A PEU

L’apunt d’avui no es tractarà d’olor sinó de pudor. Tant l’olor com la pudor només la sentim en els primers moments a través de l’olfacte, que és el sentit encarregat de detectar i processar les olors. Al cap d’una estona ens hi acostumem i la deixem de sentir. Per exemple, la pudor d’una cort de porcs només la sentim quan sortim de la cort i hi tornem a entrar al cap d’una estona. Si ens quedem una estona llarga en un lloc on hi hagi pudor intensa, deixarem de sentir-la passat un període de temps. El mateix passa amb qualsevol de les altres olors fortes. Les persones, per bé o per mal, ens acostumem a tot i també a això.

Fa temps que sentim a parlar de les clavegueres de l’estat i sembla que ja ens hàgim acostumat a la pudor d’aquestes clavegueres, a les males pràctiques i a la corrupció que hi ha al Ministeri d’Interior. Deuen estar tan plens de merda els dipòsits d’aquest Ministeri que ara ja sobreïx per tot arreu, cada dia se’n van coneixent més casos i a les compareixences que hi ha hagut al Parlament de Catalunya per descobrir-ne alguna cosa, per exemple, s’han donat detalls tan escabrosos i proves tan contundents com per evidenciar i donar per fet que hi ha hagut molta brutícia, molt joc brut i durant molts anys.

Ara, en un documental de MEDIAPRO titulat LAS CLOACAS DE INTERIOR s’ha volgut explicar tot això i, quan s’intentava projectar a la comissió de l’ Operació Catalunya al congrés, s’han trobat que el PP, PSOE i CIUTADANS l’han vetat, tal com es feia en els millors temps de la dictadura franquista. La censura encara funciona -i molt- en aquesta Espanya cada cop més corrupta i que sembla que no vol descobrir la veritat i anar al fons de les coses per fer net d’una punyetera vegada. De totes maneres, confio poder veure aquest documental ben aviat a les televisions i ja està anunciat també en alguna sala de cine de Barcelona. Ja en sentirem a parlar en aquests pròxims temps…

Ens hem acostumat tant a certes pudors que sembla que ja no les sentim. Parafrasejant Hamlet, podríem dir que “alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d’Espanya”. La corrupció s’ha generalitzat tant que ha passat a ser una cosa habitual i, ja se sap, allò que és habitual deixa de ser notícia i no crida l’atenció. És cert que la corrupció ha existit sempre i seguirà existint perquè és consubstancial en l’ésser humà, però en una vertadera democràcia s’hihan de posar els elements necessaris per a descobrir-la, parar-la, denunciar-la i castigar-la. L’important i el més greu no són els casos particulars sinó aquest habituament general, aquesta acceptació mansa i silenciosa de què és quelcom inevitable. Sembla que l’estat sigui incapaç de controlar que els nivells de corrupció no només no avancin, sinó que disminueixin. I sembla que en sigui incapaç perquè hi veiem embolicats els més alts càrrecs polítics, funcionaris públics i gent que hauria de ser exemplar i qui vetllés perquè això no succeís. I comprovem, malauradament, que cada dia augmenten més els casos de males pràctiques en els afers públics i, encara pitjor, s’està fent un cribratge tan injust que només paguen aquells que no tenen padrins.

Ens acostumem tant a les cosesi a les situacions que els paisatges habituals se’ns tornen tan familiars que ja no ens criden l’atenció, no els veiem i passem de llarg. Hem perdut tant sentit crític que quan un ministre d’interior ens menteix només una petita minoria li demana la dimissió i cap ministeri fiscal s’atreveix a investigar-lo perquè sap que li va el sou i el càrrec, en un país on la separació de poders fa anys que ha passat a millor vida.

És greu perdre la noció de les coses i adoptar l’actitud d’amagar el cap sota l’ala no volent saber la realitat perquè és massa crua i és tan bruta que fa massa pudor. Ens hem tornat d’una manera que quan la pudor ens molesta la volem tapar amb perfums… i, és clar, no fem més que espatllar-ho en lloc d’adobar-ho.