15 set. 2017
POLÍTICS
De polítics, bàsicament, n’hi ha de dues menes: el que hi és per guanyar-s’hi la vida (que hi té tot el dret del món, només faltaria) i el que hi és per vocació. Si es vol fer bé, la tasca política no sempre és fàcil i hem de reconèixer que moltes vegades són tractats injustament. O dit d’una altra manera: els posem tots al mateix sac, tot i sabent que no tots són iguals. Cal que sempre siguem crítics amb unes persones que cobren -més o menys- amb diners públics; amb diners meus o teus que ens han costat molt esforços. Per tant farem bé en fiscalitzar cada euro dels que ells guanyen i com destinen els que passen per les seves mans. Caldrà ser encara més dur i crític amb aquells que han demostrat ser ineptes, amb aquells que són uns aprofitats, que fan servir el càrrec en benefici propi o que només hi són per embutxacar-se tot el que poden. A aquests tenim el deure d’assenyalar i denunciar.
El bon polític és aquell que sap el que ha de fer per al seu país i creu que ho ha de fer simplement perquè és el millor per a la majoria del poble (pel bé de la polis). No sempre és fàcil tenir aquesta visió de conjunt i trobar els mecanismes per aconseguir que la societat se’l cregui. Per això és tan necessari que el polític s’expliqui i, encara més, que es faci entendre. Tots els països necessiten dirigents polítics que sàpiguen detectar els mals que afligeixen un país i que facin creure a una majoria de gent que el seu partit és capaç de corregir-los. Per aquestes dues virtuts tan necessàries per un polític cal tenir dues coses: nas i lideratge. El nas per ensumar i detectar bé el problema; i lideratge per fer creure a la gent que han de dipositar la confiança en ell per solucionar els problemes buscant les mesures apropiades.
En aquests anys de democràcia, Catalunya ha tingut polítics de tota mena. Alguns d’ells han estat líders brillants i indiscutibles i altres han sigut més grisos que la cendra. No sé ben bé si tots han treballat pel país o més aviat pel seu partit. No sé ben bé si tots en podrien sortir ben parats d’una crítica o si més aviat molts d’ells en sortirien malparats i deixant més d’un pèl a la gatera. Sigui com sigui -i a la meva manera de veure-, crec sincerament que en aquests moments Catalunya té uns dirigents polítics que fan honor al seu nom i uns altres que més aviat fan llàstima. En tenim uns que han detectat què és el que necessita Catalunya en aquests moments i estan decidits a fer-ho; i en tenim uns altres que només pensen en el seu hortet i si perdran vots o no. Aquests darrers són polítics compromesos amb el fracàs, mentre que els primers són polítics compromesos amb el país. Els primers desil·lusionen perquè ens prediquen que cal seguir per un camí que ja hem comprovat que ens porta al fracàs i a un cul-de-sac. Els altres han cregut i han fet creure que tot pot ser d’una altra manera, que podem fer un país nou i diferent.
Aquestes dues visions de la realitat han fet que cada cop més creixi la gent que creu que és un bon moment per fer un pas endavant i fer un país nou. Cada cop hi ha més gent que creu en uns polítics i deixa de creure en uns altres. Com deia un amic meu que es va dedicar molts anys a la política “el polític és el que sap no només el que un país necessita, sinó que entén o percep tot allò que és capaç d’aguantar en termes de canvi i transformació, i com fer-ho perquè ho aguanti”. El governant pot tenir molts plans i molts assessors, però només podrà realitzar allò que la societat estigui en disposició de fer. Per tant, la tasca política per excel·lència serà crear aquesta disposició (que es crea per la paraula i per l’exemple) i vincular-la a una confiança en les capacitats de conducció del seu equip i el seu Partit. Governar no és donar-li solucions a la gent sinó crear les condicions de suport social per a l’acceptació i implementació de les mesures adequades.
Un tècnic pot saber molt bé quins són dels problemes, pot veure les solucions, però no entén que, sent tan visibles els problemes i clares les solucions, hi hagi tanta dificultat i vacil·lació per encarar-les. El polític sap que només es pot fer el que el teixit social i cultural del país permet que es pugui fer; l’assumpte no és tenir molts tècnics en el seu equip sinó molts polítics de veritat que generin condicions perquè la societat -que acostuma a ser timorata, conservadora, aferrada als vells esquemes, més egoista i calculadora avui que en altres temps- s’animi a secundar la proposta de deixar anar tot allò vell i construir alguna cosa nova. El polític reeixit és el que aconsegueix fer factible allò necessari i, a més, sap les graduacions i coneix els passos intermedis: per arribar al graó 10 cal animar-se primer a passar de l’un al dos, fins que després tot vagi seguint amb certa fluïdesa.
La política no és qualsevol cosa i els polítics no són tots iguals. Cal tenir-ho present i els catalans -més que ningú- ens en podem adonar prou bé en uns moments molt durs per a molta gent que s’hi està deixant la pell. És moment de fer pinya. és moment d’anar tota a la una.
No hi ha resposta
