A PEU

Aquesta visita del president Sánchez a Barcelona alguns la veuen com a molt positiva perquè, diuen, és el començament d’una gran distensió i de que ara les coses podran anar per un altre camí. És cert que sempre és millor viure distès que no pas amb molta tensió, però això no vol dir que les coses estiguin en camí de solució. Tot el teatre i la parafernàlia que hem vist a mi m’ha semblat més comèdia que no pas una altra cosa. Una comèdia obligada per les circumstàncies i per les necessitats de supervivència que tots plegats tenen i que no servirà per gran cosa. Només cal recordar el que deien uns i altres fa només un mes o dos…

A mi la visita m’ha deixat una gran decepció en tots sentits. La veig falsa, enganyosa i plena de promeses i paraules buides, com han fet tantes i tantes vegades. Paraules buides perquè, per altra banda, veiem com els poders de l’Estat van actuant com ho han fet en aquests darrers temps i no es veu cap tarannà diferent, cap ganes de canvi, ni ningú que estigui disposat a dir-los prou. No som nens com per a fer-nos creure que els poders de l’Estat d’aquesta desgraciada Espanya són independents. No s’ho creu ningú.

Deia que estic decebut. Estar decebut la majoria de les vegades és per la nostra pròpia culpa i per la bona fe que posem en les persones. És clar que sempre que ens sentim decebuts per alguna situació o per alguna persona és degut a que abans hem creat certes expectatives massa allunyades de la realitat. Si alguna cosa bona té la decepció és que ens fa tocar de peus a terra i sospesar el valor tant de la realitat com de les il·lusions. En aquesta vida les dues coses són necessàries, però cal donar-los el valor just a cadascuna. Acceptar la realitat no vol dir resignar-se, ni sotmetre’s, ni deixar de voler que les coses siguin d’una altra manera. No és una renúncia a esperar coses distintes i a actuar per tal de que es donin. Acceptar la realitat és adonar-se del moment en què vivim, de les persones en les que cal confiar, de les circumstàncies i reconèixer que allò que volíem o esperàvem no es podrà realitzar encara.

I la gran decepció que sento ve de constatar com cada partit polític (tots) va pel seu compte i buscant només els seus interessos. I constatar, per altra banda, la poca vàlua de la majoria dels nostres líders polítics. Jo no sé quina anàlisi de la realitat fan, però el resultat final és molt negatiu i cada dia es rebaixen més les expectatives. Si volem seguir sent una comunitat autònoma més que ens ho diguin clarament. Per això no hauria calgut tant dolor i tanta gent a la presó o a l’exili.

No sé si les noves generacions canviaran o no les coses, però sí que sé que tots hi perdrem molt si no ens parlen «clar i català», que és la manera que hauríem de fer la política. Subterfugis, bones paraules, promeses de tot tipus, meses de negociacions que no ens duran enlloc i que ens faran perdre el temps i desil·lusionar-nos encara més, no serveixen per a res. Ningú pot ser tan ingenu de pensar que aquest Pedro Sánchez podrà -o voldrà- fer alguna cosa, si per una banda està lligat de mans i peus per la gent més cavernícola del seu propi partit i pels llops de l’oposició que només fan que ensenyar-li les dents i, per altra banda, ha manifestat mil vegades el seu pensament, que és seguir el mateix camí de sempre. I ja sabem que aquest camí no ens portarà enlloc…

I els seus socis de govern? D’aquest nois tan esquerranosos, tan modernets, amb tantes ganes de menjar-se el món, ja veiem com aviat s’han plegat a l’establishment i s’han tornat mansois com corders. I si des d’aquí els paguem per endavant encara pitjor, perquè llavors se’ns pixaran un cop més al damunt i ens diran que plou…