A PEU

Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.

Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».

Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.

Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”

Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.

La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.

Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.

Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.

Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).

Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.