A PEU

Ja sé que molts defensen que Espanya és una democràcia i que aquest invent de les autonomies ha estat el gran invent del S XX. Jo ja fa anys que en sóc molt escèptic i cada dia que passa em convenço més que Espanya s’està convertint dissimuladament i de mica en mica en una pseudodemocràcia totalment ostatge de la mentalitat d’un Estat tardofranquista. Aquí segueix manant el mateix establishment de sempre format per les elits financeres-empresarials, polítiques, militars, jerarquia catòlica, unes elits intel·lectuals amorrades a les menjadores del poder i uns mitjans de comunicació cada dia més pseudofranquistes (controlats pel poder del PP).

És bo no oblidar que el que tenim és el resultat del «tejerazo» del 1981, en el que els líders polítics confinats al Congrés van ser “convidats” a acceptar un acord tàcit pel qual es declarava intocable l’estatus quo (establishment) associat al sistema monàrquic ( joancarlisme), al sistema polític bipartidista (implantació de les llistes tancades i de la Llei D’Hont) i a la defensa de la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. És bo recordar com es va fer l’actual Constitució, amb els militars ben drets i espiant rere la porta. Aquí molts pocs s’atreveixen a aixecar la veu i s’ha anat creant una deriva totalitària emparada per l’espiral del silenci de la majoria dels mitjans de comunicació de masses. El que realment s’ha establert a Espanya és una distòpia, terme encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill com a alternativa a Eutopia o utopia, emprat per Tomàs Moro. Distòpia seria “una utopia negativa on la realitat transcorre en termes antagònics als d’una societat ideal”. Les distòpies se situen en ambients tancats o claustrofòbics emmarcats en sistemes antidemocràtics, on l’elit governant es creu investida del dret a envair tots els àmbits de la realitat en els seus plans físic i virtual i fins i tot, en nom de la sacrosanta seguretat de l’Estat.

La deriva totalitària de l’Estat espanyol està ben emparada per l’espiral del silenci dels mitjans de comunicació de masses de l’establishment (PRISA, Vocento, Grup Planeta, Grup Godó, Grup Zeta, Editorial Prensa Ibérica, Unidad Editorial, TVE i Mediaset España, COPE, 13TV, Intereconomia…). Una fórmula de solapament cognitiu que instaura la censura a través d’una deliberada i sufocant acumulació de missatges d’un sol signe (tot l’entorn abertzale és ETA i el nacionalisme català és diabòlic, etc.), amb el que es produiria un procés en espiral o bucle de retroalimentació positiva.

Després de la formació d’un nou Govern en minoria de Rajoy -que compta amb la col·laboració directa de Ciutadans i l’abstenció estratègica i vergonyant del PSOE-, assistirem, com a molt, a l’escenificació de la metamorfosi del règim del 78 mitjançant una reforma edulcorada de l’actual Constitució vigent que implementarà un Estat monàrquic, jacobí i euro cèntric, seguint la màxima del gatopardisme ( “Canviar-ho tot perquè res no canviï”) i a la instauració d’un règim autocràtic. L’autocràcia seria la forma de Govern exercida per una sola persona (en aquest cas un partit) amb un poder absolut, il·limitat, inflexible, centralista i autoritari. Els sistemes autocràtics (governs de facto), serien doncs una mena de dictadures invisibles sustentats en sòlides estratègies de cohesió (manipulació de masses) i repressió social (promulgació de decrets llei que voldrien semblar constitucionals però no ho seran mai a la vida, per més que quedin revestits pel vernís democratitzador del Tribunal Constitucional de torn (Llei Mordassa).

De mica en mica anem veient que es va incrementant -de forma molt subtil, això sí- la censura a molts nivells. Es liquida, per exemple, la representació institucional aconseguida per EH Bildu en base al suport popular; es prohibeix rotundament la celebració d’un referèndum sobre la independència a Catalunya; es prohibeix la crítica a la monarquia i es fa una interpretació totalment restrictiva de la Constitució, mesures que retraten l’evident final de la més llarga experiència pseudo democràtica de la història de l’Estat espanyol.

Al pas que anem, parlar de democràcia aquí serà cada cop més un acudit dolent. Els de dins ja fa temps que n’estem convençuts. I els de fora haurien de venir a veure-ho de prop i segur que queden esgarrifats.