A PEU

En aquest temps de confinament m’ha passat una cosa curiosa. Jo, que era d’escoltar força la ràdio, llegir diaris i procurar estar ben informat, m’he trobat que cada cop sentia menys ganes de notícies, de tertúlies i de xerrameca. Poc a poc vaig anar deixant d’escoltar la ràdio i cada dia que passava escoltava menys notícies. Mirava televisió, però de seguida em van embafar les rodes de premsa del Gobierno d’Espanya (amb aquells estaquirots ridículs plens de medalles i ferralla al pit); i m’embafaven també les interminables rodes de premsa del Govern de la Generalitat, per la qual cosa vaig optar per escoltar música i llegir llibres, potser com una sortida per sobreviure davant aquella dura i crua realitat que ens mostrava la televisió d’uns hospitals que no donaven l’abast i gent que es moria víctima d’un virus misteriós i cruel. Trobava en tot plegat massa paraules buides, massa escenificació i ganes de protagonisme en un moment que la realitat desbordava qualsevol explicació. No els negaré bona intenció, però no n’hi havia prou.

Deia que em vaig refugiar en la lectura -potser fugint inconscientment d’alguna por desconeguda- i crec que em va anar molt bé. Triava llibres i articles que m’ajudessin a reflexionar i a asserenar-me. Entretant, també m’anava adonant que em marxaven les ganes d’escriure res. I, com que encara em dura aquesta espècie d’indolència i apatia, he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest blog. No sé fins quan. He pensat que per no tenir res a dir, val més callar.

Per tant, adéu. Potser ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui tant nova i sigui més normalitat.