Arxivar per juny de 2017

29 juny 2017


CAL VIDAL

Classificat com a LITERATURA,SOCIETAT

En el darrer apunt deia que estava llegint el llibre OLOR DE COLÒNIAde la Sílvia Alcàntara i prometia que us en parlaria un altre dia. Com que ahir mateix el vaig acabar, em ve de gust fer-ne un petit comentari avui mateix. No el faré de tipus literari -perquè segurament que ja n’hi ha molts i molt millors del que podria fer jo- sinó més aviat com a expressió de sentiments i records que m’anava suggerint la lectura del text. Si algú no ha llegit la novel·la i és tan tardaner com jo (la novel·la és del 2009), li recomano que ho faci perquè no en sortirà decebut i hi trobarà un fidel retrat d’un tipus de vida que ja ha desaparegut i que és prou interessant d’estudiar des del punt de vista sociològic. Suposo que ja s’ha fet, tot i que jo ho desconec.

La novel·la està ambientada en una colònia tèxtil de l’alt Llobregat; en concret a la COLÒNIA VIDAL de Puig-reig, on l’autora hi va viure des dels 6 mesos fins als 25 anys, si no ho tinc mal entès. Avui tota aquesta colònia s’ha convertit en museu i és una bona mostra d’allò que eren les colònies tèxtils que es van instal·lar a la vora del riu Llobregat durant l’últim terç del segle XIX i els primers anys del segle XX per utilitzar-ne l’aigua com a font d’energia. Va ocupar el darrer espai que quedava lliure entre Navàs i Berga, la zona on es va crear la principal concentració de colònies d’Europa. Durant les interessants visites guiades que es poden fer actualment, es pot comprovar la perfecta distribució d’àrees que tenia la colònia: els edificis industrials, la zona residencial (amb les torres de l’amo i el director) i la colònia obrera. La colònia obrera comptava amb els habitatges dels treballadors i una plaça central. Al voltant de la plaça s’articulaven tots els serveis de la colònia: l’església, les dutxes comunitàries, l’economat, la barberia, els safareigs, el cinema, el teatre, les pistes de bàsquet, l’escola, el casal de la dona i la biblioteca… Tot un món en un espai molt reduït que, com es va veient al transcurs de la història, queda ben descrit en la novel·la i que en certes ocasions podia resultar força asfixiant.

Jo vaig tenir l’oportunitat de viure-hi durant dos cursos escolars (1972-73), quan, per la meva feina, repartia la jornada entre l’Escola Tècnico Professional Diocesana de Navàs durant el dia i de nit atenent nois a la residència que aquesta escola tenia a la Colònia Vidal i que havia començat a funcionar el curs 1971-72 a l’antic Casal de la Dona, aprofitant el que en altres temps fou un internat per a noies i l’escola de la colònia, regentades les dues coses per religioses. Cal fer esment que aquesta escola de formació professional fou fundada l’any 1945 gràcies al Sr. Vicenç Vidal i Casacuberta, amo de la Colònia Vidal. No cal dir que ha fet una molt bona feina durant molts anys i encara segueix fent-la en l’actualitat i per la qual han passat centenars de nois i noies d’arreu de la comarca del Llobregat i comarques properes.

L’autora sap prou bé com es vivia en una colònia i què hi passava. I és per aquest motiu que ho sap descriure i explicar tan bé. I ho fa a través d’una història plena de personatges molt creïbles i que donen la sensació de ser ben reals. Ella mateixa explica en una entrevista que «tot just havia complert sis mesos quan els meus pares es van traslladar a una colònia tèxtil on els van oferir feina, habitatge, guarderia per als fills i un tros de terra per conrear. Era una bona oferta si tenim en compte que aquí al nostre país vivíem en una dictadura amb misèria, racionament i estraperlo. I a la resta d’Europa es patia la guerra més sagnant del segle XX. I a pesar de tot, d’aquells anys no en recordo ni queixes ni males cares per part dels pares sinó tot el contrari; respiraven agraïment pels quatre costats. El paternalisme inculcat pels amos de les fàbriques ja havia arrelat, i la majoria dels habitants de les colònies se’l creia de bona fe fins al punt que acceptaven el control sobre l’ensenyament de la canalla. El lema era sobreviure encara que el preu fos empenyorar la llibertat i el futur dels fills. I nosaltres, els fills, vivíem feliços; amb la simplicitat de l’infant que ignora tot el que aquell control representava. No és fins al cap de molts anys que, un cop desaparegudes les colònies i la dictadura, amb la perspectiva del temps, t’adones de tot el que et van prendre; per part dels amos, la possibilitat d’estudiar. Per part de la dictadura, la de poder aprendre la teva pròpia llengua».
Una bona lectura per aquest estiu per tots aquells que encara no l’hagin llegida…

Tags: ,

No hi ha resposta

25 juny 2017


Pudor de claveguera

Classificat com a Corrupció

El títol d’aquest apunt me l’ha suggerit un molt bon llibre que estic llegint aquests dies -que tenia pendent de feia molt temps- i que es titula OLOR DE COLÒNIA de la Sílvia Alcàntara. L’autora fa servir el mot colònia en un doble sentit: com a aigua de colònia (perfum) i com a colònia industrial (aquells conjunts d’instal·lacions industrials separats dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències). I ja de passada, us recomano vivament la lectura del llibre, del qual en parlaré un altre dia.

L’apunt d’avui no es tractarà d’olor sinó de pudor. Tant l’olor com la pudor només la sentim en els primers moments a través de l’olfacte, que és el sentit encarregat de detectar i processar les olors. Al cap d’una estona ens hi acostumem i la deixem de sentir. Per exemple, la pudor d’una cort de porcs només la sentim quan sortim de la cort i hi tornem a entrar al cap d’una estona. Si ens quedem una estona llarga en un lloc on hi hagi pudor intensa, deixarem de sentir-la passat un període de temps. El mateix passa amb qualsevol de les altres olors fortes. Les persones, per bé o per mal, ens acostumem a tot i també a això.
Fa temps que sentim a parlar de les clavegueres de l’estat i sembla que ja ens hàgim acostumat a la pudor d’aquestes clavegueres, a les males pràctiques i a la corrupció que hi ha al Ministeri d’Interior. Deuen estar tan plens de merda els dipòsits d’aquest Ministeri que ara ja sobreïx per tot arreu, cada dia se’n van coneixent més casos i a les compareixences que hi ha hagut al Parlament de Catalunya per descobrir-ne alguna cosa, per exemple, s’han donat detalls tan escabrosos i proves tan contundents com per evidenciar i donar per fet que hi ha hagut molta brutícia, molt joc brut i durant molts anys.
Ara, en un documental de MEDIAPRO titulat LAS CLOACAS DE INTERIOR s’ha volgut explicar tot això i, quan s’intentava projectar a la comissió de l’ Operació Catalunya al congrés, s’han trobat que el PP, PSOE i CIUTADANS l’han vetat, tal com es feia en els millors temps de la dictadura franquista. La censura encara funciona -i molt- en aquesta Espanya cada cop més corrupta i que sembla que no vol descobrir la veritat i anar al fons de les coses per fer net d’una punyetera vegada. De totes maneres, confio poder veure aquest documental ben aviat a les televisions i ja està anunciat també en alguna sala de cine de Barcelona. Ja en sentirem a parlar en aquests pròxims temps…
Ens hem acostumat tant a certes pudors que sembla que ja no les sentim. Parafrasejant Hamlet, podríem dir que “alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d’Espanya”. La corrupció s’ha generalitzat tant que ha passat a ser una cosa habitual i, ja se sap, allò que és habitual deixa de ser notícia i no crida l’atenció. És cert que la corrupció ha existit sempre i seguirà existint perquè és consubstancial en l’ésser humà, però en una vertadera democràcia s’hihan de posar els elements necessaris per a descobrir-la, parar-la, denunciar-la i castigar-la. L’important i el més greu no són els casos particulars sinó aquest habituament general, aquesta acceptació mansa i silenciosa de què és quelcom inevitable. Sembla que l’estat sigui incapaç de controlar que els nivells de corrupció no només no avancin, sinó que disminueixin. I sembla que en sigui incapaç perquè hi veiem embolicats els més alts càrrecs polítics, funcionaris públics i gent que hauria de ser exemplar i qui vetllés perquè això no succeís. I comprovem, malauradament, que cada dia augmenten més els casos de males pràctiques en els afers públics i, encara pitjor, s’està fent un cribratge tan injust que només paguen aquells que no tenen padrins.
Ens acostumem tant a les cosesi a les situacions que els paisatges habituals se’ns tornen tan familiars que ja no ens criden l’atenció, no els veiem i passem de llarg. Hem perdut tant sentit crític que quan un ministre d’interior ens menteix només una petita minoria li demana la dimissió i cap ministeri fiscal s’atreveix a investigar-lo perquè sap que li va el sou i el càrrec, en un país on la separació de poders fa anys que ha passat a millor vida.
És greu perdre la noció de les coses i adoptar l’actitud d’amagar el cap sota l’ala no volent saber la realitat perquè és massa crua i és tan bruta que fa massa pudor. Ens hem tornat d’una manera que quan la pudor ens molesta la volem tapar amb perfums… i, és clar, no fem més que espatllar-ho en lloc d’adobar-ho.

Tags:

2 respostes

20 juny 2017


A l’ombra de Gloria Fuertes

Classificat com a Poesia

gloria fuertes dijbujo 2

Avui comença l’estiu. Un estiu que sembla que ens regalarà molta, molta calor. La primavera ja s’ha volgut acomiadar volent fer-li la competència. Com aquell que no vol ser menys i volent dir que, si vol, també pot fer suar de valent.

Aquests dies de calor conviden a tancar-se a casa, o a buscar una bona ombra i esperar que arribi la marinada. I quan arriba la marinada, agafar un bon llibre, començar a respirar a fons i posar-se a llegir pausadament i tranquil·la.

En aquests dies de calor cal anar a poc a poc, beure molta aigua si no volem deshidratar-nos i prendre’s les coses amb calma, mirant de no suar gaire (cosa que no és pas possible per tothom).

Llegint GLORIA FUERTES -una poeta que m’agrada molt- he trobat aquest poema que és un bon consell per aquests dies de calor, però que serveix per a totes les ocasions .

LA GENTE CORRE TANTO

La gente corre tanto

porque no sabe dónde va.

El que sabe dónde va,

va despacio,

para paladear

el “ir llegando”.

I vull afegir-hi un altre poema, on ens fa la seva autobiografia de manera desenfadada i prou simpàtica com per descloure un somriure mentre l’anem llegint.

 

 AUTOBIOGRAFÍA

Gloria Fuertes nació en Madrid

a los dos días de edad,

pues fue muy laborioso el parto de mi madre

que si se descuida muere por vivirme.

A los tres años ya sabía leer

y a los seis ya sabía mis labores.

Yo era buena y delgada,

alta y algo enferma.

A los nueve años me pilló un carro

y a los catorce me pilló la guerra;

A los quince se murió mi madre, se fue cuando más falta me hacía.

Aprendí a regatear en las tiendas

y a ir a los pueblos por zanahorias.

Por entonces empecé con los amores,

-no digo nombres-,

gracias a eso, pude sobrellevar

mi juventud de barrio.

Quise ir a la guerra, para pararla,

pero me detuvieron a mitad del camino.

Luego me salió una oficina,

donde trabajo como si fuera tonta,

-pero Dios y el botones saben que no lo soy-.

Escribo por las noches

y voy al campo mucho.

Todos los míos han muerto hace años

y estoy más sola que yo misma.

He publicado versos en todos los calendarios,

escribo en un periódico de niños,

y quiero comprarme a plazos una flor natural

como las que le dan a Pemán algunas veces.

Que tingueu un bon estiu i guardeu-vos de la calor!

Tags:

No hi ha resposta

12 juny 2017


«Si no trenquem el silenci, morirem en el silenci»

Classificat com a Música,POLÍTICA

Després d’una llarga i fecunda carrera de 55 anys damunt dels escenaris RAIMON ha deixat de cantar. Tanca la carrera amb 40 discos, 6 llibres i una vintena de premis. RAIMON és un dels cantants que m’ha acompanyat durant molts i molts anys de la meva vida. Primer en casset, després en CD i darrerament per Spotify. És un dels pocs cantautors que puc dir amb raó que m’ha despertat emocions profundes i que considero que tenen un lloc important en la meva vida, tot i que no sóc d’allò que se’n podria dir gaire musical.

Una de les cançons mítiques del cantant de Xàtiva és la titulada CONTRA LA POR, de l’any 1968, i que diu:

Contra la por (1968)
(Raimon)

Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.

Anem dient les coses pel seu nom!

Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l’afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.

Els catalans vivim moments en els quals la por serà un factor important. Ja fa temps que intenten posar-nos la por al cos amb amenaces de tot tipus, però ara ha arribat el moment en què les amenaces es convertiran en fets. I, per altra banda, és el moment en què «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci». Aquell silenci dens de la dictadura al que Raimon es referia s’ha convertit en un silenci imposat per un Estat espanyol i per uns partits majoritaris -nacionalistes espanyols i molt poc demòcrates- que s’han conjurat tots plegats amb totes les seves institucions, totes les seves forces i tot el seu poder contra les aspiracions d’una gran part del poble català. No només no han volgut buscar sortides a unes legítimes aspiracions, sinó que han tancat totes les portes retallant tant com han pogut i passant el ribot a un Estatut d’ Autonomia que havíem triat i que consideràvem ben nostre. No només no ens el van respectar, sinó que han portat als tribunals i interpretant de manera abusiva i restrictiva totes les lleis que el nostre Parlament ha fet amb tot el dret que li correspon com a portaveu dels ciutadans catalans. Per això és el moment de trencar definitivament un silenci llarg, dens i imposat que ha durat massa anys. Quan no et donen cap sortida, hom se l’ha de buscar com sigui. Un tant per cent considerable -potser majoria i tot- els hem dit de totes les maneres possibles que no volem formar part d’Espanya: els ho hem dit votant, xiulant l’himne, manifestant-nos als carrers i a les carreteres, amb una majoria de diputats al Parlament, amb paraules i fets de tota mena. No ho han entès o no ho han volgut entendre. No sóc de xiular himnes, ni de grans manifestacions, però considero que a vegades s’ha de buscar allò que cridi l’atenció internacionalment perquè el que és a Espanya no se’ns vol escoltar.

Durant anys i panys, cantants com en RAIMON van fer cançons per protestar per tots aquests fets, contra una dictadura franquista que tothom veia asfixiant i totalment injusta; durant anys la gent es jugava la vida sabent que et podien obrir el cap simplement per protestar o per anar a un concert; durant anys alguns es van atorgar el poder de dir què es podia cantar o no; durant anys la censura va ser massa present en la societat espanyola i, pel que es veu, molts encara volen que segueixi present.

Xiular un himne, o xiular el Rei, per exemple, pot considerar-se de més o menys mala educació però en una democràcia mai no hauria de prohibir-se (a USA es pot cremar una bandera i es considera com a llibertat d’expressió). Aquí, en canvi, certes crítiques a un Rei corrupte fins al moll dels ossos et poden portar a la presó i ho critiquen la majoria de mitjans audiovisuals espanyols. Xiular a Gerard Piqué, en canvi, es troba normal i ho justifiquen amb mil arguments que es treuen de la màniga per l’ocasió. Avui mateix una bona colla de diaris, ràdios i TV han criticat Guardiola per haver parlat en l’acte d’ahir a Montjuïc, simplement per fer-se portaveu de les aspiracions ben legítimes de milers de catalans. Coherència? Cap ni una. Nacionalisme espanyol? Tot el que vulgueu i més…

A RAIMON, en un concert a Madrid contra la violència d’ETA, se’l va xiular i insultar per cantar en català i José Sacristán, que presentava l’acte, va haver de demanar silenci i respecte davant d’una actitud totalment intolerant d’una part del públic. Va dir que se sentia avergonyit d’aquella actitud. Aquesta intolerància perdura fins avui a bona part de les Espanyes i es veu clarament que no s’ha fet una transició com Déu mana i que els grans problemes de fons persisteixen. El mateix José Sacristán, anys més tard i ja sense ETA, sortia a la tele donant la seva opinió sobre la crisi d’Espanya, sobre la pobresa, la corrupció, la impunitat, etc. I deia que continuava sentint-se avergonyit per tot el que estava passant, justament perquè es va mitificar la transició com una cosa modèlica, quan en realitat va ser una pantomima on es van oblidar i perdonar massa pecats importants i on a bufons com Boadella encara els donen papers importants en el vodevil en què estan instal·lats.

En aquestes Espanyes profundes encara hi perviu la cultura de l’odi, del menyspreu i de la intolerància i on personatges franquistes de soca-rel tenen lloc als partits majoritaris, vot i veu als tribunals corruptes i titelles d’un PP més corrupte que mai i carta lliure per dir i fer el que volen. Ara més que mai cal aprofitar l’ocasió per dir que «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci».

Tags: ,

No hi ha resposta

08 juny 2017


Aquests valents del PP

Classificat com a Jubilació,Partido Popular (PP),POLÍTICA

Ja tornen a ser aquí aquests valents del PP (Partit Porqueria) amb l’eslògan que van estrenar el mes passat de «La Catalunya valenta». Tota la valentia que diuen tenir en realitat no és altra cosa que por. Veuen com el caurà damunt de manera imminent un gran conflicte -que no han sabut ni saben com gestionar- amb l’anunci del referèndum que demà farà el President Puigdemont. Esperaven que no arribaria mai i que tot plegat es quedaria en una «algarabía», com deia Rajoy.
Resulta que la Catalunya valenta no és la del PP -no són ells-, sinó que els autèntics valents són els que han decidit dir prou i han tirat endavant les coses. Els autèntics valents són els que un dia decideixen plantar-se, deixar la por a casa i posar les urnes per veure què passa.
El PP és com aquell gos que ataca quan té por. A casa nostra tenim una gosseta yorkshire terrier –la Lluna-, que vam anar a buscar a una protectora i, per tant, no sabem el seu passat perquè l’havien abandonat. La nostra gosseta és poc juganera, molt dormilega i d’allò més mansa amb les persones; es deixa acariciar per tothom i es mostra molt tranquil·la en la majoria de situacions, però es torna agressiva molt sovint amb els altres gossos, especialment si són grossos. Jo ho atribueixo al record una mica traumàtic d’algun atac que devia patir de petita. Quan veu un altre gos es posa en actitud d’alerta i per no res l’ataca, sense mirar si l’altre gos és molt més gros que ella i sense adonar-se que se la poden cruspir sencera d’una queixalada. Alguns entesos m’han dit que no és altra cosa que por i una forma de defensa.
El nostre inefable i corrupte PP (Partit Porqueria) cada cop té més por i sovint surt amb actituds «xulesques», més pròpies d’un pinxo de discoteca que no pas d’un partit seriós i demòcrata. Com fa la nostra Lluna, ataca perquè se les veu venir i els ha agafat la por i les cagarrines. Un bon espècimen d’aquesta banda de corruptes que governa bona part d’Espanya és el president del PPC, Xavier García Albiol, que ara amenaça als jubilats catalans dient-los que tres de cada deu es quedaran sense pensió si Catalunya arriba a serindependent. No crec que es pugui ser més matusser, més groller i bast per tergiversar la realitat i gosar fer servir aquesta mena de mentides.
Com que no tenen arguments fan servir l’amenaça, la mentida, la distorsió de la realitat i l’argument de la por. Tots sabem prou bé que, després d’haver buidat la caixa de les pensions, els futurs jubilats que realment corren perill són els que es quedin a Espanya i que en una Catalunya independent les pensions podrien ser millors. I no ho dic jo això, sinó que ho diuen els entesos. Ara es dedicaran a anar a les llars de jubilats a escampar la por entre els avis i les àvies sense cap mena de pudor i vergonya. Caldrà estar atents.

Tags: , ,

Una resposta fins a ara

02 juny 2017


Davant les glosses dominicals del Bisbe Novell

Classificat com a Església



DAVANT LES GLOSSES DOMINICALS DEL BISBE NOVELL 
Els capellans reunits en el Fòrum Ondara ens sentim especialment sorpresos pels darrers escrits del bisbe Novell al Full Diocesà. Podríem dir que a cada glossa la fa grossa, al menys mediàticament parlant. I ens sap molt greu que el nostre bisbat de Solsona s’associï a polèmiques estèrils, unes polèmiques que en res ens ajuden a la nostra tasca evangelitzadora d’anunciar el missatge alliberador de Jesucrist en un món que necessita balsàmics en lloc de vinagre.
Concretament ens estranya la darrera glossa en què afirma –a través d’una pregunta retòrica– que “el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents” és a causa d’una figura paterna simbòlicament absent o esvaïda. Anem a pams!
És cert que els canvis culturals i sociològics estan traçant uns rols diferents a la masculinitat i la feminitat. S’està desdibuixant la línia divisòria i s’està passant d’una cultura patriarcal a una altra de més igualitària, una realitat que també està provocant canvis en els models de família tradicionals i n’estan sortint d’altres models. Això és una realitat.
També és veritat que en la major part dels adolescents apareix, tal com ho ha explicat sempre la psicologia evolutiva, una “confusió” en la seva personalitat que també afecta la seva sexualitat; un trasbals necessari per a la seva maduració i arribada a l’edat adulta.
Ara bé, establir una relació de causa efecte entre les dues realitats és aplicar una interpretació dubtosa de les teories psicoanalistes de Freud, la qual cosa, pel cap baix està molt lluny d’assemblar-se a l’actitud que ha de tenir l’Esglé- sia en la lectura dels signes dels temps i en l’atenció a les persones immerses en aquesta realitat, segons el model que hem après de l’Evangeli.
Pel que fa a les teories de Freud, és cert que va problematitzar (‘neurotitzar’, en dirien alguns) la sexualitat humana… però tota la sexualitat, no només l’homosexual. Podríem preguntar: com és que el bisbe no planteja que potser els nens heterosexuals ho són perquè tenen una mare absent o perquè busquen la germana que no han tingut? Com és que la suposada “patologia” només l’aplica a la sexualitat minoritària, l’homosexual, i per això la condemna com a patològica? Però no és missió de l’església aplicar aquestes teories, sinó alliberar les persones mitjançant el missatge de l’amor i la misericòrdia de Déu.
Desitjaríem que el nostre bisbe prengués les decisions de manera coŀlegiada, fos més prudent en les seves manifestacions i no es fiqués en fangars que dificulten la veritable missió i imatge que, a través nostre, ha d’oferir l’Església al món d’avui.
http://www.bisbatdesolsona.org/ondara

Tags:

No hi ha resposta