16 des. 2020
SOM CIVILITZATS?
Margaret Mead va ser una antropòloga pionera en molts camps, però per damunt de tot ho va ser en el camp de l’antropologia cultural, que era la seva especialitat.
Avui llegia que una estudiant va preguntar una vegada a l’antropòloga quin considerava que era el primer senyal de civilització en una cultura, ella que n’havia estudiat tantes i que tant sabia del tema. No cal dir que l’estudiant esperava que l’antropòloga parlés d’hams per pescar, d’eines per caçar, de bols d’argila o de pedres per esmolar eines. Però no va parlar-li de res d’això per sorpresa d’ella. Mead va dir que el primer signe de civilització en una cultura antiga és trobar la prova d’una persona amb un fèmur trencat i curat.
Mead va explicar que en el regne animal, si algun es trenca la pota, mor irremeiablement. No pot fugir del perill, anar al riu a beure aigua o caçar per alimentar-se. Et converteixes en carn fresca per als depredadors. Cap animal sobreviu amb una pota trencada el temps suficient per a poder-se curar l’os trencat. Un fèmur trencat que s’ha soldat i curat és la prova de què algú va prendre’s el temps suficient per quedar-se amb el que va caure, va curar la lesió, va posar la persona fora de perill i el va cuidar fins que es va recuperar. “Ajudar algú a travessar la dificultat és el punt de partida de la civilització”, va explicar Mead.
Ve a tomb aquest preàmbul i el trobo molt adequat per parlar d’aquest temps que vivim. Ens pensem a vegades que la nostra civilització occidental cristiana és la millor perquè ha aconseguit fites extraordinàries de desenvolupament en molts camps, sobretot en la tècnica i la indústria. És cert. En un munt d’aspectes som pioners i som capaços d’enviar coets a la lluna i fer meravelles construint màquines i artefactes, a vegades de molt dubtosa utilitat. Però caldria que ens preguntéssim cada un de nosaltres si no ens descuidem d’aquella cosa fonamental que deia l’antropòloga: de l’ajuda comunitària.
El signe i la prova essencial de què una civilització és gran rau en si sap organitzar l’ajuda comunitària de manera justa i equitativa. Una civilització que deixa gent abandonada a la cuneta no és una gran civilització. Un govern que fa tancar comerços, cines o teatres per tal que la pandèmia no s’estengui, però no és capaç d’ajudar d’alguna manera aquesta gent que ha deixat d’ingressar diners per poder sobreviure fins que no es pugui tornar a guanyar la vida, no és un govern decent, ni just, ni és govern. Més aviat és desgovern i cal fer-lo fora com més aviat millor.
Podrem dir o pensar el que vulguem, però hi ha tribus a la selva que ens donen cent voltes perquè tenen sentit de clan, de tribu o de pertinença. S’ajuden i es cuiden entre ells. Cuidar els infants o els ancians és una cosa essencial en ells. Sabem fer-ho nosaltres? Hem sabut encarar correctament l’ajuda social en aquests temps difícils per tanta gent? Hem sabut cuidar els ancians de les residències? Sabem reconèixer tots els ingents i sacrificats esforços de milers de professionals o voluntaris que fan una feina que pertocaria fer a l’Estat i que no ha fet o que l’ha fet molt malament? Sabran els governs destinar de forma justa els diners que arribin d’Europa al lloc adequat i a les persones que ho necessitin? Sabem mirar i cuidar l’altre o només sabem mirar-nos i cuidar-nos a nosaltres mateixos? Veient certs comportaments dubto que ens puguem considerar una societat desenvolupada…
Tinc la impressió que les coses no s’han fet bé i tot pinta que continuaran fent-se malament. Un metge que treballa a les urgències d’un gran hospital ens explicava fa un parell de dies de les animalades i els disbarats que veu contínuament. D’aquesta manera no pararem la pandèmia i veient com van les coses, una vegada més els rics i els poderosos en trauran molt profit i els pobres i desgraciats de la societat acabaran morint-se de gana i de fàstic. I això no és de cap manera ser civilitzat!
