15 març 2019
LA LLAVOR DE L’ODI
Un amic – amb qui no compartim moltes idees de tipus polític, però sí moltes altres coses i molt d’afecte-, em va recomanar fa temps el llibre autobiogràfic d’Stefan Zweig: “El mundo de ayer. Memorias de un europeo” que es va publicar el 1944. Ell era austríac, jueu, escriptor, humanista i pacifista i, com qualsevol jove educat en aquella Àustria imperial, en un ambient segur i estable, podia haver cregut que s’havia acabat qualsevol episodi de barbàrie i podia haver vist el futur com una cosa brillant i abocat al progrés. Decebut, va acabar suïcidant-se al Brasil.
Aquest home va ser capaç de veure, en aquells convulsos temps que li tocà viure, alguna cosa que el va fer sospitar que Europa no anava prou bé i considerava un deure moral contar allò que ell intuïa com una espècie d’avís per navegants. Potser ara diria el mateix en una Europa que fa aigües per tots costats i sembla que ningú ho vulgui arranjar. Això mateix podíem haver cregut els que vam viure l’experiència de la transició espanyola a la democràcia. En els anys setanta del segle passat molta gent estava prou convençuda d’ haver empès un camí de progrés social i polític i que quedaven enrere conflictes bèl·lics, propiciats per ideologies enfrontades, per la desigualtat d’oportunitats i de riquesa, i que s’obria un camí de canvis a millor. Però podem comprovar cada dia que les coses no han anat ben bé així, que la transició va ser una porqueria en molts aspectes i que potser seria ben profitós aprendre d’europeus com Zweig per prendre consciència que les llavors de la reculada poden estar sembrades i que és urgent frenar el seu creixement destructiu. El mateix Federico Mayor Zaragoza ha escrit alguna vegada que “la Unió Europea hauria de ser el catalitzador de la unió mundial”, un ideal que jo no veig per enlloc i, al pas que anem, ni se l’espera.
Una d’aquestes llavors destructives, com al temps de Hitler i Stalin, és el triomf dels discursos de l’odi, cada dia més palpables en alguns líders polítics d’aquí (Vox, Cs i PP, especialment) i en altres parts d’ Europa i d’ Amèrica. La filòsofa Adela Cortina ens explica que el discurs de l’odi és “qualsevol forma d’expressió , la finalitat de la qual consisteix a propagar, incitar, promoure o justificar l’odi, el menyspreu o l’aversió cap a determinats grups socials, des d’una posició d’intolerància. Qui recorre a aquest tipus de discursos pretén estigmatitzar determinats grups i obrir la veda perquè puguin ser tractats amb hostilitat, dissol les persones en el col·lectiu al qual s’agredeix i llança contra el conjunt el seu missatge destructiu”. Ella diu que «potser moltes vegades no podem arribar a parlar d’odi, però sí que podem parlar de fòbies socials que s’expressen en forma d’aversió, de menyspreu o de rebuig, unes patologies socials que s’haurien de superar si no volem portar el carro cap al pedregar. S’inclouen entre elles el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, la misogínia, l’homofòbia, l’aversió als membres de determinades confessions religioses, o la forma més comuna de totes, la aporofobia, el rebuig al pobre». Ella creu que la única solució és un diàleg, que jo penso que no es veu per enlloc. Un bon exemple el tenim en el judici que es fa a Madrid a independentistes i al qual s’hi ha arribat per falta de diàleg, per molt odi contingut i massa desig de venjança. I tot plegat, aprofitant-se del poder de l’Estat i dels seus obedients lacais. Algú creu encara que aquesta farsa es pot anomenar judici?.
Des d’un punt de vista jurídic, el principal problema rau en el conflicte entre la llibertat d’expressió, que és un bé preuat en qualsevol societat oberta, i la defensa dels drets dels col·lectius, objecte de l’odi, tant pel que fa a la seva supervivència com respecte de la seva identitat i de la seva autoestima. El problema és summament greu, perquè cap dels dos costats pot quedar eliminat. Es tracta de defensar els drets de tots, especialment dels qui són socialment més vulnerables i es tracta d’entendre que no hi ha superiors ni inferiors, sinó que totes les persones són iguals en drets i deures. I en aquest terreny el dret, tot i ser imprescindible, no és suficient. Cal també política i diàleg, perquè el conflicte entre llibertat d’expressió i discurs de l’odi no se supera només intentant esbrinar fins on és possible fer mal a altres sense incórrer en un delicte. Potser caldria que féssim servir també altres eines pròpies de societats demòcrates i avançades.
No hi ha resposta
