Quan el diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, es va assabentar de tot el que passava a Barcelona aquest dimecres, va adreçar-se a Rajoy i li va etzibar durant la sessió de control: “saque sus sucias manos de las instituciones catalanas”.
Un partit com el PP, que és el que he tingut més casos de corrupció, no té l’autoritat moral per fer el que està fent. Un partit que no només té les mans brutes, sinó que en té les butxaques i tot ell està brut de tant arrossegar-se per les clavegueres de l’Estat, no pot defensar la legalitat de les seves actuacions i apel·lar constantment a la llei (a una llei feta a la seva mida i amb unes institucions que ha posat al seu servei) per defensar les seves desproporcionades actuacions d’aquests dies a Catalunya.
Hauríem de recordar al PP, als partits que li donen ple suport i als altres que callen com covards davant aquestes flagrants injustícies que no hi tenen dret a fer el que fan. Cap dret! Potser tenen la força, però no tenen la raó, i ells ho saben.
L’historiador
Josep Pinyol i Balasch ha escrit
un text que resumeix prou bé tot allò que Catalunya ha hagut de passar. Ell defensa que «
el Parlament de Catalunya hauria d’aprovar una Apel·lació a les Nacions Unides que evidenciï que el poble català ha exhaurit tots els recursos legals i polítics possibles dins de l’Estat espanyol per exercir el seu dret a l’autodeterminació. Per tant es troba en una situació de total indefensió davant dels poders espanyols i només pot invocar a la comunitat internacional per a quèels drets com a poble que li reconeix el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.
En aquesta apel·lació cal justificar la demanda recordant que Catalunya no és una colònia, però si un país annexat per dret de conquesta. L’any 1715 els Decrets de Nova Planta van annexar-la per la força al Regne de Castella, el qual va canviar el seu nom, l’any 1812, pel de Regne d’Espanya. Catalunya tenia constitucions, legislació, Parlament i Govern propis, és a dir el mateix estatus polític que Portugal o Castella en temps de Felip II, Felip III i Felip IV. Es va establir un règim d’ocupació militar presidit per un Capità General, seguit de l’intent d’assimilació cultural i identitària, amb la persecució de la nostra llengua. El poble català ha resistit al llarg de tres segles, lluitant per recuperar les lleis i constitucions abolides el 1715. Aquesta resistència va comportar tres guerres carlines i bombardeigs de Barcelona al segle XIX; les dictadures del General Primo de Ribera, la rebel·lió militar de 1936, la guerra civil i el règim feixista del General Franco al segle XX. La proclamació de la II República va permetre l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932.
En aquest document caldria recordar les condicions amb què el poble català va donar el seu consentiment a la Constitució espanyola de 1978. Sortíem de quaranta anys de règim militar, s’havia restablert la Generalitat i la nova Carta Magna reconeixia l’existència de nacionalitats, tot i que es fonamentava en la unitat d’Espanya. Sobretot reconeixia de manera implícita el poble català com a subjecte polític perquè el seu Estatut d’Autonomia havia de ser pactat de manera bilateral al Congrés i aprovat en referèndum de tots els ciutadans. En canvi els estatuts regionals eren lleis orgàniques ordinàries. Però, després del Cop d’Estat del 23-F, es va tractar l’autonomia catalana com una autonomia de règim comú; una nació que havia tingut l’estatut polític de Portugal era relegat al tractament d’una autonomia provincial com La Rioja o Cantàbria.
L’apel·lació a les Nacions Unides hauria de recordar que El Parlament de Catalunya va voler canviar aquesta evolució autonòmica amb un nou Estatut, que va ser aprovat el setembre del 2005. Aquesta aprovació va desencadenar una greu campanya anticatalana de tints xenòfobs en la que van participar totes les institucions de l’Estat espanyol, inclòs l’Estat Major de l’exèrcit. L’Estatut va ser aprovat al Congrés de Diputats espanyol, després de profundes retallades acceptades per la part catalana. Finalment va ser aprovat en referèndum pel poble català, l’any 2006.
El Partit Popular, impulsor de la campanya xenòfoba va impugnar l’Estatut aprovat en referèndum davant el Tribunal Constitucional. La rigorosa legalitat de la part catalana va ser contestada per la prevaricació del Tribunal Constitucional espanyol que va modificar l’Estatut de Catalunya amb la seva sentència de l’any 2010. Aquesta modificació vulnera l’article 152.2 de la Constitució Espanyola que estableix: “una vegada hagin estan sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. El Tribunal Constitucional no podia modificar l’Estatut, només podia d’ordenar la repetició de tot el procediment, que culmina en un nou referèndum.
El resultat és que Catalunya es regeix per un Estatut diferent del que van aprovar els seus ciutadans. El Regne d’Espanya, mitjançant el seu T.C., ha reinterpretat de manera unilateral la Constitució de 1978. Ara nega l’existència del poble català, al que titlla de “subespècie”. Només reconeix la sobirania de les Corts espanyoles, en les que els catalans sempre estem en minoria, en una situació de total indefensió.
Finalment la denúncia davant la comunitat internacional hauria d’explicar que la indignació davant la sentència del T.C. va fer sortir més d’un milió de persones al carrer el juliol de 2010 a protestar. L’any 2012 un milió i mig de catalans es van manifestar a favor de la independència. El President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades que van ser guanyades pels partidaris d’una consulta sobre la independència. Dos terços dels nous diputats van aprovar la Declaració de Sobirania que proclama que el poble català és subjecte històric i polític, per tant protegit pel Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils.
Amb la Declaració de Sobirania el poble català ha abjurat del consentiment a la Constitució espanyola. L’any 2013 prop de dos milions de catalans van fer una cadena humana de 400 quilòmetres evocant la dels Països Bàltics per independitzar-se de la Unió Soviètica. L’any 2014 una massa humana més gran encara va fer la concentració de protesta més gran de la història d’Europa a les dues principals avingudes de Barcelona. El Govern espanyol ha ignorat totalment aquestes protestes populars i els resultats electorals.
El Tribunal Constitucional ha anul·lat la Declaració de Sobirania i el Congrés dels Diputats va refusar la petició d’un referèndum sobre la independència presentada pel Parlament de Catalunya amb el 80% dels vots. La majoria del Parlament català va aprovar una llei de consultes no referendàries i la celebració d’una d’aquestes sobre la independència de Catalunya. El Govern espanyol ha declarat il·legal aquesta llei fins i tot abans d’estar redactada i la convocatòria d’una consulta sobre la independència. L’ha impugnada davant del Tribunal Constitucional que s’ha reunit d’urgència, fet que no havia passat en els seus 36 anys d’existència, per a suspendre-la i tot fa preveure que la declararà anticonstitucional.
Davant d’aquests fets el Parlament de Catalunya, representant legal del poble català, apel·la a l’Assemblea General de les Nacions Unides, al seu Consell de Seguretat i al Secretari General perquè siguin conscients de la dramàtica història de Catalunya des de 1714 i de la seva situació d’indefensió actual davant dels poders espanyols per tal que instin al Regne d’Espanya a complir l’article primer del Pacte Internacional sobre Drets Civils i Polítics que ha signat i que estableix: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”. També cal demanar que les Nacions Unides arbitrin la manera com el poble català ha de realitzar el referèndum d’autodeterminació.
Les Nacions Unides tenen el Comitè de Descolonització per decidir els casos de les nacions colonitzades, però no hi ha un comitè anàleg pel casos d’annexió forçosa d’un país. Aquesta absència dificultarà la tramitació d’una apel·lació del Parlament de Catalunya. Però la seva aprovació tindrà una profunda influència en la internacionalització del procés perquè el plantejaria en termes de dret internacional. D’aquesta manera el conflicte català deixaria de ser vist com un plet polític intern espanyol, recorregut totalment exhaurit, i prendria el caire d’una reclamació d’autodeterminació”.
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari
Aquest 1 d’ Octubre, aquest 1-O, em desperta un gran OHHHH! d’admiració. Admiració per tot el camí que s’ha fet fins arribar aquí i admiració per tanta i tanta feina feta.
