26 gen. 2017
Neurocientífics de pacotilla
No n’hi ha prou de tenir títols universitaris. No n’hi ha prou de tenir molts llibres escrits. No n’hi ha prou de ser col·laborador en programes de ràdio o TV. No n’hi ha prou de tenir una certa fama com a comunicador i fins i tot haver rebut alguns premis. Ja sabem que això dels premis no sempre són prou ben merescuts, altres vegades ben injustos i que més d’un es dóna per motius molt allunyats de l’estricta justícia i oblidant sovint persones que se’ls mereixen potser molt més que els premiats. Però això ja sabem que va com va i no cal donar-hi gaires voltes. Per desgràcia vivim en un món cada cop més ple d’enganyifes i faltat de rigor. La única solució serà tornar-nos una mica gnòstics, ser molt més crítics i posar en qüestió tot el que llegim, escoltem o vegem. Perquè trobem científics mig tocats de l’ala que s’han fet famosos amb teories inversemblants; empresaris que tenen èxit «enredant per allà i enredant per aquí», com ens explica en Peret a la seva cançó «El mig amic» dedicada al seu pare, un gitano eixerit que va pujar tota la seva família venent teixits per la comarca de Vic. Hi han arquitectes famosos que fan autèntics nyaps, periodistes que ens prenen el pèl sense que ens en adonem o presidents –com el de EEUU– que més valdria que estiguessin tancats dins d’un manicomi i vigilats de ben a prop pel perill social que comporten.
Parlo de tot això després d’haver escoltat per la ràdio una entrevista a Adolf Tobeña en ocasió d’haver publicat un llibre titulat «Neurologia de la maldad». No cal haver estudiat gaire per saber que el que diu al seu llibre és una cosa tan evident que posada a la boca d’un psiquiatra com ell fa riure: «la quota de malvats, torturadors i defraudadors està assegurada en cada generació». Això ho sabem des que el món és món, de la mateixa manera que sabem que hi ha persones bones i persones dolentes i que no a tots ens mena el mateix sentit moral per moure’ns per la vida. Ell defensa que els dolents neixen així, que la cosa ja ve de fàbrica i que no se’n tornen al llarg de la seva vida a causa de l’escola, la família o l’ambient. A molts col·legues seus i a molts estudis prou seriosos els sembla que això és una mica discutible i que l’afirmació que fa és molt -però molt- relativa. Malament rai si creguéssim que l’educació no servís per a redreçar conductes i millorar la gent! Ja podrien plegar mestres i pedagogs!
Recordo que a mi ja em van xocar una mica les afirmacions d’aquest senyor quan ara fa un parell d’anys ens va explicar una teoria una mica estranya parlant de l’esclat sobiranista a Catalunya. Llavors arribava a la conclusió que l’independentisme ha generat un corrent «d’arrossegament automàtic» que l’ha portat a convertir-se en un «fenomen social massiu» i que per això ha crescut tant. La seva teoria era de que l’ésser humà tendeix a «alinear-se amb el ramat» i «els mecanismes neurals» que hi ha al nostre cervell fan que seguim el corrent de la resta. Per fer aquesta afirmació es basava en l’experiment ASCH, aquell en què la pressió d’un grup podia fer canviar l’opinió d’un individu. No s’ha preguntat el senyor Tobeña que aquest independentisme cada cop més efervescent significa justament anar a contracorrent d’un llarg adoctrinament que s’ha fet a Espanya durant anys i panys? No s’adona que qui va justament a corrent del vent que bufa és justament la majoria d’espanyols que segueixen votant PP, tot i que els surt la corrupció i la merda per les orelles? Li sembla adequat al senyor Tobeña tractar un problema polític amb paràmetres psiquiàtrics? No serà més aviat que tot és molt més senzill i que les causes les hem de buscar en la mateixa naturalesa humana que desitja ser lliure; que no li agrada ser manipula i maltractada; que arriba un moment que es cansa d’aguantar les injustícies i diu prou? No sap el senyor Tobeña que l’experiment Asch no es pot aplicar a valors de grups heterogenis i que no es pot barrejar la psicologia social (camp on es va fer l’experiment) amb la neurociència? En fi, que tenim pseudocientífics que els sembla que han descobert la sopa d’all i que potser no fan més que oferir-nos un poti-poti d’idees sense massa importància i més velles que l’anar a peu.
