El Bisbe Pere Casaldàliga i Àngel Pujol en una entranyable imatge
Era el 8 d’agost. En plena pandèmia, i quan aquest blog encara restava mut, va morir el bisbe Pere Casaldàliga. Vaig estar temptat a escriure alguna cosa sobre ell perquè els que m’heu anat seguint durant aquests 12 anys de blog sabeu del meu respecte reverent envers ell. Vaig pensar que ja hi hauria ocasió de parlar-ne més endavant.
Ara, en ocasió de l’acte que el divendres 11 de desembre es farà aquí a Mollerussa, aprofito per parlar altre cop del bisbe Pere. Aquest dia està previst atorgar-li la distinció del «V Reconeixement Ànima» a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga. Els Reconeixements Ànima Ciutat de Mollerussa, impulsats per l’Ajuntament de Mollerussa i el Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran i en memòria d’Àngel Pujol, han volgut reconèixer en la seva cinquena edició l’obra social duta a terme pel bisbe Pere Casaldàliga i Pla. L’acta de la decisió del jurat recull que «la distinció s’atorga a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga per la lluita a favor del medi ambient i la contínua denúncia de la situació de l’Amazònia així com per continuar impulsant i inspirant moviments socials pels drets i la justícia social a l’Araguaia on gràcies a la tasca de l’eclesiàstic, que fou el primer a denunciar públicament la situació de l’Amazònia, s’han organitzat 15 comunitats rurals recuperades als grans latifundis que exploten la regió».
El lliurament es farà en un acte al Teatre L’Amistat de Mollerussa el divendres 11 de desembre a partir de dos quarts de 7 de la tarda i seguint les restriccions marcades en prevenció de la Covid-19 per la qual cosa tindrà aforament limitat i caldrà reservar per assistir-hi a través d’un formulari que es pot trobar a mollerussa.cat/reconeixementsanima. També es podrà seguir en directe l’emissió de l’acte a través de l’enllaç de YouTube: https://youtu.be/HUv4hawNhlE.
Josep Maria Pujol, ha remarcat el paral·lelisme entre la causa que es reconeix en aquest premi i la que defensa l’entitat que presideix donant suport a la tasca del missioner Angel Olaran a Etiòpia. El Pare Olaran també estarà a l’Acte, donat que va sortir per temes personals del país africà abans que esclatés el conflicte bèl·lic en la zona del Tigray. Àngel Pujol, germà de l’actual president, qui fou fundador i president del Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran, va conèixer in situ en un viatge a Brasil l’any 2009, el bisbe Pere i les seves causes. Àngel Pujol tenia molt interès a conèixer persones i entitats que es dedicaven a la Cooperació i a ajudar als altres. Els Reconeixements Ànima van néixer després de la mort de l’Àngel i serveixen per recordar i preservar la seva memòria; i, a la vegada, homenatjar les persones i entitats també amb ‘Ànima’ solidària.
El bisbe Pere és molt cert que era tot el que reconeix aquest premi: un activista compromès fins al moll de l’os pels drets dels camperols i dels pobles indígenes del Brasil; també és cert que indirectament va fer una gran tasca tasca a favor del medi ambient i de lluita contra el canvi climàtic amb la seva defensa de la supervivència de l’Amazònia. Però el bisbe Pere era i representava molt més que això. Ho diuen molt millor del que ho podria dir jo el Jordi Corominas i el Joan Albert Vicens en un text que van escriure en motiu dels seus 90 anys:
«Cal tocar-lo, abraçar-lo, per adonar-se de la bellesa d’una persona com Pere Casaldàliga: tendre i exigent, indignat i ple de sentit de l’humor, fràgil i dur, valent en les seves debilitats, contemplatiu i polític, fill de pastors, amant del petit poble que el va veure néixer i ciutadà del món, defensor dels indígenes i de totes les causes dels més perjudicats. Nostàlgic i esperançat, dolç i aïrat. La seva vida mateixa és un vers, una escletxa vers un món altre, que sense escapar de l’immens sofriment que sovint ens envolta, dóna la mà, per caminar i obrir més escletxes, a tots els marginats i els que pateixen, en un vast moviment de rebel·lia i esperança. Perquè l’última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos sinó la de l’amor. És ben conegut que l’han intentat matar diverses vegades per la seva denúncia de la injustícia, per la seva llibertat davant de tot poder i fins i tot davant de les seves pròpies pors i temors».
…D’aquí aquesta sensació compartida per molts que hem tingut la sort de compartir uns dies amb ell a Sao Felix, independentment de si som cristians o no, que paraules com “regne de Déu”, “església”, “evangeli”, “Jesús”, no són buides ni vanes, sinó que cobren en la figura del Pere tota la seva carnalitat i actualitat. “En el Jesús que ell expressa, en l’església que ell viu, en el Regne que ell espera, sí que hi creuria”, ens deia una amiga atea a la qual el Pere va explicar amb moltes senzillesa la seva fe.
El Pere deixa empremta en tots els que s’acosten a ell perquè tot en ell, amb les seves contradiccions i dificultats humanes, amb la seva taula sempre a punt per compartir, amb el seu “palau episcopal” sempre obert, amb el seu humor sorneguer, amb la seva tendresa a flor de pell, ens mostra un cristianisme i una església palpables que revelen el millor de cada un de nosaltres. Hom sent al costat del Pere que la duresa de la vida, els sentiment de buit, de derrota, de fracàs, de marginació, de sofriment queden transformats. El Pere, com a cristià, no et predica el Regne de Déu, te’l fa sentir. Al seu costat et sents millor, més persona, més escoltat, amb més ganes de lluitar, amb més esperança, amb més alegria, il·lusió i fortalesa interior».
Tags: Pere Casaldàliga
