A PEU

Calma! Construïm Europa!

Escric això avui, que és jornada de reflexió. I demà a votar un altra vegada. Quina mandra que em fa, ho reconec! I la mandra prové, sobretot, pel fet de que als catalans el govern de Madrid ens queda cada cop més lluny i no ens serveix absolutament per a res. I Europa, de moment, ens fa poc cas i no ens ajuda tampoc gaire. La veritat és que aquests Europa, que semblava que ens hauria de salvar de tots els mals, no ajuda gaire a ningú que sigui pobre. Més aviat sembla que hi és per ajudar els bancs; o sigui als rics.

M’acabo d’assabentar que en aquesta rica i desgraciada Europa hi ha un organisme que es diu ESM (Mecanisme Europeu d’ estabilitat) i que serveix per a resoldre les crisis que puguin sofrir els països de la zona de l’euro. L’ESM emet instruments de deute per tal de finançar els préstecs i altres formes d’ajuda financera als Estats membres d’aquesta zona. La decisió que condueix a la creació de l’ESM va ser presa pel Consell Europeu al desembre de 2010 i l’ESM va ser inaugurat el 8 d’octubre del 2012. Aquest Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM) hauria de ser un component important de l’estratègia general de la UE per salvaguardar l’estabilitat financera de la zona euro. L’ESM hauria de proporcionar ajuda financera als Estats membres que sofreixen dificultats de finançament i ho hauria de fer ajudant de forma solidària els més pobres. Resulta que ell 31 de desembre de 2013, el programa d’assistència financera per a Espanya ESM va expirar. Però l’ESM havia desemborsat un total del 41.300.000.000.000 € al govern espanyol per a la re capitalització del sector bancari del país. O sigui, que va servir majoritàriament per ajudar els bancs.

Com que jo m’hi perdo en els números que tenen tants zeros, prefereixo deixar aquests temes per als experts. Però on encara no em perdo, és en el tema que cada dia es posa en evidència: que aquesta Europa que ara mateix tenim no serveix per als pobres, ni per als joves, ni per a les nacions sense estat com Catalunya, ni serveix per aquells que pensàvem que l’Europa unida seria una altra cosa. Per tant, anar a votar demà realment em fa més aviat poca il·lusió i molta mandra. I encara me’n fa menys d’il·lusió quan veig un govern espanyol del PP que no creu gens en la democràcia i quan escolto els líders dels partits d’àmbit espanyol que volen substituir el PP veig que tampoc hi creuen massa. Diuen que això dels referèndums no és una cosa gaire bona i que més aviat s’ha de fer servir poc. Ja podeu veure per on van les coses…

I, per altra banda, resulta que quan hom s’atreveix a parlar amb tota la bona fe de les clavegueres de l’estat (com vaig fer el l’apunt anterior) surt una senyora que es diu Cristina Julià Ros -a qui no tinc el gust de conèixer- i m’escriu un comentari que no m’atreveixo a reproduir per respecte al bon gust i a la bona educació (que encara penso que s’ha de mirar de conservar). Es veu que a aquesta senyora no li va agradar que parlés dels franquistes que encara hi ha al PP, com per exemple el ministre Jorge Fernández Díaz i tants d’altres.

Resulta que aquests franquistes poden dir i fer el que vulguin; poden saltar-se les lleis elementals de la democràcia; poden tirar la merda que vulguin sobre persones i institucions ben dignes i no passa res. Aquesta Europa unida, a la que ens han dit que hem que hauríem de tenir confiança i que diuen que hi és per ajudar-nos, calla com una morta. Encara no he sentit res dels dirigents europeus sobre aquestes fastigoses converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Aquesta és la democràcia que Europa vol tutelar i la que nosaltres hem de creure? Poden seguir vigents aquests tics franquistes en uns Europa que vulgui ser creïble? Ens cal jornades de reflexió com la d’avui per a saber a qui hem de votar i a qui no?.

La senyora Cristina Julià Ros, entre altres coses, m’acusa de separatista. I jo li dic des d’aquí: Cóm no ens hem de voler separar d’una Espanya com aquesta, que no és res més que una monarquia bananera que no creu en la democràcia i que és plena de fills de franquistes reconeguts i que ells mateixos segueixen sent franquistes de cor? Senyora Cristina, en vols uns quants noms?. Anoti:

–Manuel Fraga Iribarne i la seva germana Elisa Fraga Iribarne, que es va casar amb Carlos Robles Piquer, un altre franquista d’elit.

-La saga gallega la podríem completar amb l’ex ministre Romay Beccaría i Álvaro Lapuerta, ex tresorer nacional de PP.

-També hi trobem José María Aznar, que provenia d’una família franquista de pro. El seu avi Manuel Aznar Zubigaray va ser catalogat com el «periodista del régimen», falangista, portaveu del règim Feixista i ambaixador de l’Estat del General Franco davant l’ONU; va dirigir diversos diaris com La Vanguardia. Al desembre de 1960 se li va concedir la Gran Creu del Merito Militar. El tinent general Antonio Barroso, ministre de l’Aire, va pronunciar un discurs en el qual apuntava que Manuel Aznar, sempre havia posat la seva ploma al servei de l’exèrcit i dels seus ideals. L’homenatjat va dirigir unes paraules als assistents en els quals va tributar encesos elogis a l’exèrcit espanyol, reiterant la seva obediència i fidelitat, i amistat lleial a l’invicte cabdill. I també podríem citar el seu pare, Manuel Aznar Acedo, que també va ocupar llocs rellevants a la ràdio, premsa i TV franquistes

-Per bona part dels exministres d’Aznar planeja l’ombra del dictador. Així passa amb l’ex ministre portaveu, Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas; Josep Piqué, exministre d’Afers Estrangers, fill de Josep Piqué, l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; Jesús Posada, exministre d’Administracions Públiques, fill de qui va ser governador civil de Sòria amb Franco. Potser qui més pes franquista porti en el seu cognom és Federico Trillo, fill d’un important i estret col·laborador del dictador a la regió de Múrcia.

-El cognom Oreja és un altre dels grans del PP amb passat franquista. Jaime Mayor Oreja i el seu germà Carlos, exconseller d’Educació del Govern de la Comunitat de Madrid, són nebots de qui va ser subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme, Marcelino Oreja Aguirre.

-Sens dubte, una de les majors xarxes de descendència franquista és la que ha creat el cognom Fernández-Miranda. Enrique Fernández-Miranda Lozana és fill de Torcuato Fernández-Miranda i Hevia, qui, a més, li va prestar altres plançons al franquisme i al PP, ja que els seus nebots Manuel i Alfonso van ocupar càrrecs amb Franco i amb el primer Govern Aznar

-També l’exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante gaudeix de passat franquista ja que és filla de qui va ser jutge del Tribunal d’Ordre Públic, Jaime Mariscal de Gante. El ròssec dels fills del franquisme passa per Juan Chozas emparentat amb Barranco Bermúdez, Gabriel Elorriaga fill de Gabriel Elorriaga Fernández i Gustavo de Arístegui San Román, que té antecedents franquistes per part de pare i oncle. També Víctor Torre de Silva i López de Letona ex subsecretari del Ministeri de Defensa compta amb un cognom de gran sonoritat franquista: és nét de José María López de Letona, que va ser ministre d’Indústria.

-Un altre cognom amb pedigrí és Calvo Sotelo. Els fills de l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo també van ostentar càrrecs en el primer Govern Aznar. Leopoldo, va ser subsecretari d’Estat del Ministeri d’Interior i Víctor va ocupar el mateix càrrec al Ministeri de Foment.

-No pot quedar en oblit el cognom Fernández-Cuesta de qui va ser secretari d’Estat d’Energia del primer Govern Aznar, Nemesio Fernández-Cuesta. El susdit és fill de Nemesio Fernández-Cuesta i nét del fundador, al costat de José Antonio Primo de Rivera, de Falange Espanyola, Raimundo Fernández-Cuesta.

-A la llista d’ex alts càrrecs del primer Govern Aznar que descendeixen de franquistes de pro, si és que no ho van ser ells mateixos, estan Abel Matutes, Rafael Arias-Salgado, Fernando Arias-Salgado, Mònica Ridruejo, Enrique Giménez-Reyna, ex secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec del que va dimitir per ser el protagonista del major escàndol financer del Govern popular, el cas Gescartera.

-En el nivell autonòmic també abunden els plançons franquistes, com Julia García-Valdecasas, ex delegada del Govern a Catalunya, filla de Francisco García-Valdecasas, conegut per la seva actuació repressiva a la universitat de Barcelona. Un altre fill del franquisme és l’ex president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els pare i avi van ocupar destacats càrrecs sota el mandat de Franco.

– Una altra, Alícia Sánchez-Camacho. El seu pare Francisco Sánchez-Camacho va aconseguir el grau de Comandant de la Guàrdia Civil durant la dictadura Franco-Feixista.

-I podríem acabar amb un que aquests dies està molt de moda: amb Jorge Fernández Díaz. Voleu saber-ne una mica més de la seva família?

En los años 50 en Barcelona se creó la “Brigada para la represión del barraquismo”, para controlar la cantidad de barracas que surgían por la montaña de Montjuic, de gente que venía de Andalucía principalmente y de Extremadura en busca de trabajo. Necesitaban poner al frente a un verdadero represor, y trajeron de Valladolid al Teniente Coronel de Caballería Eduardo Fernández, conocido por su afinidad al régimen y su despiadada forma de actuar con los vencidos de la guerra.
Montó un régimen de terror en las montaña de Montjuic y en le estación de Francia, donde campaba por sus anchas devolviendo en el mismo tren que venía a cantidad de gente que llegaba buscando trabajo después de dejarse la pasta en ese billete de tren.
La demolición de chabolas, extorsión y chantaje para no ser “Deportado” tanto en Montjuic como en el Somorrostro son recordadas aun por quien las vivieron.
Sus hijos, en los colegios de la Salle en Barcelona, eran conocidos como los “Hijos del represor”, siempre a sus espaldas, por supuesto.
Como “Premio” a su lealtad a España y a los españoles y devolviendo favores su hijo mayor, con 18 añitos fue colocado en la Diputación de Barcelona, donde evidentemente hizo carrera, donde enchufo, a su vez, a su mujer, a tres hermanos y las mujeres de estos.
Hoy en día, si viviera, estoy seguro que el Teniente Coronel estaría orgulloso de que su hijo actúe como él lo hubiera hecho al frente del Ministerio del Interior, de su primogénito Jorge Fernández Díaz, del “Hijo del represor” que aún recuerdan muchos…