A PEU

Tots tenim -i necessitem- referents. Quan parlem de referents, vull dir brúixoles, guies, punts de llum on puguem mirar; parlo d’aquells punts de llum que van il·luminar en algun moment la nostra vida i que potser encara la segueixen il·luminant. Les paraules, els escrits i les accions d’aquestes persones marquen camí, inspiren i animen a moltes altres persones. Ens equivocaríem si penséssim que aquests indicadors, aquests senyals que ens ajuden a transitar per la vida, són sempre gent important i coneguda. A vegades sí que ho són, però altres cops seran persones anònimes, persones que només coneixem uns quants, però que per nosaltres han estat importants i ens han deixat una marca indeleble en la nostra vida.

En plena Pasqua florida, mentre els diaris ens expliquen que els cirerers floreixen abans d’hora al Japó i que aquest any baten un rècord de 1.200 anys a causa del canvi climàtic, se’ns acaben de morir tres grans referents. Els referents sempre moren també abans d’hora. Són una referència per a moltes persones de camps i pensaments diversos: el primer i el que tenim més a prop, l’Arcadi Oliveres; el segon Hans Küng i el tercer el Julen Madariaga.

Ens ha deixat l’Arcadi Oliveres i, amb ell, tot un llegat immens de valors: el pacifisme; una nova manera de veure l’economia basada en el bé comú; l’activisme social, etc. Un referent de país i un referent personal per a milers d’estudiants que passaren per les seves aules i per tots aquells que l’havíem escoltat en alguna de tantes i tantes conferències que feu arreu de forma desinteressada i pensant només en transmetre d’alguna manera allò que ell creia profundament. Un economista que volia un món més just i defensor d’una altra manera de fer política i de l’antiglobalització. La Victòria Molins, que el coneixia molt, diu que «el seu profetisme ha estat sempre clarivident i els fets li han donat la raó en moltes de les coses que havia advertit en els seus discursos. La seva última lliçó, cosa que no és gaire habitual en la nostra cultura, ha estat, seguint el fil de què dèiem abans, acomiadar-se amb serenitat de la família, dels amics i dels seus deixebles i seguidors. Ho ha fet amb naturalitat, com un acte més de la seva vida lliure, la vida que ha escollit en cada moment i que ara se li ha acabat com ell volia, perquè sabia molt bé que, quan no es pot escollir, acceptar lliurement és l’acte més humà i valent. Quan ja s’ha complert un any de patiment col·lectiu i universal a causa de la pandèmia, dels confinaments, de les penúries i crisis derivades d’aquest inesperat covid-19, els ànims de la gent, en general, tenen una tendència al desànim, a la por, a la desesperança. Potser perquè acabo de passar una situació molt delicada de salut, de comprovar el valor, la bondat i la professionalitat dels nostres sanitaris, i de tenir més temps per pensar assossegadament, valoro molt més aquesta gran lliçó del nostre estimat Arcadi Oliveres. I m’uneixo a les seves paraules, reivindicant la felicitat, fins i tot en els últims dies. És la seva acceptació lliure i voluntària de la situació, després d’una vida de lluita per un món millor, el que li ha permès gaudir del seus “últims dies”». Al cel sigui! Al cel és, segur!

Ens acaba de deixar també Hans Küng, teòleg catòlic, d’origen suís i cultura germànica. Havia estudiat a la Universitat Gregoriana de Roma i va ensenyar a la Universitat de Tübingen, on va haver de deixar la facultat de Teologia Catòlica, per imposició del Vaticà (l’any 1979). Va buscar sempre una reforma de l’Església Catòlica, va promoure la trobada ecumènica entre les esglésies cristianes i d’un diàleg entre totes les religions. Ha estat potser el teòleg catòlic més conegut dels últims temps. Hans Küng ha estat un dels creients i pensadors més determinants que ha tingut l’Església des del Vaticà II. La seva vida, com a teòleg, ha estat una incessant lluita interior perquè ha volgut ser fidel a la Fe i de la Tradició de l’Església. I, al mateix temps, ha volgut ser fidel igualment a la cultura, al pensament i a les necessitats del nostre temps. No sembla pas que se l’hagin escoltat gaire i així anem…

I, per acabar, ens deixa Julen Madariaga, principi i final d’ETA. Un altre referent en aquesta política espanyola que ningú sap fer de manera racional i que no sembla trobar una solució civilitzada per a les nacions que formen un Estat que cada dia s’assembla més a un «gulag» on s’empresonen dissidents del pensament nacionalista espanyol de sempre. Els que el coneixen han dit que ha estat un dels homes més importants de l’última història d’Euskal Herria. Va contribuir decisivament a fundar ETA, en ple franquisme, i va ser el primer que va començar a acabar-la, a primers dels noranta del segle XX. Just quan sortia del seu últim tram de presó, quan feia 60 anys al penal de Fresnes de París, donava la mesura d’una vida que mai no es va rendir. Seria bo llegir alguns dels deu llibres que, fins ara, hi ha dedicat el periodista Antoni Batista, que és qui amb més profunditat coneix el tema ETA i país basc.

Referents, referents… Hem de trobar nous referents que substitueixin els que el pas del temps ens va robant. Ens falten referents ben consistents en aquests moments tan delicats en tots sentits!

Tags: Vida i mort

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS