A PEU

No recordo bé com vaig descobrir el blog de la MARIA ESCALAS. El que sí que sé i recordo perfectament és que des d’aquell precís moment ja no he deixat de llegir-lo perquè sempre hi trobo algun escrit que val la pena. I d’això deu fer ja sis o set anys… El seu blog es diu IDÒ i el trobareu a la següent adreça http://www.mariaescalas.cat/

De seguida em vaig adonar que la Maria era una dona que deia coses molt interessants i que les deia molt ben dites. Trobava que escrivia molt bé i que donava gust de llegir-la. De tant en tant jo li deixava algun comentari al seu blog i ella me’n deixava algun al meu. Podríem dir que som amics virtuals i que ens enviem felicitacions per Nadal…Al cap de no gaire temps de començar a llegir-la, recordo que va comentar que al seu cap donava tombs una futura novel·la. Jo estava ben cert de que el dia que l’escrivís i la publiqués valdria la pena llegir-la i així ha sigut.

Doncs ja la tenim aquí i porta per títol ABANS QUE EL TEU RECORD TORNI CENDRA (Ara llibres). Fa un parell de dies que he acabat de llegir-la i he de dir que trobo que és una molt bona novel·la, que no m’ha decebut gens ni mica i que  és un molt bon començament per a una futura escriptora. Diu que ja n’ha començat la gestació d’una altra. Segur que tampoc ens decebrà gens ni mica.

Avui en vull parlar una mica, sense cap intenció de fer-ne crítica literària –que no en sé-, ni res que s’hi vulgui assemblar. Simplement perquè crec que val la pena donar a conèixer aquesta autora novella i la seva novel·la. La mateixa Maria ens fa la seva presentació al seu blog: “Vaig néixer a Mallorca un 12 de novembre. Visc a Mataró. Sóc músic, toco l’oboè, i també sóc professora de piano. Ara estic donant classes a una escola de secundària de Mataró. Tinc dos fills i un home, (o ells em tenen a mi) una hipoteca brutal i una gata que respon (és un dir) a un nom absurd. He publicat la meva primera novel·la, “Abans que el teu record torni cendra”, (Ed. Ara llibres col·lecció Amsterdam) i estic escrivint una segona”.

Tal com diu la contraportada del llibre, és una apassionant història d’amor que ens trasllada als anys de la Segona República i la Guerra Civil a un petit llogaret de Mallorca. Un home que ha conegut l’amor i la carn, però ha promès obediència. Un home que ha tastat el sabor agre de la sang dels innocents i n’arrossega la culpa i el remordiment. Un home que avui és el rector d’un petit indret de Mallorca encès per una confrontació fratricida que esbudellarà tota l’illa, tot el país i tota la seva gent. Què ha de fer aquest home si vol fer justícia amb el seu poble, però també amb ell mateix i el seu desig?

Un mosaic de personatges que recorren els anys que van de la guerra de les Filipines a la Guerra Civil, amb secrets que cremen com ferro roent, homes que assassinen cosins i es malfien de germans, capellans que amaguen pecats inconfessables, monges de cor corcat, vides trencades per les addiccions, i, sobretot, un poble anònim que palpita amb el dia a dia d’una època que podria haver estat concebuda pel mateix diable.

L’autora diu que “vol ser un homenatge als amors que no poden ser i a les múltiples vides que hem deixat de viure per viure la que tenim”. Tots els personatges que hi van sortint, totes les històries que s’hi expliquen, tot el clima que la maria ha sabut crear trobo que són totalment creïbles i hom els sent tan propers que em sembla que tots en coneixem més d’un i d’una que farien el mateix que fan els seus personatges i que els sentiments que s’hi mouen són els mateixos que es deuen moure en una infinitat de persones de qualsevol poble. Algunes coses de les que ella explica jo també vaig escoltar-les quan era petit del meu poble… El mèrit és que tot aquest clima l’ha sabut recrear magistralment i ho ha fet –com havia de ser, lògicament- amb la parla mallorquina i les expressions que els personatges haurien fet servir en el seu viure i en les seves relacions de cada dia. Trobo que és un encert haver-ho fet així perquè ho fa tot molt més creïble i ens enriqueix amb expressions mallorquines plenes de poesia. Sempre penso que el parlar de les balears és molt més poètic que el nostre…

Llegiu-la. Us la recomano vivament.