03 febr. 2021
SOLS AMB NOSALTRES MATEIXOS
Fa un parell de dies que TV3 va passar un petit reportatge sobre una monja eremita que fa 10 anys que viu sola en una ermita del Priorat. Podeu veure la notícia aquí Una eremita que s’ha quedat sense ermita – Telenotícies (ccma.cat) i aquí Facebook
Persones com ella (n’hi ha 10 més a Catalunya) no cal dir que ens criden l’atenció i fan què ens preguntem el sentit d’aquesta solitud buscada lliurement i les motivacions que poden tenir per fer-ho. S’han fet molts estudis i s’ha escrit molt sobre el valor intrínsec de la solitud, que pot ser un deliciós acompanyant o, per contra, una cosa que pot arribar a trasbalsar una persona.
«La solitud és el fet més profund de la condició humana. L’home és l’únic ésser que sap que està sol», deia Octavio Paz. No sé si és veritat del tot, però sí que d’una banda som innegablement “animals socials” que estem dissenyats per interactuar amb els nostres semblants i de l’altra trobem que hi ha moments al llarg de la nostra vida en què necessitarem alguns moments per estar sols. Hi ha hagut grans creadors que han necessitat i buscat la solitud per poder crear les seves obres.
Aquesta pandèmia ens ha obligat a estar més sols, més reclosos a casa nostra i, per tant, amb nosaltres mateixos i amb els del nostre cercle més íntim. Pel que ens expliquen els psicòlegs, no tothom ho ha sabut entomar prou bé i ha estat una font de problemes prou important. El fet és que cada dia ens costa més i ens agafa més por d’estar sols. I tampoc està massa ben vist socialment perquè ho associem a persones estranyes, asocials i extravagants. Aquesta mena de persones no podem negar que susciten desconfiança i no ens n’acabem de refiar.
Em sembla que era José Luís Borges que deia que necessitem que hi hagi algú al mirall, que necessitem miralls on veure algú. Ens costa mirar-nos a nosaltres mateixos. Per això triomfen tant els mòbils i les xarxes socials. Necessitem estar connectats, necessitem xatejar, necessitem que hi hagi algú amb qui comunicar-nos perquè no sabem comunicar-nos amb nosaltres mateixos. I em sembla que no hauríem d’oblidar que per poder-nos comunicar bé amb els altres, abans ens hem d’haver comunicat amb nosaltres mateixos; ens hauríem d’haver conegut nosaltres mateixos, una cosa molt més difícil del que podem suposar.
Potser la solitud excessiva pot ser perjudicial, però no ho pot ser també la necessitat imperiosa d’estar comunicats tothora? No ho sé. Potser serà veritat allò que deien els llatins de la «virtus in medio» i que la solució està en l’exacta dosi de cada cosa. Que tampoc és fàcil de trobar.
