A PEU

A Vitòria -ni més ni menys que al Jutjat de Violència sobre la Dona número 1!- una jutgessa va violar la dignitat i la intimitat d’una dona, que ja havia estat violada anteriorment i havia presentat denúncia, quan li va preguntar textualment: ¿Cerró bien las piernas?, ¿cerró toda la parte de los órganos femeninos?”. A una ofensa, a una extralimitació, a una suposició tan malèvola com aquesta jo en dic violació sense cap mena de recança. Aquesta pobra dona devia pensar: On he anat a parar, Déu meu! Per uns instants es devia sentir doblement abusada i violada, perquè primerament va ser-ho físicament (havia denunciat dos agressions sexuals) i després en la seva dignitat de persona.

M’imagino aquesta pobra dona, embarassada de quatre mesos, sortint del jutjat atònita, estupefacta i sense entendre res. Me l’imagino perdent-se pels carrers de Vitòria arrossegant una tristesa infinita que no la deixava ni caminar. Me l’imagino asseguda en qualsevol banc d’un parc d’aquella bonica i pulcra ciutat amb la mirada perduda i acompanyada només per algun colom que se li atansava sense ni que ella el veiés.

Me l’imagino entotsolada en un llarg i profund silenci mirant més cap endins que no pas cap enfora. Me l’imagino mirant-se a si mateixa, contemplant pesadament el seu passat, tot allò tan desagradable que li ha succeït, obrint la bossa de mà i  traient d’esma el mòbil, fixant la mirada a la pantalla, passant els dits per les tecles sense buscar res en concret. Simplement per distreure’s i anar remugant pensaments.

Me l’imagino immòbil, com una estàtua de carn, passant les hores, perdent el sentit del temps i sense sentir el fred de la tarda que es va acabant. D’ella potser només criden l’atenció els seus ulls que de tant en tant comencen a brillar, a humitejar-se fins al punt que un riuet brillant comença a córrer cara avall. Només llavors la seva mà quieta es mou per treure’s un mocador de paper de la butxaca i eixugar-se delicadament i pausada aquelles furtives llàgrimes que ragen sense parar acompanyades d’algun sanglot profund i molt dens. El plor és silenciós, discret i subtil, com per a que ningú dels que passen per allà se’n pugui adonar. En un moment determinat sembla que allò desembocarà en una tempesta de plors, llàgrimes abundants i sanglots sorollosos. Res d’això no passa. De mica en mica aquell rostre es va asserenant de nou i torna a restar quiet i estàtic aquell cos gelat per fora que conté a dins un cor congelat pel desencís  i la frustració.

La dona segueix asseguda amb la dignitat intacta. Aquella dignitat que una jutgessa indigna de la seva funció i del seu càrrec li volia arrabassar i que no ha pogut. De tant en tant respira fondo i deixa anar un sospir allargassat que sembla voler recórrer tot el parc i que, finalment es perd entre els arbres i la foscor. Perquè ja s’ha fet fosc i, tot i això, la dona no sembla tenir ganes de tornar a casa. Sent necessitat d’aquella solitud del parc i de la foscor que la protegeix. Protegeix més la foscor de la nit que no pas una jutgessa indigna, mediocre i injusta, deu pensar ella.

I finalment s’aixeca d’una revolada. Aquell cos sembla recobrar tota la força que aparentava no tenir i es posa a caminar decidida, tot arreglant-se d’un cop de cap els negres cabells llargs i acabant-los de retocar amb la mà dreta. Sembla que la seva cara ha recobrat la serenitat que una jutgessa malcarada, que durant anys no deu haver fet res més que complir una feina mecànica, de funcionària robotitzada i sense ànima ni sentiments, li volia prendre.

Ni aquesta dona, ni cap altra dona, ni cap ciutadà es mereix un tracte així. Esperem que algú se n’adoni i l’aparti del càrrec per una temporada. Potser serà la única manera de que se li estovin els sentiments que potser algun dia havia tingut i comprengui que no es poden tractar les persones amb la poca consideració amb què ho ha fet ella.

Text dedicat a totes les dones que han sofert injustícies múltiples en motiu del dia internacional de les dones que se celebra el 8 de Març.