01 maig 2017
Maledicció bíblica
La famosa maledicció bíblica que diu que «et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs» no sé si a hores d’ara és tanta maledicció, almenys pel que fa a moltes parts del món on els mètodes i les condicions de treball han canviat molt . Moltes feines ara ja no fan suar, són prou dignes i, per tant, dignifiquen la persona, milloren la societat i la transformen en un lloc molt més atraient del que era segles anteriors. Perquè treballar, el que es diu treballar, a la majoria de gent no li toca altre remei si vol menjar i tenir l’imprescindible. De totes maneres, ara moltes feines ja no es fan amb els músculs i ja no cansen el cos com cansaven anys enrere. Cada vegada més les feines es fan amb el cap, amb màquines sofisticades i deixem pels robots les feines més rutinàries i pesades.
Però malauradament encara no sempre és així, ni aquí ni en molts llocs del món on el treball encara no és prou digne ni, per tant, dignifica. Aquesta és la lluita que simbolitza el primer de Maig, lluita que segurament encara haurà de durar molts anys. Per desgràcia sempre hi haurà aquell que s’aprofitarà dels altres sense miraments ni escrúpols de cap mena, els explotarà tant com pugui, i els espremerà com una llimona a qui treus tot el suc i la llences a les escombraries. No va ser Marx el primer que va posar en alerta i va proposar-se transformar les coses. Ja s’havia fet molta feina abans d’ell, però no podem negar que hi ha tingut un paper destacat en aquesta història i no val amagar-ho i menystenir-lo. Ell deia que el treball havia de tenir un valor transformador i tenia tota la raó. Perquè si no, mai deixarà de ser càstig. I hauríem d’aspirar a fer que el treball deixés de ser càstig -i no pas diví, sinó humà- per arribar a ser creació, recreació, transformació, font de vida i felicitat. Perquè la feina pot arribar a crear felicitat i pot tenir un valor incalculable si trobéssim aquell punt just i necessari que ens fes ser millors persones, que ens fes guanyar la vida i ens fes ser creadors d’un món nou i d’una societat nova. Plini el Vell ja parlava de «malalties dels esclaus» i d’alguna manera ja estava patrocinant que, si no volem perdre la salut augmentant la plusvàlua aliena, no tenim altre remei que trencar les cadenes i ser lliures, realitat que encara no es dóna a una bona part de la població perquè molts treballs segueixen encadenant de maneres molt diverses al personal. Si el treball no allibera i si en lloc de proporcionar benestar i felicitat no fa més que esclavitzar, voldrà dir que no haurem avançat gens ni mica.
Treballar, s’ha de treballar. I es pot fer cansant-nos físicament o intel·lectualment. Que el treball cansa, no ho podem negar. Com cansa una marató i els que la corren ho fan ben a gust perquè dóna una satisfacció interna que no té preu. Ep, és el que diuen, que jo no n’he correguda mai cap! Suposo que és el mateix que experimenta un violinista que ha de passar moltes hores assajant, o un atleta que deixa el fetge entrenant, un metge que es passa anys estudiant i fent pràctiques o fins i tot un paleta que construeix una casa. És clar que els costa! És clar que la seva feina no sempre és bufar i fer ampolles! Però fan una feina on s’hi senten a gust, la gaudeixen i troben que la seva vida té sentit fent allò que fan. En darrer terme treballar és donar sentit a la pròpia vida i fer allò a què hom se sent cridat. I tan digne és ser pagès, com advocat o polític, si la feina es fa ben feta i hom la fa a gust.
Per tant, en aquest primer de maig, hauríem d’afegir a la famosa frase que «el treball dignifica» un adjectiu i la frase seria millor si digués: «el treball digne dignifica la persona», no trobeu?
No hi ha resposta
