24 gen. 2016
Bons propòsits incomplerts
Aquest any jo també me’n vaig fer una. Em vaig fer l’íntim i ferm propòsit de no escriure sobre política al meu blog. Fins ara ho havia complert, però ja veig que no podré dur-ho a terme. Veient com pinten les coses i veient en panorama que se’ns acosta durant aquest propers mesos serà inevitable fer-hi un repàs. Es fa molt difícil no dir res sobre algunes mentides que s’escolten i, tot i procurar no caure en la temptació, ja veig que arribarà un moment que no em podré mossegar més la llengua si no vull morir enverinat. I dic que no podré resistir-m’hi perquè no fa gaires dies, per exemple, vaig sentir algú del PP que assegurava que havien executat el 92,8% (m’agradaria saber com es calcula tan exactament la xifra) del seu programa i que es tenien molts prejudicis i s’escampaven falsos mites sobre la gestió de Rajoy.
Doncs no, els bon propòsits i les promeses que un dia va fer Rajoy tampoc s’han complert. Ni de bon tros! Una de les coses que aquesta gent del PP diuen és que amb Rajoy s’han creat un milió de llocs de treball. El que no expliquen és quina és la qualitat d’aquests llocs i que, en realitat hi ha mig milió menys de contractes indefinits a jornada complerta que quatre anys enrere, segons dades de la mateixa Seguridad Social. Diuen també que hi ha menys atur que quan va arribar (4,3 milions contra 4,8). El que no diuen és que llavors estàvem en plena recessió i ara estem en un 3,4% de creixement perquè el més fort de la crisi ja ha passat i Europa sencera va recuperant-se poc a poc. I tampoc expliquen que milers i milers de joves se n’han hagut d’anar a buscar-se la vida a altres països i que molts ja han deixat de buscar feina perquè han perdut totalment l’esperança de trobar-ne.Tampoc parlen de la precarietat en que ha caigut el mercat laboral entre contractes temporals i de temps parcial, ni parlen de la caiguda de sous que hi ha hagut. Hem arribat al nivell del 2007.
I no parlem de la corrupció, que se n’han destapat més cassos que mai en aquests darrers anys, tot i que el PP i els seus tribunals fidels i obedients a la veu del seu amo (amb l’excepció d’algun jutge valent) han mirat de tapar tot el que han pogut. Tenim una Espanya governada per un presumpte corrupte –com anomena a Rajoy el professor Cotarelo- i per un partit que ha estat imputat per la destrucció dels ordinadors de l’ ínclit Bárcenas per tal de que no trobessin tota la merda que devia haver-hi amagada allà dins; tenim una Espanya on la germana i el cunyat del Cap d’ Estat han hagut d’asseure’s al banc dels acusats per delictes econòmics i en la que el seu pare va haver d’abdicar corrents i de pressa perquè tenia un comportament nefast en tots els aspectes i que ha fet un dineral –impossible d’aconseguir en circumstàncies normals- i que va destapar la revista Forbes i que ningú s’ha pres la molèstia d’explicar.
Tenim un Gobierno de España que no ha estat capaç de parar els desnonaments, que ha fet lleis que van clarament contra els pobres i que, en canvi ha rescatat bancs per valor de 56.181 milions no té perdó de Déu. I els experts diuen que la major part d’aquests crèdits no es recuperaran mai més. Què en podem dir d’un President que paga l’atenció mèdica del seu pare amb diners públics i no és capaç de pagar ajudes a milers de dependents que estan en llistes d’espera o han vist retallades les ajudes que ja tenien?
Un Gobierno de España que no ha acomplert quasi res del que va prometre, que ha governant a cops de decrets-llei, que ha anat compulsivament contra Catalunya en tot el que ha pogut, que sembla que només hagi tingut interès en amagar els problemes no pot continuar governant Espanya de cap de les maneres. És cert que ara les coses depenen més dels altres partits que no pas d’ells mateixos i que també tots plegats han col·laborat força en aquest immens i pudent desordre que s’ha tornat Espanya. Però tornar a tenir de Presidente algú que s’ha vist que és mut, paralític, hamletià, que és una paret de frontó impassible i que deixa podrir els problemes perquè és incapaç de resoldre’n cap i que, quan s’atreveix a parlar, no se sap expressar i descobreixes que és un mentider compulsiu o un trilero i un cantamañanas… crec que seria massa càstig per a tots. Potser caldria que tots sabessin estar a l’alçada d’aquest moment i sabessin aprofitar aquesta situació privilegiada per fer una Espanya diferent, més moderna, més neta, més oberta i més democràtica. I considero que Catalunya, tot i que ha de seguir fent el seu camí, també hi pot donar un cop de mà. Potser fins i tot un cop de mà decisiu…
6 respostes
Encara que no t’agradi escriure sobre política pensa que les persones que et llegim ens interessa la teva opinió ja que saps posar els punts sobre les is.
En cambi els politics…..
Ramona: No és que no m’agradi escriure sobre política. En aquest blog hi he escrit moltíssimes vegades i segur que hi seguiré escrivint perquè és una realitat més de les que ens toquen viure, vulguem o no vulguem. El problema és que no ens podem centrar només en això perquè hi han moltes altres coses interessant per comentar i, endemés, considero que no en sé gens del tema i la única cosa que faig és exposar públicament les meves impressions personals que no sé si serveixen per a gran cosa.
És impossible viure al món i interessar-se pels problemes humans i socials sense preocupar-se de la política. La corrupció és un crim que ens afecta a tots i els culpables s’amaguen als càrrecs públics i es protegeixen utilitzant recursos públics i els seus privilegis. I les desigualtats injustes empitjoren degut a la indiferència dels polítics
Joan, als polítics se’ls hauria de marcar més de prop. trobo que se’ls castiga poc en les eleccions quan fan les coses mal fetes i els perdonem massa els errors. Quan un polític roba o no fa les coses bé, la societat l’hauria de castigar a les urnes. Si no vaig errat, als EEUU sou força més primmirats i més exigents en aquests temes. Tu que hi vius m’ho podries corroborar?
Pel que fa a la corrupció diguem-ne clàssica (quid pro quo, diners a canvi d’un favor) si afecta una persona elegida per un vot, és un crim federal, un frau constitucional intolerable i els culpables acaben emmanillats pel FBI. Ara fa uns anys, a Chicago van treure el Governador d’Illinois emmanillat de la seva residència privada davant càmeres de TV. El problema és l’abús greu de poder dels rics d’utilitzar lobbies per fer aprovar o evitar lleis a canvi (ho neguen sempre) de donatius a la campanya de reelecció del parlamentari. I la odiosa sentència del Suprem Federal en un cas memorable (“citizens united”) pretén que la llibertat d’expressió, explícitament protegida per laConstitució, autoritza als supermilionaris a fer campanya i anuncis de TV per gastar-se milions i milions atacant o defendent candidats pel seu compte i seguint els seus interessos, amb la condició única que no estiguin coordinats amb la campanya del polític (una condició que fa riure, però l’FBI es pren seriosament). I si la víctima dels atacs televisius és un personatge públic, poden mentir, ofoscar i difamar amb impunitat total. No oblidaré mai com els anuncis pagats per un multimilionari van ensorrar fa 12 anys la campanya presidencial de John Kerry. L’home és un militar condecorat del Vietnam, però els anuncis deien que era un mentider, covard i estafador que ho havia falsificat tot. Kerry, ultratjat, va haver de callar i Bush fou reelegit. Això és corrupció perfectament legal. Segons el Suprem, si ets ric pots dominar el procés polític com vulguis, sense límits. Actualment els milionaris més agressius i perillosos són els Germans Koch i l’Adelson, el que volia construir un nou Las Vegas a Catalunya. Aquesta gent tenen més poder que molts partits i fan guanyar o perdre eleccions.
Gràcies, Joan, per aquesta extensa i clara exposició… Hauríem d’aprendre algunes coses d’ EEUU, no et sembla?. Una abraçada