En el darrer apunt deia que estava llegint el llibre OLOR DE COLÒNIAde la Sílvia Alcàntara i prometia que us en parlaria un altre dia. Com que ahir mateix el vaig acabar, em ve de gust fer-ne un petit comentari avui mateix. No el faré de tipus literari -perquè segurament que ja n’hi ha molts i molt millors del que podria fer jo- sinó més aviat com a expressió de sentiments i records que m’anava suggerint la lectura del text. Si algú no ha llegit la novel·la i és tan tardaner com jo (la novel·la és del 2009), li recomano que ho faci perquè no en sortirà decebut i hi trobarà un fidel retrat d’un tipus de vida que ja ha desaparegut i que és prou interessant d’estudiar des del punt de vista sociològic. Suposo que ja s’ha fet, tot i que jo ho desconec.
La novel·la està ambientada en una colònia tèxtil de l’alt Llobregat; en concret a la COLÒNIA VIDAL de Puig-reig, on l’autora hi va viure des dels 6 mesos fins als 25 anys, si no ho tinc mal entès. Avui tota aquesta colònia s’ha convertit en museu i és una bona mostra d’allò que eren les colònies tèxtils que es van instal·lar a la vora del riu Llobregat durant l’últim terç del segle XIX i els primers anys del segle XX per utilitzar-ne l’aigua com a font d’energia. Va ocupar el darrer espai que quedava lliure entre Navàs i Berga, la zona on es va crear la principal concentració de colònies d’Europa. Durant les interessants visites guiades que es poden fer actualment, es pot comprovar la perfecta distribució d’àrees que tenia la colònia: els edificis industrials, la zona residencial (amb les torres de l’amo i el director) i la colònia obrera. La colònia obrera comptava amb els habitatges dels treballadors i una plaça central. Al voltant de la plaça s’articulaven tots els serveis de la colònia: l’església, les dutxes comunitàries, l’economat, la barberia, els safareigs, el cinema, el teatre, les pistes de bàsquet, l’escola, el casal de la dona i la biblioteca… Tot un món en un espai molt reduït que, com es va veient al transcurs de la història, queda ben descrit en la novel·la i que en certes ocasions podia resultar força asfixiant.
Jo vaig tenir l’oportunitat de viure-hi durant dos cursos escolars (1972-73), quan, per la meva feina, repartia la jornada entre l’Escola Tècnico Professional Diocesana de Navàs durant el dia i de nit atenent nois a la residència que aquesta escola tenia a la Colònia Vidal i que havia començat a funcionar el curs 1971-72 a l’antic Casal de la Dona, aprofitant el que en altres temps fou un internat per a noies i l’escola de la colònia, regentades les dues coses per religioses. Cal fer esment que aquesta escola de formació professional fou fundada l’any 1945 gràcies al Sr. Vicenç Vidal i Casacuberta, amo de la Colònia Vidal. No cal dir que ha fet una molt bona feina durant molts anys i encara segueix fent-la en l’actualitat i per la qual han passat centenars de nois i noies d’arreu de la comarca del Llobregat i comarques properes.
L’autora sap prou bé com es vivia en una colònia i què hi passava. I és per aquest motiu que ho sap descriure i explicar tan bé. I ho fa a través d’una història plena de personatges molt creïbles i que donen la sensació de ser ben reals. Ella mateixa explica en una entrevista que «tot just havia complert sis mesos quan els meus pares es van traslladar a una colònia tèxtil on els van oferir feina, habitatge, guarderia per als fills i un tros de terra per conrear. Era una bona oferta si tenim en compte que aquí al nostre país vivíem en una dictadura amb misèria, racionament i estraperlo. I a la resta d’Europa es patia la guerra més sagnant del segle XX. I a pesar de tot, d’aquells anys no en recordo ni queixes ni males cares per part dels pares sinó tot el contrari; respiraven agraïment pels quatre costats. El paternalisme inculcat pels amos de les fàbriques ja havia arrelat, i la majoria dels habitants de les colònies se’l creia de bona fe fins al punt que acceptaven el control sobre l’ensenyament de la canalla. El lema era sobreviure encara que el preu fos empenyorar la llibertat i el futur dels fills. I nosaltres, els fills, vivíem feliços; amb la simplicitat de l’infant que ignora tot el que aquell control representava. No és fins al cap de molts anys que, un cop desaparegudes les colònies i la dictadura, amb la perspectiva del temps, t’adones de tot el que et van prendre; per part dels amos, la possibilitat d’estudiar. Per part de la dictadura, la de poder aprendre la teva pròpia llengua».
Una bona lectura per aquest estiu per tots aquells que encara no l’hagin llegida…
