A PEU

El periodista JM ALVAREZ parlava en el seu blog d’un “Vergonzoso cumpleaños de un fascista”. Jo no m’atreviria a tant i potser no posaria a tots els assistents al mateix sac. Però, deixant de banda el gruixut qualificatiu, sí que estic d’acord que aquesta mena d’esdeveniments que de tant en tant ens regala aquesta Espanya de pandereta són una vergonya. És el país del’Escopeta Nacional que es repeteix de manera semblant un dia i una altre sense cap mena de complexos. L’ambient que es respira en aquesta mena de festes és aquell ambient tardo franquista que tant bé saben reproduir a la Villa i Corte.

Em refereixo a la festa que Mario Vargas Llosa i la seva nova parella, Isabel Preysler, van celebrar en un hotel de Madrid. Una festa por todo lo alto amb motiu del 80è aniversari del Nobel. A més d’amics i familiars hi van assistir tot un munt de personatges de variat pelatge. Us en diré uns quants i cadascú que opini el que vulgui: els expresidents del Gobierno espanyol Felipe González y José María Aznar, així com altres homòlegs llatinoamericans com como Sebastián Piñera, Andrés Pastrana, Álvaro Uribe y Luis Alberto Lacalle. Tots ells presidents de la dreta més dretana.

Us en dic uns quants més? Aquí els teniu: els polítics Rosa Díez, Albert Rivera, Marta Rivera de la Cruz, Esperanza Aguirre; els periodistes Juan Cruz, Boris Izaguirre, Federico Jiménez Losantos, Iñaki Gabilondo i Juan Luis Cebrián. A més del fill de Vargas Llosa hi havia el ministro d’Industria y Turismo, José Manuel Soria, l’ambaixador d’ EEUU, James Costos i el seu marit, el disseny Michael Smith i Mis Capriles, esposa del dirigent opositor veneçolà Antonio Ledesma.

Durant la festa, els convidats van rebre com a regal el llibre “Ideas en libertad”, una obra que rendeix homenatge a Vargas Llosa a través de la ploma de 80 autors, entre els que hi figuren Luis María Ansón, Juan Luis Cebrián, Antonio Garrigues Walker, Arcadi Espada, Carlos Espinosa de los Monteros, Esperanza Aguirre, Álvaro Pombo, Carlos Rodríguez Braun o Mauricio Macri, entre altres.

Un bon i variat ramell de personatges, no? No cal qualificar-los. Ells mateixos es retraten. I el que sí evidencia tot plegat és que certes coses no passen mai de moda i que allò de que“Dios los cria y ellos se juntan” continua ben vigent.