10 abr. 2016
De Lesbos a Idomeni
La frontera entre Grècia i Macedònia s’ha convertit en un nou tap per als refugiats, que s’acumulen i malviuen al camp d’Idomeni, lloc que s’està convertint en el nou símbol del drama dels refugiats. Aquesta petita població a tocar de la frontera entre Grècia i Macedònia dóna nom a un dels camps de refugiats que suporten més pressió en l’actualitat.
La població d’Idomeni té uns 150 habitants. Al camp de refugiats hi ha més de 14.000 persones que malviuen amb l’esperança que les deixin passar cap a Macedònia. I n’hi continuen arribant més cada dia, a centenars.
Com que només poden travessar la frontera cap a Macedònia amb comptagotes, a Idomeni, s’hi amunteguen tots els refugiats que fan el camí des de Salònica.
Metges sense Fronteres i altres ONGs han habilitat grans tendes, però no poden acollir tots els que hi arriben. La majoria dormen en petites tendes, però es calcula que hi ha 1.600 persones que, directament, dormen al ras.
Les zones mèdiques i d’abastiment estan saturades. El tap en què s’ha convertit la frontera entre Grècia i Macedònia està provocant un autèntic desastre humanitari.
La situació és insostenible, perquè el camp té una capacitat de només 1.600 refugiats. El govern grec reconeix que ja no dóna l’abast per atendre els milers de refugiats que no paren d’arribar; la majoria, famílies senceres amb molts nens petits.
Un amic m’ha fet arribar aquest poema, que m’ha semblat molt adient publicar en aquests moments d’autèntic drama per a tanta i tanta gent.
De Lesbos a Idomeni
Immensos solcs de vergonya, 
la nostra vergonya,
sobre una mar plena de mort;
a cada minut una nova esperança perduda
a l’illa de Lesbos.
Darrere, nous cossos suren a l’aigua.
A Ulisses li han barrat el viatge.
Terra endins, cadenes taponades
d’insolència i perversió
amb tolls de solidaritat
davant un dantesc paisatge,
és el sofriment humà
camí d’Idomeni.
I de sobte, la tanca
amb dies de pols de les bombes 
i altres, plens de fang
que ofeguen la humiliació
vora el foc esmorteït
en fredes i humides nits
amb cares de nens sense la il·lusió
amb cares d’avis que enterren el futur
amb cares que han perdut l’ esperança.
Fa temps que la caixa de Pandora
ha obert totes les 
malvestats.
Darrere el mur el poble senzill
desitja amb ànsia la justícia
mentre avergonyit plora l’insult
dels seus governants innobles
mancats de memòria,
marcats per l’esvàstica.
Massa farts d’ opulència i egoisme
per recordar la història. 
Retorna l’holocaust
on els forns tenen durada
per uns pobles desesperats.
Massa temps de fam i mort
massa temps d’èxode amb la brúixola trucada.
I Judes, amb trenta monedes,
estripa l’acord i es tapa la cara.
Sigueu benvinguts
al paradís de la vergonya!
Toni G. (març 2016)
