A PEU

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea Vilariño–Braulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

Tags: Democràcia