A PEU

Avui fa 40 anys que va morir Franco; no pas el franquisme. Allò de que ho deixava tot “atado y bien atado” semblava que seria només una broma. Ha resultat ser força cert perquè hi ha molt franquisme i molt feixisme enquistat en massa àmbits de la societat, d’algunes institucions i en el ADN de molts dels polítics que ens governen.  A Espanya no s’ha fet una transició de veritat. Podríem dir que ha estat una caricatura de transició perquè aquí segueix havent-hi un Valle de los Caídos a ple rendiment, una Fundación Nacional Francisco Franco, nascuda el 1976 i dedicada a la memòria del dictador i uns quants partits polítics d’ànima franquista i amb amb tics feixistes ben marcats. En un país realment democràtic això no passaria i no es podria fer obertament apologia del franquisme com encara es pot fer aquí amb total impunitat.

Recordo bé que aquell 20 de novembre. Amb aquell “Españoles… Franco ha muerto” de Carlos Arias Navarro, llavors president del Govern, començava una nova etapa. Per a molts era una llum d’esperança. Per a altres, era una por enorme a que les coses canviessin per a ells. Hi havia molts espanyols instal·lats en aquell règim que se sentien protegits per aquell sistema. Les presons eren plenes de presos polítics que segurament aquell dia van començar a pensar en què potser podrien sortir…

Aquell dia es va ordenar per part dels governadors civils que les parròquies celebressin misses per l’anima del dictador i la consigna es va seguir de forma majoritària tot i que, si hem de ser sincers, força menys a Catalunya i a Euskadi. Quaranta anys després continuen celebrant-se algunes misses en memòria de Franco. Sembla increïble, però és exactament així. La jerarquia catòlica de l’any 75 va restar molt callada llavors i resta callada ara. Si llavors eren uns altres temps i la cosa podria ser una mica comprensible, degut a que els bisbes havien de tenir el vist-i-plau de Franco per a ser nomenats, ara no ho hauria de ser i potser podrien dir alguna coseta més…. Em temo, però, que a massa bisbes espanyols més aviat ja els està bé aquesta situació i alguns d’ells sintonitzen prou bé amb les idees franquistes.

Quaranta anys després  -i com cada any-, una vegada més la Fundación Nacional Francisco Franco anuncia al seu web un acte homenatge al dictador Francisco Franco. Aquest any, l’esdeveniment se celebrarà a l’Hotel Meliá Castilla de Madrid, el 3 de desembre, llevat que entre tots ho evitem tal com demana una petició de CHANGE.ORG que demana que un acte com aquest d’exaltació del franquisme no ha de quedar sense una resposta ciutadana democràtica ben contundent. No hem d’oblidar mai que  Franco va ser responsable del cop d’estat que va acabar amb el govern democràtic de la Segona República i va condemnar al Poble espanyol a 40 anys de dictadura. En aquest temps, Franco va imposar un règim de terror i va ser responsable de crims de lesa humanitat. Entre ells, la tortura, assassinat i “desaparició” de milers de persones encara enterrades a les cunetes tot el territori espanyol. Massa sovint s’oblida i s’amaga aquesta realitat amb l’excusa que hi han coses que val més no tocar-les massa.

Després de 40 anys d’esforços per fer-nos desmemoriejar és possible que, si badem, ens anem oblidant de les coses. I no s’ha d’oblidar i no es pot passar full tan impunement, tot i que estic d’acord que no calen revenges de cap mena. Una cosa és revenja i una altra és memòria història. Una cosa és amagar i deformar la realitat i una altra és que un Estat que es diu democràtic no faci més esforços per intentar saber la veritat sense tabús de cap mena. Aquesta és la diferència amb altres Estats que han intentat posar la veritat per damunt de tot, cosa que no ha passat aquí perquè molts alts càrrecs del franquisme van anar arrossegant-se i recol·locant-se fins acabar manant en democràcia. I no pas només els primers anys, sinó que la cosa encara dura, amb totes les conseqüències que cada dia podem comprovar i per vergonya nostra que ho hem permès.