A PEU

La finalitat de l’Església no és ser simpàtica. La seva finalitat i missió és la de viure i difondre l’evangeli de Jesús. Però si això ho fa d’una manera simpàtica, atractiva, cordial, suggeridora, propera i molt humana, molt millor, no us sembla? En el seu origen, la paraula simpatia (que ve del grec) vol dir ‘patir amb’, o sigui sentir, patir, alegrar-se, estar al costat de l’altre. Exactament això és el que vam voler celebrar el divendres passat a Fondarella (El Pla d’Urgell) unes 200 persones al Segon memorial dedicat a Mossèn Jesús Huguet, un home savi, senzill, humil i que sabia transmetre amb el seu fer quotidià la imatge d’una Església simpàtica perquè la sabia fer molt propera a la vida de les persones. De totes les persones, sense distincions de cap mena. Proposava una església oberta a tothom i que compartia les alegries i les penes dels homes i dones del seu temps.

El president de la Diputació de Lleida i alcalde de Fondarella, Joan Reñé, va exercir d’amfitrió en l’acte dedicat a mossèn Jesús Huguet, fill de Fondarella (Pla d’Urgell) i estret col·laborador del també desaparegut bisbe Antoni Deig. Per això es va aprofitar l’acte per presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al Bisbe Antoni Deig, acabat de sortir de la impremta. En aquest segon memorial hi va haver com a convidada Sor Lucia Caram que, després de veure un audiovisual sobre mossèn Huguet, es va manifestar contenta de poder estar al poble natal de mossèn Huguet a qui va admirar, primer, pel seus escrits al Full Diocesà, quan la monja tot just havia arribat a Catalunya -després d’estar uns anys a València- i d’haver arribat de la seva Argentina natal i després com a persona. Ja sabem que Sor Lucia no decep mai i que sempre diu coses interessants. En aquesta ocasió va destacar el llenguatge senzill del mossèn a l’hora de parlar de la fe, que el feia molt proper a la gent i molt lluny del llenguatge dels alts estaments de l’Església “plens de paraules sense contingut”. Va seguir destacant que el mossèn era un home bo i lliure que “molestava la jerarquia per la seva llibertat” i que això li va comportar problemes com, per exemple,  que vetessin els seus escrits al Full Diocesà. I va destacar que, com també va passar amb el bisbe Deig, “la gent es va adonar a qui havien perdut” quan van morir. Va destacar per damunt de tot en la “bondat i tendresa” de mossèn Jesús, va parar-se una mica en analitzar la situació actual, social i política, on cal un compromís sincer de llibertat per superar la indignació i sensació d’estafa que han generat els estaments “macro polítics” i les jerarquies eclesiàstiques. Catalunya –va dir- ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat, fet que li permetrà recórrer “el camí de llibertat” en el que estem posats.

Mossèn Jesús Huguet i el bisbe Antoni Deig. Dues grans persones que fan que l’ Església sigui simpàtica per a tothom perquè la fan vertadera i propera. Dues persones que van col·laborar estretament, que es van enriquir mútuament i que van ser una llum que va il·luminar fortament el país en un moment determinat. Acabo de començar la lectura de la Miscel·lània, amb un ric recull de textos de persones que van conèixer i que van ser molt properes al Bisbe Deig, com Carles Tejedor, Joan Reñé, Josep M. Badia i Masgrau, Climent Forner, Miquel Barbarà, Francesc Romeu, Sebastià Taltavull, Ramon Segués, Lucía caram, Josep Pont, Jesús Huguet, Francesc Balcells, Jordi Orobitg, Salvador Cardús, Bernabé Dalmau, Francesc-Marc Álvaro, Enric Juliana, Antoni Puigverd, Albert Sáez  i Joan, J. Busqueta. Trobo que és un bon llibre; un llibre necessari perquè puguem conèixer encara més el Bisbe Deig en totes les seves distintes facetes ja que cadascú presenta aquella part de la seva vida que més coneix.

Mossèn Huguet, llavors rector de Navès i a qui el bisbe Antoni va donar importants responsabilitats a la Diòcesi de Solsona, explica aquella rica etapa de col·laboració  i recorda especialment l’any 1991, quan el Bisbe de Solsona va reclamar una Confederació Episcopal Catalana en el transcurs d’un seminari religiós organitzat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Segons relata Mossèn Huguet en el llibre, el bisbe Deig s’havia convertit en una veu discordant per defensar obertament que ”a Catalunya l’Església ha de ser catalana i, com més catalana sigui, més universal serà”.

Un acte, doncs, aquest de divendres totalment just i necessari. Cal servar memòria agraïda de persones com ells que tant de bé han fet a l’ església i al país. Tant de bo es puguin seguir celebrant anualment els memorials de totes dues tal com pretenen fer les dues associacions: els Amics de Mossèn Huguet i els Amics del Bisbe Deig.