A PEU

Avui em direu que sóc molt pessimista. Molt, molt, potser no, però una mica sí. Perquè si creiem que ens en sortirem amb la corrupció vol dir que som una colla d’ingenus irrecuperables que no saben en quin món viuen. La corrupció és tan antiga com la humanitat. Com els robatoris. Com els crims. Com la mentida i com tantes i tantes desgràcies que la humanitat arrossega, que ha hagut de patir des de bon inici i que no podrem eradicar mai del tot, per més esforços que fem. D’això en podríem dir pecat original (o poseu-li el nom que vulgueu) i tots el portem al damunt amb més o menys elegància. Alguns porten un farcellet com un mocador de butxaca i d’altres porten un bast tan carregat que cap ruc podria arrossegar.

Però de la mateixa manera que portem al damunt tota aquesta càrrega negativa, tots tenim el nostre raconet de bonesa i trobem també moltes bones persones; aquelles que són tan radicalment bones que sembla que no tenen pecat original; persones que fan molt més bé que no pas mal, que lluiten arreu per la justícia, que no són corruptes, que són generosos i milloren el món amb la seva feina diària. Per tant, és clar que no podem estar prou contents amb totes les coses dolentes que veiem, que patim i que, amb més o menys grau, tots fem; no podem estar contents amb tanta corrupció com estem veient i no podem conformar-nos de cap manera amb les situacions actuals. Considero que estem cridats a ser personalment millors cada dia i a millorar les coses, per més que no acabem d’aconseguir-ho. No hem de ser tan babaus com per pensar que, pel fet que en un cert moment no veiéssim la corrupció d’aquest país, no hi fos. Hi era ben present, tots ho sabíem –uns més que altres, és clar- i molts van fer servir la llei del silenci a discreció. Van callar com a morts i es van situar a la llista dels que fan servir l’ omertà, el famós codi d’honor de la màfia siciliana. Ara, de mica en mica, es van destapant moltes coses i surt molta porqueria. Benvinguda l’hora.

Potser em faré pesat i repetitiu, però jo torno a preguntar per què ara surten a la llum del dia tantes coses, que alguns deien que ja sabien i no van fer sortir abans. Em segueixo preguntant perquè alguns reconeguts periodistes, prestigiosos intel·lectuals, escriptors famosos i gent amb molt poder mediàtic callaven totes les malifetes d’alguns quan els convenia i les esbomben i divulguen ara perquè els sembla el moment més convenient  (per als seus interessos, és clar). El Rei feia temps que anava despullat i ningú no ho veia –quina casualitat!- i , de cop i volta, tots el veuen nu. Resulta que tots sabien que molts famosos anaven a Andorra durant anys i panys i fins els Guàrdia Civils de la frontera els deixaven passar tranquil·lament –segons va dir un comandament- i ningú va dir res al seu moment. Ningú no investigava res i tothom callava; resulta que tots sabien que alguns tenien més diners als paradisos fiscals que no pas als bancs d’aquí i ningú els anava al darrere; resulta que aquests mateixos que ara s’esqueixen les vestidures, llavors veien les coses de diferent manera segons fossin més o menys col·legues i amics. Per què tota aquesta comèdia que ha durat anys?

Ja sabem que alguns canvien fàcilment segons d’on vingui el vent. Un cas paradigmàtic és el de Mario Vargas Llosa, tan bon escriptor com caragirat. En els primers anys de la seva carrera es va acostar palesament als règims d’esquerres i, de mica en mica, va anar fent un viratge en les seves preferències polítiques. A què va ser degut? Només a les seves públicament proclamades ànsies de llibertat? A alguna revelació divina que li fes veure la realitat? No serà perquè van deixar de recolzar-lo les esquerres i ara només el recolzen les dretes degut a que s’ha anat acostant cap allà on li ha convingut i on n’ha pogut treure més profit? No serà pel seu rotund fracàs en l’intent de ser President del Perú, fet que no va aconseguir i que no ha pogut digerir? Ell parla molt de llibertat, però aquesta mena de llibertat seva li deu semblar molt millor si va acompanyada de calerons i prebendes de tot tipus. I és conegut de tothom que les dretes acostumen a pagar molt millor que les esquerres aquests coses.  I com Vargas Llosa, alguns diaris. Els diaris són lliures fins que no arriba algú amb la cartera ben plena i els compra. Compra redaccions, posa o treu directors i compra voluntats i llibertats. Alguns diaris s’han ben retratat i veiem que els grans i únics interessos que tenen són els de la butxaca. I, com ells, alguns polítics que sembla que amb el càrrec deixen també els principis (si mai n’havien tingut) i de seguida troben feina ben remunerada a grans empreses. S’endollen a la mamella per anar xarrupant i les empreses els fan servir per tots els contactes que tenen. Corruptes i contents. Corruptes i ben alimentats. La menjadora funcionava abans i funciona ara. Funcionava quan estaven en exercici i funciona ara que ja l’han deixat però que d’alguna manera han de cobrar els favors prestats.

Del trist espectacle que donen els diversos compareixents a les comissions d’investigació o als mateixos jutjats no cal ni parlar-ne. No només aclareixen poques coses, sinó que més aviat serveixen per enfosquir més el panorama i constatar que no treuen cap a res. Tothom hi fa el paperot i es busquen més els titulars que la veritat. I amb els jutges passa el mateix. Una bona part de jutges és evident que no són justos. Alguns que ho voldrien ser no ho poden ser en alguns cassos perquè no els deixen investigar com caldria i reben pressions de tot arreu. Els diputats de les comissions d’investigació és evident que no saben fer la seva feina. De tot plegat en queda un pòsit de desconfiança, de desànim, de pèrdua de temps i de simple intent de marejar la perdiu que fa semblar que mai ens en sortirem i la sensació de que la veritat poques vegades triomfa. Per totes aquestes coses deia al principi que era una mica pessimista. Malgrat tot, caldrà seguir tenint esperança que les coses poden millorar. Potser no massa, però caldrà conservar un bri d’esperança si no volem creure que tot està perdut. I jo sóc d’aquells que encara creuen que no tot està perdut.