A PEU

De tant en tant convé que fem una mirada una mica crítica a la nostra societat, al nostre entorn i a nosaltres mateixos per adonar-nos que potser no anem prou ben encaminats. Els que tenim el privilegi de viure en algunes societats occidentals -i encara més si la crisi no ens ha tocat de ple- ens adonarem que potser vivim massa immersos en una mentalitat materialista i de consum. I, com a conseqüència d’aquesta realitat, potser podrem adonar-nos que algunes de les causes que han generat la greu crisi moral que pateix una part de la humanitat des de fa temps és deguda a aquesta falta de mirada crítica.

S’ha establert i acceptat com la millor aspiració i com un ideal on hem d’arribar la ideologia de l’èxit, cada cop més dominant en tots els sectors de la vida individual i social. Si no tens èxit en allò que fas no ets res i no ets ningú. La societat s’ha tornat competitiva fins a límits impensables i ens hem anat deshumanitzant sense adonar-nos-en. Cal tenir moltes coses, molts diners, molt èxit -com més millor-, si cal arraconant escrúpols de tota mena, per ser algú amb reconeixement social. Hem perdut la noció de les coses i ja no sabem el que és necessari i principal o el que és secundari i prescindible per la nostra vida. Per això aquest trastocament de valors ens fa deformar la realitat i fa que s’hagin difuminat i perdut pel camí les veritables necessitats de les persones. En lloc de veure una persona, veiem un títol, una marca, una casa, un cotxe, una forma de vestir, una forma de viure o de gastar. Davant de certes visions materialistes imperants potser ha arribat l’hora de reivindicar la vigència eterna d’uns altres valors humans, espirituals, culturals i morals com a fonament i condició prèvia per assolir una vida més plena i digna d’aquest nom.

Criticar certes coses ara pot semblar retrògrad i no queda bé. Pensar primer de tot en les persones, per davant d’altres consideracions, sembla que ja és història passada. Quan Jesús deia que «el dissabte es va fer per a l’home i no l’home per al dissabte” (Mc 2,27) volia dir exactament que la persona és el més important: més que els costums, més que la moral, més que les riqueses, més que cap altra cosa. Convé no oblidar que el dissabte era una de les institucions més importants del judaisme, ja que, en el fons, volia dir adaptar el ritme de la vida humana al de Déu, posant-lo a ell com a centre. Però no hem d’oblidar que una llei, que en principi potser era prou justa, pot arribar a ser al cap del temps totalment injusta, absurda i inhumana. Si la societat no procura fer lleis i polítiques per tal de què vida de les persones sigui més digna la nostra societat no anirà enlloc. El dissabte, en la versió del Deuteronomi, havia de ser observat perquè recordessin “que van ser esclaus a la terra d’Egipte” (5,15), és a dir, per a procurar una vida digna -que inclou el descans del treball- per a tothom, també per als esclaus i els emigrants, i fins i tot per als animals de la casa.

Garantir, recuperar i fomentar el sentit original de les coses i alguns valors que hem arraconat és el que no hauríem d’oblidar. Creant-nos noves necessitats -els que podem fer-ho- i deixar una part de la humanitat sense res no té gaire sentit, perquè no només no serem més feliços sinó que crearem una injustícia que, a la curta o la llarga, pagarem molt cara. Si no procurem fer una societat més justa i no tenim en compte que el que cal és que tots puguem viure més dignament tampoc no arribarem enlloc.