17 maig 2017
Creix la indignació a Catalunya?
L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava fa un parell d’anys enrere un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat.
No sé exactament si aquest descontentament i aquesta indignació ha anat pujant com un bon suflé o més aviat ha anat fent figa. De motius perquè cada dia pugi més i més aquest enfurismament no ens en falten. Tot al contrari: tant els principals partits espanyols com el Gobierno de España sembla que s’hagin posat d’acord en crear motius perquè la ciutadania es vagi afartant de tanta incompetència, de tanta desídia i de tanta barra a l’hora de portar la «res publica», o sigui els assumptes que ens toquen a tots. A aquestes altures del partit i veient el panorama amb què cada dia ens despertem, la indignació ja s’hauria d’haver convertit en còlera, ràbia i una forta ira. El govern del PP, de manera particular, s’ha especialitzat a irritar tothom, especialitzant-se i abraonant-se de forma especial amb els catalans. Qualsevol motiu, qualsevol cosa que fem o diem és motiu per portar-ho als tribunals; uns tribunals -no ho oblidem- que són els seus tribunals i que ja sabem com acabaran els processos. S’han especialitzat en l’exasperació permanent d’una gran majoria de catalans però, ai las!, sembla que tot això no queda reflexat ni té cap tipus de conseqüència en les enquestes i el PP, a hores d’ara, seguiria essent la força més votada, tot i perdre votants.
Jo no sé si això té alguna explicació racional i m’agradaria que aquests mateixos sociòlegs ens en donessin alguna raó, perquè jo considero que no som tan masoquistes per aguantar tanta ignomínia sense queixar-nos i sense dir res. Fa un parell d’anys deien que tot plegat són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Si haguessin tingut raó, a hores d’ara ja hauríem de ser tots al carrer amb la falç al puny i no ho veig pas, sincerament. Més aviat veig una mica de desencís, que el suflé baixa en lloc de pujar i que els ànims es passegen entre dubtes i desconcert.
A mi em fa l’afecte que els que haurien de passar al davant es mouen amb massa ambigüitat, que són poc valents, que hi ha massa lluites intestines i que tot plegat, en lloc d’animar, desanimen. Mirarem de no acabar-nos de desanimar, de seguir fins al final i seguir creient allò de què l’esperança és la darrera cosa que s’ha de perdre. Però, si us plau, no ens doneu més motius de desànim que d’això ja se’n cuidarà el PP.
