A PEU

Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.

Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».

Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.

Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”

Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.

La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.

Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.

Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.

Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).

Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.

No us plany el sol, ni el glaç ni la rosada

que diàriament us sotmet el seu bany.

I seguiu drets, estàtics com estàtues

davant temibles escamots de mosquits.

Estilitzats, alts i prims, però ferms

com aprenents sardanistes al ras,

entrellaçant-vos les mans en renglera,

uniformats com estudiants britànics.

Pacients peluts, de cabells model Einstein,

suporteu bé els perruquers diligents

que usen tisores automatitzades.

Silueta-plagi dels colls de girafa,

la vostra nou es multiplica en nous.

El suposat rostre fantasmagòric

és el d’un sàtir per naturalesa.

Cos curvilini de branques obertes

amb ereccions vàries i incontrolades,

desvergonyits ofeneu les roselles

que resten eternament sufocades.

No coneixeu més que els marges del camp.

Ni amb l’ajut de la rosa dels vents

quan inclineu la testa encabellada

i doblegueu l’espatlla destrament

heu conquerit el somni vell de caminar

vers l’horitzó que contempleu solemnes,

impertorbablement.

Joan Francesc Dalmau i Llagostera, Només respiren, Lleida, Pagès, 2000, p. 63.

JOAN FRANCESC DALMAU (Miralcamp, 1968). Poeta i narrador.
Els seus inicis artístics van lligats al món de la cançó. De ben petit mostra una clara inclinació cap a activitats artístiques. Poesia i cançó són dues formules que li permeten de trobar reflectides les seves idees i vivències en una forma d’art directa i assequible. De seguida s’adona que són també el mitjà ideal per satisfer la seva necessitat d’expressar-se.
Com a escriptor, l’any 2000 obté el premi Les Talúries amb el poemari Només respiren. Des d’aleshores, però, ha publicat, bàsicament, narrativa: Per darrere i a les fosques(2001), contes d’humor irreverent; una novel·la policíaca amb rerefons existencialista Ni viu ni mort (Premi Mn. Romà Comamala 2003), i La pell dels altres(Premi Ramon Roca Boncompte 2006), entre d’altres.
Al 2007 comença a escriure articles per al diari de Lleida La Mañana en el que té una secció d’opinió en català “Cartes des de Ferney”. S’ha format també en l’escriptura de guions.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de l’Associació de Guionistes de Catalunya (GAC).

No és fàcil ser tolerant quan les idees o conviccions dels altres no corresponen amb les nostres o bé hi xoquen frontalment. Tots hem viscut aquell moment de crispació i fins i tot ràbia quan acabem de llegir o escoltar alguna cosa que toca frontalment els nostres sentiments o manera de pensar. Tolerar vol dir respectar i no pas necessàriament compartir. Es poden tenir unes idees pròpies en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. i saber respectar les des altres. Tolerar no vol pas dir callar i fer veure que tot és bo i bonic i perfecte. Tolerar és també denunciar allò que veiem que no és prou bo, però saber fer-ho amb educació, amb correcció i amb les paraules i actituds adequades. No vol pas dir que no costi, però es pot fer i s’hauria de fer. S’hauria d’ensenyar la tolerància des de la família i les escoles. Hauríem de mirar de fer societats tolerants i obertes.

Tolerar és saber mirar el món amb mirada panoràmica. Vol dir no fixar els ulls en un únic lloc i tancar excessivament el focus. Vol dir saber mirar les persones i les coses amb mirada d’amic. Tots tenim amics amb qui no compartim infinitat d’idees, però sí que compartim afectes, sentiments i vida en comú. A l’amic li perdonem molts errors justament perquè som amics i sabem que ell també ens els perdona a nosaltres. Tolerar és saber mirar d’una altra manera.

Tolerar és mirar d’allunyar prejudicis en una societat en què  sembla que cada cop en té més. Mirem malament les persones d’altres cultures, colors o races perquè no les coneixem prou i ens fan por. No ens adonem que per les venes de totes les persones hi corre la mateixa sang vermella i que tots hem mamat la mateixa llet blanca, hem respirat el mateix aire i hem begut la mateixa aigua. El vestir, el menjar, l’educació o els costums poden ser diferents però les persones estan fetes del mateix fang i tenen una ànima exactament igual.

Tolerar vol dir mirar de viure en harmonia amb els que ens envolten: familiars, veïns, companys de feina i conciutadans, mirant de buscar sempre solucions compartides als problemes i les dificultats pròpies de les relacions humanes. És creure que el contacte ens pot enriquir i no pas empobrir. Que ens pot portar coses noves i no pas prendre’ns les nostres. Incorporar vol dir enriquir-se. Tancar vol dir empobrir-se. Ser tolerant vol dir no fer servir la llei del més fort, que equival moltes vegades a la llei de la selva. Sé més, ser més fort, ser més ric, ser més potent, no vol dir ser millor ni tenir la raó.

Tolerar és no guardar rancors en els racons més amagats del cor, passar per alt petites coses sense importància, oblidar petits malentesos, paraules inadequades i moments de nervis que poden haver tacat algun moment de la nostra vida.

Tolerar és no obligar ningú a pensar o viure igual que jo. Si jo pretenc ser lliure, els altres també ho pretenen i hi tenen dret i hem de saber que la nostra llibertat acaba on comença la dels altres. Els demés tenen les seves raons tot i que nosaltres potser no les entenem sempre. Cadascú té un passat que ens marca més del que voldríem i que no és fàcil d’abandonar. Hauríem de construir societats on cadascú podés trobar el seu espai.

Tolerar és també saber que ningú és perfecte i que nosaltres tampoc ho som. Primer que res hauríem de saber ser tolerants amb nosaltres mateixos i segurament que així també ho seríem més amb els demés. Qui no té limitacions? Si pensem que nosaltres no en tenim vol dir que no ens hem parat prou a mirar-les. I vol dir també que la nostra societat del primer món no necessàriament és millor que altres societats del que anomenem tercer món. Totes les societats tenen coses bones i coses dolentes.

Tolerar és saber que la perfecta unitat és formada justament per la diversitat. Ser tolerant és saber incorporar les diversitats, els matisos, els tons diversos en la nostra vida. Com la llum que, quan la descomponem, veiem que és formada pels 7 colors de l’arc de Sant Martí; que són diversos i que junts formen aquesta perfecció i unitat de la llum blanca que ens il·lumina a tots, que ens dóna vida i ens permet viure.

Aquell personatge que anys enrere explicava la seva pròpia història (Historia de un idiota contada por él mismo.Anagrama, 1986) quan encara no era acadèmic de la RAE, aquest dies s’ha posat a disparar a tort i a dret com un boig i ens ha regalat un munt de perles de tots colors: declaracions pujades de to, escrits enverinats i verinosos buscant la controvèrsia, frases plenes de masclisme, classisme i molta mala educació. Com podeu suposar, estic parlant de l’escriptor Félix de Azúa que aquests dies, volent fer de Messi mediàtic, s’ha posat a repartir joc i donar tema als mitjans de comunicació. La setmana passada va escriure al seu blog un article que titula HEDOR i que m’agradaria comentar una mica.

Comença l’article dient : “El Holocausto judío comenzó en Austria cuando unos fornidos idiotas, disfrazados con el traje nacionalista, obligaron a los dueños de algunos comercios de Viena a pintar en sus escaparates la palabra “judío” en grandes letras blancas”. Després fa una defensa del seu amic bufó Boadella i dels xiprers que algú va tallar davant de la seva finca en un poblet de l’ Empordà, continua amb una de les seves obsessions contra el que alguns anomenen nacionalisme català i acaba criticant el silenci general que diu que impera a Catalunya, imposat d’una manera semblant a com ho feien els nazis. I acaba l’article dient que tot això: “Da un poco de asco”.

Fàstic, repugnància, avorriment, ràbia… és el que em produeixen també a mi personatges com ell, que són capaços de mentir, distorsionar i manipular la realitat tal com ho fan habitualment. A vegades ho fan descaradament i altres subtilment, fins i tot amb aquella certa elegància que gasten alguns intel·lectuals perdonavides quan se situen per sobre del be i del mal i que es creuen amb la capacitat moral de jutjar-ho tot. Hi ha un tipus de personatges com aquest del que us parlo que sembla que s’han tornat incapaços de reflexionar i s’han posat en una situació de tancament de la ment, d’eclipsi del pensament i de fer qualsevol tipus d’esforç intel·lectual que els pugui ajudar a entendre una mica les situacions. És el que en podríem dir “pensament unidireccional i obsessiu”.

El mateix fàstic que diu que li produeix a ell la situació político-social de Catalunya me’l produeix a mi personatges com ell. Una repugnància que va creixent fins arribar al vòmit quan llegeixo com són capaços d’invertir els termes de les coses i capgiren la realitat. Resulta que ara els jueus són els nazis i els nazis els jueus. Fan trampa i els sembla que ningú ho veu ni se n’adona. Veuen i critiquen el suposat nacionalisme català i no veuen el seu supernacionalisme espanyol. Veuen la palla a l’ull del veí i no veuen la biga que porten a l’esquena.

Aquest senyor és, des de fa un temps, acadèmic de la llengua espanyola i serà el propietari de la cadira corresponent a la lletra “H” de la Real Academia Española (RAE). La lletraH deriva de l’hebreu heth, que a les llengües semítiques significa “tancat” (per això té la barra al mig). El protosinaític va fer servir un nus i el fenici va utilitzar una tanca o una reixa per a representar el concepte “tancat”.  Deu ser per això que ha titulat el seu article “Hedor”, que és la mateixa pudor de caducades, podrides, tancades i passades de moda que fan les seves idees i les seves sortides de to. Aquest home deu saber molt bé què és un idiota perquè en va fer un llibre autobiogràfic. Idiota i estúpid són dues paraules amb significat semblant. Per això –i per acabar- vull portar aquí l’assaig d’un altre autor –Carlos M. Cipolla, professor emèrit d’Història Econòmica en Berkeley-  sobre “Las Leyes Básicas de la Estupidez Humana”, que és força millor i més realista que el seu llibre (que es va vendre més pel títol cridaner que no pas pel contingut) i que li recomanaria amb tot fervor al senyor Azúa i que les transcric per si les volem llegir i aplicar tots nosaltres (que tampoc no ens aniria malament).

1ª Llei. Sempre tendim a subestimar el nombre de gent estúpida.

a) Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte.

b) Tots els dies ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.

2a llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada.

4a Llei. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se’ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós.

5a Llei. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És prou conegut que la gent intel·ligent, sense importar la hostilitat que puguin tenir, són predictibles, mentre que les persones estúpides no ho són.

NO vaig veure l’entrevista que li van fer a Marianico El Corto, però veig que avui tothom en parla i n’he llegit alguna cosa. Per principi procuro no veure certs programes o escoltar certs tipus d’entrevistes perquè el meu metge m’ho va prohibir. Em va dir que no anava bé ni per fetge ni per l’estómac. És per allò de la bilis i de les llagues…

No veure, llegir o escoltar certes coses no vol pas dir no assabentar-se’n i viure a la lluna de València. Procuro estar al dia de les coses que m’interessen i, per suposat, que la política m’interessa. Procuro llegir certs diaris o escoltar certes emissores però me n’estalvio d’altres, com m’estalvio els llocs, els menjars, els espectacles o les persones que no m’agraden. No és cap obligació ser masoquista o fer-se mala sang. Per altra banda, és clar que hom –inevitablement- s’assabenta de les coses, però sembla que en diferit no fan tanta impressió i es digereixen millor. Personatges nefastos –pel que diuen i pel que fan- com Rajoy miro d’estalviar-me’ls. Però les ruqueries de l’alçada d’un campanar que diu cada dos per tres transcendeixen i es passegen per les xarxes social per poder-ne fer befa pública i acudits que retraten el personatge i en mostren la poca alçària intel·lectual i la encara menys densitat moral que té.  Ahir, entre altres coses, es veu que li van preguntar sobre les infraestructures i ell va contestar: “Tenemos buenos trenes y autopistas. Pero vacíos, va replicar l’Èvole… Sí, vacíos, pero los tenemos.”.

Típica resposta d’un gallec que exerceix de gallec més que ningú (es diu que quan hom veu un gallec en una escala mai podrem saber si puja o baixa). D’acord amb aquest prototipus potser una mica gastat i no sé si del tot cert, sí que podem dir que Rajoy és el típic personatge que sap escapolir-se en tot moment i sap mentir sense que se li noti gaire.Mariano AVE –ai no, Rajoy- es vanagloria de tenir AVES sense passatgers, autopistes sense cotxes o aeroports sense avions. El fet és que els tenim i això és el més important, segons ells. Buits, però els tenim. Com el tenim a ell -Marianico El Corto-, un personatge buit del tot, inepte total, mentider fi i descarat total, mira’l per on el miris. I s’ho creu tant això que l’important és que el tinguem a ell, que vol continuar quatre anys més. L’important és que jo hi sigui, deu pensar, encara que no faci res o el poc que faig sigui un desastre. No sé com encara hi pot haver algú que no s’adoni d’aquesta presa pèl constant i repetida!

Amb aquesta mena de governants Espanya mai podrà ser moderna, culta, educada, efectiva i europea. I amb tants mitjans de comunicació que constantment li riuen les gràcies tampoc. Faltarien unes quantes entrevistes més de periodistes que rasquessin una mica més, que li busquessin les pessigolles i que el posessin entre l’espasa i la paret. Necessitaríem diaris que no servissin només per netejar-se el cul. Necessitaríem intel·lectuals que no fossin tan nacionalistes espanyols i que van sempre amb aquelles ulleres fosques que no deixen veure la realitat. Necessitaríem tantes coses que sabem del cert que mai podrà tenir aquest país, que no acabaríem mai. Per això alguns seguim ben decidits a marxar-ne tan aviat com puguem tot demanant que, si us plau, els polítics catalans procurin tenir una mica més alçada i procurin ser millors que aquesta calamitat de Presidente que alguns van escoltar ahir, les contestes del qual reprodueixen els diaris i són lògicament tema burla .