A PEU

Fa un parell d’anys que va aparèixer als mitjans la notícia que Diego Arcos, un periodista argentí que viu a Catalunya des de fa 23 anys, va declarar que és independentista. Ell no va amagar en cap moment que estava vinculat a l’ANC i a organitzacions d’emigrants, fet que semblava indignar alguns sectors de l’unionisme, com la del líder de C’s a l’Hospitalet de Llobregat, Miguel García, conegut per haver presidit el club de futbol la ciutat i participar en tertúlies com Punto Pelota. La reacció xenofòbica d’aquest individu va ser instar Arcos a “marxar per on ha vingut”. García responia d’aquesta manera les afirmacions d’Arcos al Diario Popular argentí on assegurava que volia deixar de “ser súbdit del rei d’Espanya”.

Diego Arcos, que sap en primera persona què és i significa l’emigració, ha escrit un bonic text sobre aquest tema a l’AGENDA LLATINOAMERICANA 2019 i no he pogut vèncer la temptació de reproduir-lo. Trobo que val molt la pena la reflexió.

PÈRDUES MIGRATÒRIES: L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

La maleta del migrant no pot incloure tot allò que l’ha convertit en una persona única i irrepetible. En aquell moment de segellar el passaport o baixar d’una pastera es produeix un tall. És un renéixer, amb un part dolorós, i el començament d’un creixement i d’un aprenentatge. Tota la construcció cultural i emotiva d’una persona i el seu llinatge pateix una fractura. I també es perd una relació amb la nostra natura. Fins i tot la ciència de la salut mental ha definit un “Dol Migratori”. Les pèrdues a les quals em referiré aquí es limiten als aspectes emotius i culturals, no pas als econòmics i professionals.

L’esdevenir temporal amb els éssers estimats: familiars i amics. Créixer, madurar i envellir en comunitat és una característica de tots els grups humans. No podem compartir amb ells els rituals socials vinculats al registre del pas del temps, els aniversaris, les dates biològiques, com l’entrada en la pubertat i edat adulta. Els que estimen el migrant no l’esperaran per envellir o fins i tot per morir-se. No veurà casar-se els fills dels parents i amics, però n’estarà assabentat, per patir la felicitat des de lluny, en un locutori.

La pèrdua de la rereguarda familiar. Un migrant sap que perdrà el seu entorn afectiu i de parentiu al qual podria acudir en cas de necessitat, i que això no ho recuperarà fins que no arribi la reconstrucció de la seva família i la construcció dels nous llaços socials. D’aquí és d’on ve la solidaritat entre immigrants, fins i tot aquells que no són del mateix origen. La solidaritat entre un senegalès, un pakistanès i un uruguaià, serà instantània, atès que malgrat les diferències culturals, el fet migratori els uneix.

El llegat dels avis i àvies. El paper de contenció de les àvies i els avis, així com el valor de la transmissió oral i cultural, de la identitat del llinatge familiar i de la identitat queda limitat als viatges, si és que es pot, o la comunicació digital o telefònica.

Les trucades fatals sobre pares i avis. Els que tenen familiars grans, pateixen la por de les trucades del país d’origen que els anunciïn una notícia terrible, dient que algú ha mort de sobte o que està malalt de mort i no es pot viatjar a participar del dol. No es pot, per temps, o per diners o per papers, en els casos de persones irregulars, que si surten de l’Estat no hi podran tornar a entrar. Patirà el dol lluny i sol o poc acompanyat.

Les trucades fatals sobre fills i filles que s’han quedat. La pèrdua del paper de pare o mare és un patiment terrible, només alleujat pels diners que s’envien i els viatges de visita. Són molts els relats del retorn després d’anys en què els fills no reconeixen els pares ni n’accepten la seva autoritat, creant una crisi dolorosa.

La pèrdua de l’entorn social i natural, de les constel·lacions familiars i socials. Les olors familiars, l’olor de la mare, conegut des de l’univers amniòtic i de la lactància, els ambients comuns, de menjars, de les flors i les fruites, de les plantes a la primavera, de la pluja d’estiu, etc. Els registres aromàtics i els sabors del seu passat restaran, amagats en les neurones, esperant que un viatge o un somni els posi en marxa una altra vegada.

La pèrdua dels paisatges. Es pot arribar a gaudir i fins i tot a estimar els nous paisatges, però no tindran mai el valor sentimental i identitari dels d’origen. I pot donar-se una segona pèrdua, l’emigrant que torna després d’uns anys i passa per davant de casa sense reconèixer- la. No només ha perdut el seu paisatge, per la seva partida, també el paisatge l’ha perdut a ell.

Les pèrdues lingüístiques. Un migrant ha d’aprendre una altra forma d’expressar-se. Fins i tot encara que parli la mateixa llengua del país de destinació. Les expressions i els girs són diferents. L’aprenentatge del nou lèxic o de la nova llengua comporta el desplaçament de la identitat idiomàtica. D’altra banda, en les societats d’origen, les llengües segueixen canviant. Però cada generació de migrants congela el seu lèxic original tal com estava en el moment de la partida. El retornat ha deixat de ser un membre de la societat de la qual va partir. Ni d’allà ni d’aquí. Però potser la part més important del procés migratori, és que hem hagut d’inventar-nos una Ítaca personal. Penso que el tema emotiu, espiritual i identitari necessita expressar-se en idees, lleis i normatives, però només es pot avançar des de l’interior de cada persona, fent bategar el cor col·lectiu, tan real com la intel·ligència comuna de la gran tribu del país d’acollida. Per aquesta raó, és necessari que la nova ciutadania participi en la construcció de la República amb l’objectiu principal de defensar el nostre dret a ser feliços, a viure en pau i en harmonia interna i amb la natura.

Tags: Immigració

Pep Albinyana explica al seu blog GÀLIMque al balcó de l’Ajuntament de València, a l’hora de la mascletà  hi havia el ministre valencià del govern espanyol José L. Ábalos. Són dies de passar per allà a deixar-se veure, sobretot enguany que toca fer (pre) campanya amb el permís de la Junta Electoral. Es veu que l’home va contestar les quatre o cinc preguntes que li va fer la periodista d’Àpunt en un castellà rotund. Només per acomiadar-se va deixar anar un parell de paraules, tímidament, en vernacle.

Aquest mateix senyor, poc després, va criticar Cayetana Álvarez de Toledo -la candidata cuneradel PP per Barcelona al congrés espanyol- per ‘enorgullir-se de no parlar català’ i diu que aquesta expressió és un elogi a la ignorància. Potser s’hauria d’escoltar a si mateix: no sé si el seu monolingüisme castellà és un elogi a la ignorància, però sí que és un menyspreu continu als indígenes.

Però és cert. La senyora marquesa Cayetana Álvarez de Toledo (que sembla que acaba de sortir d’un quadre d’ El Greco) és una autèntica «cunera» perquè els «cuneros» eren, a l’Espanya d’abans i de després del 1900, aquells diputats que sortien elegits –fraudulentament– per un districte amb el qual no tenien cap mena de vincle i que, a vegades, fins i tot s’enorgullien de no haver trepitjat mai (Francesc B. Culla dixit). En subratllar que “ser de fuera” i “no hablar catalán, però entenderlo” forma part de les seves credencials polítiques i exactament per aquest motiu la marquesa candidata –suposo que conscientment, -no en va és doctora en història per Oxford– reivindicà les bondats del ‘cunerismo’. Cal no oblidar que aquesta senyora és excol·laboradora de Federico Jiménez Losantos, impulsora i portaveu de la plataforma espanyolista Libres e Iguales, alta directiva de la FAES, articulista d’El Mundo’ i aznarista en estat pur. Fa temps que Doña Cayetana exhibeix una manifesta i fòbica hostilitat contra el sobiranisme català.

Podríem fer servir l’expressió d’una fallera major valenciana, que responia a una altra que deia que preferia parlar en castellà, tot i que entenia el valencià. Li deia: «El meu gos també entén el valencià, però encara no ha après a parlar el castellà».

Tags: Partido Popular (PP)

La Creu del Sud és el blog d’en FRANCESC MATEU I HOSTA, metge, director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004 i moltes altres coses dins del seu àmbit professional. Però fora de l’àmbit professional és membre d’Espai21, un col·lectiu de pares i mares amb fills amb la Sd de Down i de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva que reuneix moltes entitats que treballen per la inclusió de tots els infants a l’escola.

Però en Francesc Mateu és també pare d’un fill amb Síndrome de Down i, com és natural, s’ha indignat amb una disposició del BOE referent a una recent reforma de la llei electoral que permet votar a les persones discapacitades. Trobo que és prou interessant com per portar-lo al meu blog i difondre aquest interessant article. Si el voleu llegir al mateix blog, cliqueu AQUÍ

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?

Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT

El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se’ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l’Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s’ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

A les portes d’una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d’aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot “evitar” que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és “conscient, lliure i/o voluntari” i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l’acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d’una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s’imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d’interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l’oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d’acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l’objectiu d’aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d’una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s’entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d’un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d’ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d’entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d’interpretar el dret d’un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.

Si voleu col.laborar, hi ha una campanya oberta de signatures perque deroguin el decret: http://chng.it/B5Vn7ZCQbT 

Un amic – amb qui no compartim moltes idees de tipus polític, però sí moltes altres coses i molt d’afecte-, em va recomanar fa temps el llibre autobiogràfic d’Stefan Zweig: “El mundo de ayer. Memorias de un europeo” que es va publicar el 1944. Ell era austríac, jueu, escriptor, humanista i pacifista i, com qualsevol jove educat en aquella Àustria imperial, en un ambient segur i estable, podia haver cregut que s’havia acabat qualsevol episodi de barbàrie i podia haver vist el futur com una cosa brillant i abocat al progrés. Decebut, va acabar suïcidant-se al Brasil.

Aquest home va ser capaç de veure, en aquells convulsos temps que li tocà viure, alguna cosa que el va fer sospitar que Europa no anava prou bé i considerava un deure moral contar allò que ell intuïa com una espècie d’avís per navegants. Potser ara diria el mateix en una Europa que fa aigües per tots costats i sembla que ningú ho vulgui arranjar. Això mateix podíem haver cregut els que vam viure l’experiència de la transició espanyola a la democràcia. En els anys setanta del segle passat molta gent estava prou convençuda d’ haver empès un camí de progrés social i polític i que quedaven enrere conflictes bèl·lics, propiciats per ideologies enfrontades, per la desigualtat d’oportunitats i de riquesa, i que s’obria un camí de canvis a millor. Però podem comprovar cada dia que les coses no han anat ben bé així, que la transició va ser una porqueria en molts aspectes i que potser seria ben profitós aprendre d’europeus com Zweig per prendre consciència que les llavors de la reculada poden estar sembrades i que és urgent frenar el seu creixement destructiu. El mateix Federico Mayor Zaragoza ha escrit alguna vegada que “la Unió Europea hauria de ser el catalitzador de la unió mundial”, un ideal que jo no veig per enlloc i, al pas que anem, ni se l’espera.

Una d’aquestes llavors destructives, com al temps de Hitler i Stalin, és el triomf dels discursos de l’odi, cada dia més palpables en alguns líders polítics d’aquí (Vox, Cs i PP, especialment) i en altres parts d’ Europa i d’ Amèrica. La filòsofa Adela Cortina ens explica que el discurs de l’odi és “qualsevol forma d’expressió , la finalitat de la qual consisteix a propagar, incitar, promoure o justificar l’odi, el menyspreu o l’aversió cap a determinats grups socials, des d’una posició d’intolerància. Qui recorre a aquest tipus de discursos pretén estigmatitzar determinats grups i obrir la veda perquè puguin ser tractats amb hostilitat, dissol les persones en el col·lectiu al qual s’agredeix i llança contra el conjunt el seu missatge destructiu”. Ella diu que «potser moltes vegades no podem arribar a parlar d’odi, però sí que podem parlar de fòbies socials que s’expressen en forma d’aversió, de menyspreu o de rebuig, unes patologies socials que s’haurien de superar si no volem portar el carro cap al pedregar. S’inclouen entre elles el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, la misogínia, l’homofòbia, l’aversió als membres de determinades confessions religioses, o la forma més comuna de totes, la aporofobia, el rebuig al pobre». Ella creu que la única solució és un diàleg, que jo penso que no es veu per enlloc. Un bon exemple el tenim en el judici que es fa a Madrid a independentistes i al qual s’hi ha arribat per falta de diàleg, per molt odi contingut i massa desig de venjança. I tot plegat, aprofitant-se del poder de l’Estat i dels seus obedients lacais. Algú creu encara que aquesta farsa es pot anomenar judici?.

Des d’un punt de vista jurídic, el principal problema rau en el conflicte entre la llibertat d’expressió, que és un bé preuat en qualsevol societat oberta, i la defensa dels drets dels col·lectius, objecte de l’odi, tant pel que fa a la seva supervivència com respecte de la seva identitat i de la seva autoestima. El problema és summament greu, perquè cap dels dos costats pot quedar eliminat. Es tracta de defensar els drets de tots, especialment dels qui són socialment més vulnerables i es tracta d’entendre que no hi ha superiors ni inferiors, sinó que totes les persones són iguals en drets i deures. I en aquest terreny el dret, tot i ser imprescindible, no és suficient. Cal també política i diàleg, perquè el conflicte entre llibertat d’expressió i discurs de l’odi no se supera només intentant esbrinar fins on és possible fer mal a altres sense incórrer en un delicte. Potser caldria que féssim servir també altres eines pròpies de societats demòcrates i avançades.

Tags: Drets

Hi ha un robatori que els europeus van practicar des que van arribar al Brasil, al segle XVI. És el robatori de dones i nens. Des que els primers jesuïtes van arribar a Salvador, el 1549, s’emportaven per força, del si de les seves famílies, nens de vuit a catorze anys, dient que els educarien a les seves escoles. Els sacerdots volien que els joves obeïssin les seves ordres, ja que els adults no acceptaven la nova doctrina.
Altres sacerdots, més tard, posaven els nens en col·legis i internats, lluny de les seves famílies, per ensenyar-los el catecisme. Allà, aquells joves aprenien a menysprear la manera de ser de la seva nació i eren tractats com a ignorants i endarrerits. Més greu era el robatori de dones, capturades amb l’ajuda de gossos, o amb un llaç des del cavall, per dur-les a viure amb els soldats conqueridors, o amb els colons. Els homes dels poblats indígenes morien en les lluites i les dones eren apressades i es convertien en mares de mestissos. El robatori de dones inicià el mestissatge, ja que el fill de les unions entre soldats, comerciants o colons amb les dones del lloc, tenia per pare un portuguès i per mare una índia. La població llatinoamericana és, majoritàriament, fruit d’aquest mestissatge que va involucrar no tan sols els indígenes sinó també els africans portats com a esclaus. El mestissatge que va originar el poble llatinoamericà no va ser tan pacífic com s’acostuma a dir. De vegades va ser dut a terme amb molta violència.

Eduardo Hoornaert, teòleg catòlic holandès-brasiler.

———————————————————————————-
“El capitán Alonso López de Ávila prendió una moza india y bien dispuesta y gentil mujer, andando en la guerra de Bacalar. Ésta prometió a su marido, temiendo que en la guerra no lo matasen, no conocer otro hombre sino él, y así no bastó persuasión con ella para que no se quitase la vida por no quedar en peligro de ser ensuciada por otro varón, por lo cual la hicieron aperrear”. (Diego de Landa, “Relación de las cosas de Yucatán”).
Una dona maia va morir devorada pels gossos. La seva història, reduïda a unes quantes línies, concentra una de les versions extremes de la relació amb l’altre. El seu marit no li va deixar cap possibilitat d’afirmar-se com a subjecte lliure: el marit, que temia morir a la guerra, va voler conjurar el perill privant a la dona de la seva voluntat. La guerra no va ser només una història d’homes: tot i essent l’home mort, la seva dona li havia de seguir pertanyent. Quan va arribar el conqueridor espanyol, aquella dona ja no era més que el lloc on s’enfrontaven els desitjos i voluntats de dos homes. Matar els homes, violar les dones: aquestes eres les proves que un home tenia el poder i les seves recompenses. La dona escollia obeir el seu marit i les regles de la seva societat; posava tot el que li quedava de voluntat personal a inhibir la violència de la qual havia estat objecte. Però, justament, l’exterioritat cultural va determinar el desenllaç d’aquest petit drama: no va ser violada, com ho hagués pogut ser una espanyola en temps de guerra, sinó que la van lliurar als gossos perquè , al mateix temps, era índia i dona que negava el seu consentiment. Mai no ha estat més tràgic el destí de l’altre.

Tzvetan Todorov, antropòleg (La qüestió de l’altre).

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea Vilariño–Braulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

Tags: Democràcia