegades. No sé si només sóc jo, però noto cansament i, sobretot, l’avorriment del hàmster donant voltes infinites en la mateixa roda.

Tags: PSICOLOGIA