A PEU

L’aire s’ha tornat irrespirable

en aquesta terra que crema per dins i per fora.

Cremen els boscos. I amb ells

es cremen les llibertats,

massa esperances

i tantes i tantes il·lusions compartides.

Veiem com s’estan encadenant

les paraules i els pensaments,

les llibertats i els anhels

i com s’estan engarjolant persones íntegres

i somnis que es començaven a fer realitat.

Cada dia ens toca respirar aire irrespirable,

ens hem d’empassar mentides podrides

i hem d’escoltar veredictes de negres togues

repetint sempre les mateixes podrides falsedats.

Entretant, alguns han hagut de baixar foscos esglaons

cap a obscures cel·les carceràries;

Entretant, alguns han de beure l’agre licor de exili;

i a tots ens toca mastegar la ració diària de mentides

mentre se’ns crema aquesta terra per dins i per fora.

Ens crema l’ànima tanta mentida,

tanta falsedat i tanta porqueria televisada i escrita.

Vivim dins d’una bassa d’aigües corruptes

i enyorem l’aire una mica més pur,

les esperances i lluites d’altres temps passats.

Ens toca viure en una terra cremada

on tot se’ns torna fosc i sense esperança,

on els que haurien d’agermanar-se per fer el mateix camí

es barallen per un trist plat de llenties.

Encara haurem de seguir aixafant terra cremada

i els peus se’ns seguiran embrutant una vegada més

d’aquesta pols negra i ofendosa que ho impregna tot

mentre anem fent camí.

Encara ens haurem d’empassar a glopades infinites

aquest aire enrarit que ens paralitza els pulmons,

que ens tempta a parar de caminar

i ens paralitza les cames i el cor.

Però cal seguir, amics, cal persistir

tot i aquest aire irrespirable.

Tags: SOCIETAT