A PEU

Aquesta setmana acabem les classes de llengua que des de fa ja una colla d’anys un grup de voluntaris fem a grups d’immigrants. Darrerament la majoria d’alumnes que m’han tocat procedeixen dels països del Magrib (que parlen diverses llengües i dialectes d’origen àrab) i subsaharians (amb predomini del francès i anglès). Aquest any m’ha tocat un grup en què la majoria no coneixien gens –o molt poc- ni el català ni el castellà. Alguns d’ells analfabets són totals. Les dificultats que sorgeixen per comunicar-nos ja us podeu imaginar que són grans. Però anem fent el que podem i el cas és que d’una manera o altra la comunicació sorgeix. No cal dir que un dels mitjans al que més hem de recórrer és a dibuixos o fotos i el que primer treballem és el vocabulari bàsic. Fa ben pocs dies que, tot parlant d’arbres i fruites, va sortir la paraula arrel i, és clar, vaig haver de fer el corresponent dibuix d’un arbre que de seguida va donar-los la idea exacta del que és una rel, un tronc o unes fulles.

I el fet de parlar de les arrels m’ha fet pensar en el que aquests dies estic vivint. A casa nostra estem en ple procés de mudança de casa i de poble. Després de 30 anys de viure a Mollerussa –on hi vaig tenir la feina fins que em vaig jubilar- ens en tornem a Castellnou de Seana, el meu poble natal. Després d’haver recorregut “la ceca, la meca i les valls d’Andorra”, per dir-ho d’alguna manera, torno a les arrels i es fa palès que aquella dita “RODA EL MÓN I TORNA AL BORN” no ha perdut actualitat. És bo que tinguem inquietuds per veure món i conèixer coses noves; és bo sortir de l’ou, experimentar coses noves, caminar per nous camins, però en molts cassos és fa cert allò de que finalment acabem tornant a casa, amb els nostres i amb allò que coneixem i reconeixem. També hi ha aquella altra dita popular amb significat semblant que fa: “Rodaràs, rodaràs i a casa te’n tornaràs”. I és que hi ha unes rels primigènies que mai cabem d’abandonar del tot…

Però voldria anar una mica més enllà i dir que, tot i havent-hi aquestes arrels que podríem dir-ne físiques (poble, casa, família, amics d’infància…), també n’hi ha unes altres d’espirituals que anem fent al llarg de la vida per allà on passem. Unes i altres ens alimenten i ens han permès ser el que som. Hi han molts tipus d’arrels, però en definitiva, entenem com arrel aquella part oculta d’alguna cosa, de la qual procedeix la part visible. Les arrels són el que et subjecten i et lliguen a la terra, a les persones. I, si volem ser sincers, hem de reconèixer que no només a una terra en concret sinó a moltes. A totes aquelles persones i coses que t’han donat la vida, t’han  format i educat. Les arrels d’una persona són aquestes subjeccions a la vida que t’han fet i et fan feliç que t’empenyen a seguir endavant, a viure la vida com mereix ser viscuda. La família, el poble, la casa pairal, tot allò que quan érem infants ens va marcat tant, són unes arrels poderoses, certament, que ens acompanyen durant tota la vida. Són arrels inoblidables i que queden dins nostre encara que el paisatge hagi canviat amb el temps.

Però hi ha també aquelles altres arrels que vam anar fent aquí i allà.  Les d’aquelles persones que ens van sostenir en un moment de desànim; aquelles que ens van animar, les que ens van enriquir ensenyant-nos coses noves o obrint-nos nous horitzons; aquelles que ens van fer somriure o ens van deixar reposar el cap entre els seus braços; les arrels que vam plantar en aquell paisatge, en aquell riu o en aquell bosc que ens va meravellar en un moment determinat; aquelles arrels que ens vam regalar la gasolina necessària per posar al nostre motor per seguir caminant –i ensopegant- per la vida; aquelles que ens han permès arribar fins on som amb una certa il·lusió i ens han permès ser l’arbre que som amb els fruits més o menys abundants que hàgim pogut donar.

Per això cal ser sempre molt agraïts a totes les arrels per més que estiguin amagades, hagin restat anònimes o no es vegin. Les arrels sempre acostumen a ser molt discretes tot i sabent que la funció que fan és fonamental.