A PEU

En uns moments de tant de sofriment per a milers i milers de persones que han de marxar de la seva terra i que, per tant, creen un greu problema a altres països que els han d’acollir no és fàcil entendre i fer una anàlisi justa d’ aquesta cruel realitat. L’emigració, l’exili o simplement els moviments de les poblacions d’un lloc a l’altre han existit des d’antic. Potser fins i tot podríem afirmar que han existit sempre. Les persones sempre han tendit a marxar d’allà on estan malament per buscar llocs millors per viure. A vegades ho fan per guerres o persecucions, altres per fam, pel clima o simplement perquè creuen que hi ha llocs millors per viure.

L’ ACNUR (Agència de la ONU per als Refugiats) explica molt bé en aquest article ¿Refugiado o migrante? quina és la diferència entre refugiat i migrant. En resum, ve a dir que quan parlem de ‘refugiats’ ens referim a persones que fugen de la guerra o persecució i han creuat una frontera internacional. I diem ‘migrants’ quan ens referim a persones que es traslladen per raons no incloses en la definició legal de refugiat. No sé si és prou neta i definida la línia que separa els dos grups. El que no podem negar de cap manera és el fet que hi han uns ésser humans que demanen ajuda i que  no se’ls pot negar de cap de les maneres; més encara si algunes de les causes dels seus problemes són totalment externes a ells. No és totalment lícit fugir d’una guerra que potser fins i tot han iniciat altres, o d’uns dictadors que els persegueix sense escrúpols o simplement fugir de la fam?.

Recordo que quan va morir Mario Benedetti vaig escriure un apunt el 4 de Maig de 2009 que es titulavaL’exili i el “desexili”  on recollia paraules seves que expressaven perfectament com de dur és haver de sortir del propi país per causes alienes a la pròpia voluntat i com de dur és haver de desmuntar una vida per muntar-la en un altre lloc, moltes vegades de forma ben provisional i sense gaires seguretats. Ell es va inventar la paraula “desexili” per expressar d’alguna manera com la persona exiliada necessita sentir-se desexiliada, o sigui, necessita trobar-se en algun lloc com a casa seva, cosa que no resulta gens fàcil la majoria de les vegades.

En moments com aquests, en què el drama dels refugiats s’ha fet tan cru i resulta tan greu, m’avergonyeixo de ser europeu.  Jo creia que Europa seria tota una altra cosa i que seria capaç de fer alguna cosa més pels que més ho necessiten. Ens havien dit –mentint-nos descaradament- que la Unió Europea serviria per anivellar desigualtats, per treballar conjuntament per tal que tots els europeus visquessin millor, etc. etc. Resultaren ser promeses i només promeses. Poques, molt poques realitats hem pogut veure en aquests anys de crisi. Només cal mirar Grècia… Els països miren més per ells mateixos que no pas per al bé comú. Europa podria fer molt més  amb el tema dels refugiats, ho podria fer molt més de pressa i ho podria fer molt millor. Tot és molt urgent i ells sembla que van a pas de tortuga. Moltes institucions, molts ajuntaments, molta gent, ha ofert llocs d’acolliment i no són capaços de distribuir-los d’una vegada per totes. Una autèntica vergonya! Escruix i commou profundament veure a la tele com arriben les barques plenes a vessar de gent, veure amb la situació en què arriben i com en molts cassos han de treure els cadàvers del mar. Europa dels pobles? Europa dels ciutadans? Res de res, purament i simple: Europa dels mercaders i d’uns mercaders sense entranyes!