El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

=====================================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.

Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.

L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.

–El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.

–El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.

–El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.

I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.

Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.

En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.

Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.

Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.

No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.

Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.

Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.

ALFONS DURAN PICH

Tags: POLÍTICA

Escric aquesta petita reflexió l’endemà d’eleccions. Ara descansarem una mica. Els dies de campanya se m’han fet llargs i pesats perquè venim enllaçant massa discursos, massa paraules, massa crits, massa teatre dolent i massa insults. Ara arriba l’hora del fets i de portar a terme tot allò que ens han promès.

La política hauria de ser servei a la ciutadania i procurar que la cosa pública funcioni. Caldria humanitzar la política -tal com es reclama sovint- , la qual cosa significa que la persona hauria de ser el centre de tot. Caldria també que poguéssim creure algun dia que un altre món més just és possible. Caldria posar el ciutadà al centre dels debats i pensar més en les persones i menys en projectes faraònics i sense massa sentit. O potser sí que tenen un sentit: embutxacar-se uns quan milions uns quants pocavergonyes sense escrúpols. Caldria que un dia poguéssim arribar a creure que els que ens governen pensen més en els altres que en ells mateixos.

Els governants tenen una gran responsabilitat, però nosaltres també la tenim. Per això els elegim. I no ens podem queixar si tornem a caure una i altra vegada en el mateix parany i a ensopegar en la mateixa pedra. Quan elegim, hauríem d’elegir pensant en el bé de la majoria i no només en el nostre propi bé. No sé pas si ho fem sempre això…

La política s’hauria d’humanitzar, de la mateixa manera que s’hauria d’humanitzar la societat sencera. L’empresa, l’esport, la feina, l’economia. I tantes i tantes coses que poc a poc hem anat deshumanitzant. Però, a la vegada, també s’hauria de polititzar la societat; això vol dir informar-se millor, contrastar opinions, ser més crític amb les informacions que ens arriben, comprometre’ns més amb la cosa pública, buscar el bé comú, posar-se al servei dels més desfavorits, etc.

Ara arriba l’hora de la feina i el moment en què molts es retrataran. Veurem com molts polítics pensen més en el partit -i a fi de comptes amb ells mateixos- que no pas en el bé comú. Tant de bo siguem capaços de destapar-los les vergonyes. I tant de bo els mitjans de comunicació siguin més valents del que en general són i facin la funció que els correspon: dir la veritat i destapar les mentides i els mentiders. Tant de bo!

Tags: POLÍTICA

Tags: Cervantes, Eduardo Galeano, LITERATURA

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».

És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.

Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.

Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.

Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

Tags: América Llatina, Església, Monsenyor Romero, SOCIETAT

Sense pretendre emular el famós poema de Rubén Darío «La princesa está triste» en què descrivia la tristor d’una princesa,

“La princesa está triste… ¿qué tendrá la princesa?

Los suspiros se escapan de su boca de fresa,


que ha perdido la risa, que ha perdido el color.


La princesa está pálida en su silla de oro,


está mudo el teclado de su clave de oro;


y en un vaso olvidado se desmaya una flor”

podríem dir que “la marquesa del PP” està trista. De fet, tot el PP està trist. Encara més: tota la dreta i l’extrema dreta espanyola està trista i afligida perquè els darrers resultats no han sigut tan bons com esperaven.

Aquest PP de Casado, desbocat, provocador i abocat sense complexos cap a l’extrema dreta va enviar a Catalunya el millor que tenia: la inefable marquesa Alvarez de Toledo, que venia amb tota l’altivesa que la seva classe aristocràtica li permetia. Estirada com un cagarro sec i més estirada que un bacallà, es passejava pels platós i pels carrers de Catalunya amb aires de superioritat i com dient: ja us diré jo el que ningú s’atreveix a dir. Això sí, en castellà perquè el català no cal saber-lo a Catalunya i, a més, és una llengua menyspreable,una llengua pròpia de la classe baixa i que no fa gens ni mica per una aristòcrata com ella.

Però la marquesa se n’ha hagut de tornar a Madrid amb la cua entre cames, “sola, fané y descangayada” com diu el famós tango d’Enrique Santos Discépolo «Esta noche me emborracho».La lletra d’aquest tango, que es va fer famós als anys 30 del segle passat, retrata una dona que en altre temps va ser jove i bonica i que, al final de la seva vida treballa servint copes a la barra d’un cabaret, ja vella, decadent i fracassada. Això és el que li ha passat a la marquesa, que ara haurà de tornar a VOX, que és el lloc d’on no hauria d’haver marxat mai.

Aquí copiaré la lletra d’aquest famós tango amb el significat d’alguns lunfardismes. L’argot «lunfardo» va néixer als barris portuaris de Buenos Aires i Montevideo i que després es va anar estenent, es fa servir sovint a les lletres dels tangos. A continuació us deixo el significat d’algunes paraules que surten a la lletra d’aquest tango:

• Descangayar o descangallar: provendría del gallego escangallar que significa descoyuntar, fatigarse mucho o del portugués escangalhar, romper, estropear; es posible que al cruzarse con la voz española descuajeringar se haya llegado a la grafía actual.
• Fané =palabra francesa que significa fuera de moda y, figuradamente, marchito.
• Rajar = derivación del argotismo español najar que tiene el significado de huir. Requiesca in pache: fonetización y sustantivación de la expresión latina Requiescat in pace, con la que se inicia una oración que se ofrenda a los difuntos, que en el caso indica el grado de postración de la persona.
• Mamao = mamado, borracho.

 

ESTA NOCHE ME EMBORRACHO

Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez…
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao…
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa’ no yorar.

¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!…
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador…
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.

Nunca soñé que la vería
en un “requiscat in pace”
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa’ suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!…
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó…
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa’ no pensar.

Tags: Partido Popular (PP), POLÍTICA