A PEU

Sota la immensa cúpula de 1.000 metres quadrats de la sala dels Drets Humans de la seu de les NACIONS UNIDES (l’ONU) a Ginebra -que el mallorquí Miquel Barceló va convertir en una cova multicolor i en un mar de colors- ahir van caure com una llosa sobre Espanya una sèrie d’acusacions, advertències, recomanacions i una bona estirada d’orelles per les reiterades i diverses vulneracions de drets humans a l’estat espanyol. I no van ser ni un ni dos estats els que van intervenir, sinó que van ser 117 els que van fer acusacions, preguntes o recomanacions de més o menys intensitat. Concretament van haver d’escoltar com es feia referència a la «llei mordassa», a la pervivència del franquisme en molts àmbits, a les mesures repressives contra els ciutadans, a restriccions dels drets de llibertat d’expressió, manifestació i reunió, a Catalunya…

El prestigi i la imatge d’Espanya fa anys que estan greument ferits i potser fins i tot tocats de mort -si no hi fan alguna cosa- i no els serà fàcil retornar-los al lloc que correspon a un estat que es diu democràtic però que en realitat veiem que cada cop ho és menys i que, en lloc de millorar, retrocedeix perillosament. Cada 5 any l’ONU fa un Examen Periòdic Universal(EPU) i en el d’enguany s’han presentat 89 vulneracions d’Espanya, tres vegades més que l’EPU del 2015 (27) i sis vegades més que el 2010.La delegació espanyola, encapçalada per Fernando Valenzuela Marzo va esquivar les crítiques com va poder sobre les violacions de drets fonamentals i les preguntes sobre detencions arbitràries, els empresonaments amb incomunicació i tortura i totes les referències al cas català. Va provar de maquillar com va poder les coses, però no se’n va acabar de sortir i em sembla que no se’l van creure gaire per tot el que es va escoltar a la sala i pels documents que s’hi van aportar.

Jo compararia aquesta sessió d’ahir a una visita obligada al dentista d’una nena, per exemple, que té les dents torçades i que els amics o l’escola han recomanat als pares portar-la al dentista perquè li posin aquests aparells tan horribles que anomenen «brackets» (però que han sentit dir que són molt necessaris per corregir defectes a les dents i per a mantenir la boca sana). Imaginem, doncs, que els pares prenen una determinació i un dia la mare agafa la nena, la porta al dentista, el dentista es mira aquella boca i comença a diagnosticar coses i més coses: per exemple, veu que les dents estan torçades i que mastega deficientment; que aquelles dents no tanquen bé; que hi ha algunes càries; que les genives tampoc estan massa catòliques; que hi ha una dent que es mou una mica i potser s’haurà d’apedaçar d’alguna manera; que hi ha també algun problema de mandíbula i que s’hi veu un desgast inusual a l’esmalt… En una paraula: que la visita es converteix en un futur grandiós problema econòmic que s’haurà afrontar i en un dolorós problema psicològic per part de la nena que, quan escolta tot allò, s’espanta terriblement i diu que no en vol saber res.

Què fem en un cas com aquest? Ens hi posem seriosament o fem veure que no passa res i amaguem el problema al calaix? Prou sabem que si no el solucionem ara sortirà més endavant. Podem fer veure que no tenim cap problema i amagar el cap sota l’ala. Fins i tot podem defensar aferrissadament que tenim la boca completament sana, tot i ser conscients que en el fons no és veritat. Podem fer moltes coses i ens podem posar a buscar la solució o no.

Doncs això mateix és el que li passa a Espanya amb els drets humans.Voldrà el nou govern buscar-hi alguna solució? Potser seria el moment adequat tal com està el panorama.Esperarem i donarem els 100 dies de marge que diuen que s’ha de donar a qualsevol govern. Però, si us he de ser sincer, jo hi diposito ben poques esperances. I tant de bo m’equivoqui -com he dit altres vegades- i pugui abandonar el meu escepticisme.

Tags: Drets humans