Arxivar per desembre de 2020

24 des. 2020


FESTES I PESTES

Classificat com a Nadal

Enmig de les moltes pors, tristeses, sofriments i llàgrimes d’aquest any molt difícil per tanta i tanta gent segueix naixent Jesús…

Igualment desitjo a tothom que ve aquí

BON NADAL 2020 

i que l’any vinent sigui millor…

NADALA

-Sentinella, què hi ha de la nit?

Què hi ha de la crisi?

-Des d’on ho preguntes?

Preguntes des de la fam

o des del consumisme?

El crit dels pobres

sacseja les teves preguntes?

Pastors marginals

canten la Bona Nova,

amb flautes i silencis,

contra els grans mitjans,

els mitjans dels grans.

Ens ha nascut un Nen,

un Déu se’ns ha donat.

Cal néixer de nou,

nus com l’infant,

descalços de cobdícia,

de por i de poder,

sobre la terra vermella.

Cal néixer de nou,

oberts al Misteri,

ungits d’Esperança.

Pere Casaldàliga (Nadal del 2012)

2 respostes

16 des. 2020


SOM CIVILITZATS?

Classificat com a SOCIETAT

Margaret Mead va ser una antropòloga pionera en molts camps, però per damunt de tot ho va ser en el camp de l’antropologia cultural, que era la seva especialitat.

Avui llegia que una estudiant va preguntar una vegada a l’antropòloga quin considerava que era el primer senyal de civilització en una cultura, ella que n’havia estudiat tantes i que tant sabia del tema. No cal dir que l’estudiant esperava que l’antropòloga parlés d’hams per pescar, d’eines per caçar, de bols d’argila o de pedres per esmolar eines. Però no va parlar-li de res d’això per sorpresa d’ella. Mead va dir que el primer signe de civilització en una cultura antiga és trobar la prova d’una persona amb un fèmur trencat i curat.

Mead va explicar que en el regne animal, si algun es trenca la pota, mor irremeiablement. No pot fugir del perill, anar al riu a beure aigua o caçar per alimentar-se. Et converteixes en carn fresca per als depredadors. Cap animal sobreviu amb una pota trencada el temps suficient per a poder-se curar l’os trencat. Un fèmur trencat que s’ha soldat i curat és la prova de què algú va prendre’s el temps suficient per quedar-se amb el que va caure, va curar la lesió, va posar la persona fora de perill i el va cuidar fins que es va recuperar. “Ajudar algú a travessar la dificultat és el punt de partida de la civilització”, va explicar Mead.

Ve a tomb aquest preàmbul i el trobo molt adequat per parlar d’aquest temps que vivim. Ens pensem a vegades que la nostra civilització occidental cristiana és la millor perquè ha aconseguit fites extraordinàries de desenvolupament en molts camps, sobretot en la tècnica i la indústria. És cert. En un munt d’aspectes som pioners i som capaços d’enviar coets a la lluna i fer meravelles construint màquines i artefactes, a vegades de molt dubtosa utilitat. Però caldria que ens preguntéssim cada un de nosaltres si no ens descuidem d’aquella cosa fonamental que deia l’antropòloga: de l’ajuda comunitària.

El signe i la prova essencial de què una civilització és gran rau en si sap organitzar l’ajuda comunitària de manera justa i equitativa. Una civilització que deixa gent abandonada a la cuneta no és una gran civilització. Un govern que fa tancar comerços, cines o teatres per tal que la pandèmia no s’estengui, però no és capaç d’ajudar d’alguna manera aquesta gent que ha deixat d’ingressar diners per poder sobreviure fins que no es pugui tornar a guanyar la vida, no és un govern decent, ni just, ni és govern. Més aviat és desgovern i cal fer-lo fora com més aviat millor.

Podrem dir o pensar el que vulguem, però hi ha tribus a la selva que ens donen cent voltes perquè tenen sentit de clan, de tribu o de pertinença. S’ajuden i es cuiden entre ells. Cuidar els infants o els ancians és una cosa essencial en ells. Sabem fer-ho nosaltres? Hem sabut encarar correctament l’ajuda social en aquests temps difícils per tanta gent? Hem sabut cuidar els ancians de les residències? Sabem reconèixer tots els ingents i sacrificats esforços de milers de professionals o voluntaris que fan una feina que pertocaria fer a l’Estat i que no ha fet o que l’ha fet molt malament? Sabran els governs destinar de forma justa els diners que arribin d’Europa al lloc adequat i a les persones que ho necessitin? Sabem mirar i cuidar l’altre o només sabem mirar-nos i cuidar-nos a nosaltres mateixos? Veient certs comportaments dubto que ens puguem considerar una societat desenvolupada…

Tinc la impressió que les coses no s’han fet bé i tot pinta que continuaran fent-se malament. Un metge que treballa a les urgències d’un gran hospital ens explicava fa un parell de dies de les animalades i els disbarats que veu contínuament. D’aquesta manera no pararem la pandèmia i veient com van les coses, una vegada més els rics i els poderosos en trauran molt profit i els pobres i desgraciats de la societat acabaran morint-se de gana i de fàstic. I això no és de cap manera ser civilitzat!

2 respostes

05 des. 2020


RECONEIXEMENT «ÀNIMA» PER A PERE CASALDÀLIGA

Classificat com a Pere Casaldàliga

El Bisbe Pere Casaldàliga i Àngel Pujol en una entranyable imatge

 

Era el 8 d’agost. En plena pandèmia, i quan aquest blog encara restava mut, va morir el bisbe Pere Casaldàliga. Vaig estar temptat a escriure alguna cosa sobre ell perquè els que m’heu anat seguint durant aquests 12 anys de blog sabeu del meu respecte reverent envers ell. Vaig pensar que ja hi hauria ocasió de parlar-ne més endavant.

Ara, en ocasió de l’acte que el divendres 11 de desembre es farà aquí a Mollerussa, aprofito per parlar altre cop del bisbe Pere. Aquest dia està previst atorgar-li la distinció del «V Reconeixement Ànima» a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga. Els Reconeixements Ànima Ciutat de Mollerussa, impulsats per l’Ajuntament de Mollerussa i el Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran i en memòria d’Àngel Pujol, han volgut reconèixer en la seva cinquena edició l’obra social duta a terme pel bisbe Pere Casaldàliga i Pla. L’acta de la decisió del jurat recull que «la distinció s’atorga a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga per la lluita a favor del medi ambient i la contínua denúncia de la situació de l’Amazònia així com per continuar impulsant i inspirant moviments socials pels drets i la justícia social a l’Araguaia on gràcies a la tasca de l’eclesiàstic, que fou el primer a denunciar públicament la situació de l’Amazònia, s’han organitzat 15 comunitats rurals recuperades als grans latifundis que exploten la regió».

El lliurament es farà en un acte al Teatre L’Amistat de Mollerussa el divendres 11 de desembre a partir de dos quarts de 7 de la tarda i seguint les restriccions marcades en prevenció de la Covid-19 per la qual cosa tindrà aforament limitat i caldrà reservar per assistir-hi a través d’un formulari que es pot trobar a mollerussa.cat/reconeixementsanima. També es podrà seguir en directe l’emissió de l’acte a través de l’enllaç de YouTube: https://youtu.be/HUv4hawNhlE.

Josep Maria Pujol, ha remarcat el paral·lelisme entre la causa que es reconeix en aquest premi i la que defensa l’entitat que presideix donant suport a la tasca del missioner Angel Olaran a Etiòpia. El Pare Olaran també estarà a l’Acte, donat que va sortir per temes personals del país africà abans que esclatés el conflicte bèl·lic en la zona del Tigray. Àngel Pujol, germà de l’actual president, qui fou fundador i president del Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran, va conèixer in situ en un viatge a Brasil l’any 2009, el bisbe Pere i les seves causes. Àngel Pujol tenia molt interès a conèixer persones i entitats que es dedicaven a la Cooperació i a ajudar als altres. Els Reconeixements Ànima van néixer després de la mort de l’Àngel i serveixen per recordar i preservar la seva memòria; i, a la vegada, homenatjar les persones i entitats també amb ‘Ànima’ solidària.

El bisbe Pere és molt cert que era tot el que reconeix aquest premi: un activista compromès fins al moll de l’os pels drets dels camperols i dels pobles indígenes del Brasil; també és cert que indirectament va fer una gran tasca tasca a favor del medi ambient i de lluita contra el canvi climàtic amb la seva defensa de la supervivència de l’Amazònia. Però el bisbe Pere era i representava molt més que això. Ho diuen molt millor del que ho podria dir jo el Jordi Corominas i el Joan Albert Vicens en un text que van escriure en motiu dels seus 90 anys:


«
Cal tocar-lo, abraçar-lo, per adonar-se de la bellesa d’una persona com Pere Casaldàliga: tendre i exigent, indignat i ple de sentit de l’humor, fràgil i dur, valent en les seves debilitats, contemplatiu i polític, fill de pastors, amant del petit poble que el va veure néixer i ciutadà del món, defensor dels indígenes i de totes les causes dels més perjudicats. Nostàlgic i esperançat, dolç i aïrat. La seva vida mateixa és un vers, una escletxa vers un món altre, que sense escapar de l’immens sofriment que sovint ens envolta, dóna la mà, per caminar i obrir més escletxes, a tots els marginats i els que pateixen, en un vast moviment de rebel·lia i esperança. Perquè l’última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos sinó la de l’amor. És ben conegut que l’han intentat matar diverses vegades per la seva denúncia de la injustícia, per la seva llibertat davant de tot poder i fins i tot davant de les seves pròpies pors i temors».

…D’aquí aquesta sensació compartida per molts que hem tingut la sort de compartir uns dies amb ell a Sao Felix, independentment de si som cristians o no, que paraules com “regne de Déu”, “església”, “evangeli”, “Jesús”, no són buides ni vanes, sinó que cobren en la figura del Pere tota la seva carnalitat i actualitat. “En el Jesús que ell expressa, en l’església que ell viu, en el Regne que ell espera, sí que hi creuria”,  ens deia una amiga atea a la qual el Pere va explicar amb moltes senzillesa la seva fe.
El Pere
deixa empremta en tots els que s’acosten a ell perquè tot en ell, amb les seves contradiccions i dificultats humanes, amb la seva taula sempre a punt per compartir, amb el seu “palau episcopal” sempre obert, amb el seu humor sorneguer, amb la seva tendresa a flor de pell, ens mostra un cristianisme i una església palpables que revelen el millor de cada un de nosaltres. Hom sent al costat del Pere que la duresa de la vida, els sentiment de buit, de derrota, de fracàs, de marginació, de sofriment queden transformats. El Pere, com a cristià, no et predica el Regne de Déu, te’l fa sentir. Al seu costat et sents millor, més persona, més escoltat, amb més ganes de lluitar, amb més esperança, amb més alegria, il·lusió i fortalesa interior».

 

No hi ha resposta