A PEU

El paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell (un dels tres codirectors de les excavacions d’ Atapuerca) escrivia l’agost del 2013 al diari El Mundo una sèrie d’articles  en què reflexionava sobre l’evolució humana, la consciència que tenim de nosaltres mateixos, de com la humanitat s’està construint i de com el coneixement científic és l’únic que ens pot donar resposta a les eternes preguntes del “per què” i del “com” de les coses. Del perquè de tot plegat, que diria Quim Monzó. Carbonell té molt clar que “els humans humanitzats, així com els altres animals, també som productes de l’atzar, com tot el que ens envolta”.(Humanos construyendo la humanidad). Dit en altres paraules: ell creu fermament que fora de la ciència només hi ha superstició. És una afirmació una mica arriscada, crec jo, sobretot si abans s’ha fet l’afirmació de tot és producte de l’atzar i, fins ara, la ciència no n’ha pogut treure gaire l’entrellat de tot aquest immens atzar. Durant segles s’han fet aquestes mateixes preguntes fonamentals grans filòsofs, grans teòlegs i grans pensadors. També grans científics -per suposat- que, com a màxim, han arribat a la conclusió de que estem a les beceroles per entendre els grans misteris de la humanitat i que encara no hem estat capaços de respondre les grans preguntes.

Dit això, no veig com alguns es poden sentir tan orgullosos del seu saber científic quan -si volem ser sincers-, la ciència està en un estadi del coneixement bastant primari. Potser caldria ser una mica més humil i no ser tan atrevit per fer afirmacions tan rotundes. Quines respostes ens dóna la ciència, per exemple, sobre els sentiments de les persones, sobre l’amor, el dolor, la malaltia o la mort? Quines respostes ens dóna sobre l’origen de l’univers?. Respostes molt i molt limitades que no sempre deixen  prou conforme al personal. És cert que comparteixo una bona part de les teories del paleontòleg i que tota la ciència és fonamental per trobar respostes i ha de seguir buscant camins nous. Però d’aquí a creure cegament que tot és atzar i que la ciència ens ho respondrà tot, queda un bon tros de camí per fer. Certes respostes científiques més aviat creen frustració i per això una bona part de la humanitat ha anat a buscar-les en les religions o en els diferents déus.

Cal que posem la ciència al lloc que li pertoca. La ciència respon moltes qüestions (cada dia més), però no ho respon tot, ni de bon tros. I no acabo d’entendre la posició de superioritat  en què se situa Carbonell en algunes afirmacions d’aquest mateix article:

Ni Hegel, ni Kant, ni els filòsofs més genials que els van precedir, com els naturalistes grecs, tots ells grans pensadors, que malgrat tot el que ens han aportat teòricament, no han estat capaços d’obrir una fissura per la qual poguéssim començar a entendre d’on venim, qui som, cap a on anem i què és el que volem com a espècie.

Ni la filosofia ni la sociologia ni la teologia, ens acosten al que som; la ciència ho intenta. Aquesta es desmarca del que holístic, per vague, i només vol comprendre empíricament els problemes, intenta contestar després d’haver problematitzat. Això no vol dir que no tingui voluntat holística.

La ciència es basa en una cosa simple: interrogar-se sobre tot per poder explicar i descobrir la natura, la seva estructura i el seu funcionament. Ens fa humans gràcies al seu mètode, basat en l’empíric i no en l’especulació, però no ha resolt fins ara les preguntes seminals, encara que està en això. Probablement, en el futur pròxim, sense ciència no hi haurà pensament.

Sense ciència no hi haurà pensament, acaba dient. Molt rotund. Quina ciència? Les esferes del saber que ell no contempla com a ciències, realment no ho són, ni poden ajudar a respondre alguna cosa? Cal ser tan superb? Potser hauria estat més just dir que totes les ciències, tots els sabers, totes les cultures, totes les creences juntes ens poden ajudar a respondre grans o petites preguntes. Els que creuen en Déu no són uns ingenus que s’ho empassen tot, uns rucs amb clucales als ulls i uns curts de vista. O, almenys, són tan ingenus com aquells que creuen en una matèria que s’ho ha fet tota soleta i que tot és fruit de l’atzar. Més aviat jo crec que el salt al buit el fa tant aquell que creu només en aquesta ciència de la que parla Carbonell, com els que creuen en alguna cosa més enllà; alguna cosa indefinible, misteriosa, que no podem comprovar però sí que podem intuir. Reconèixer humilment que tots caminem dins la boira,  distingint només a mitges la realitat, fent molt passos a les palpentes, veient les coses difuminades i gens clares seria molt més correcte i segurament més respectuós i productiu.

I acabo amb una frase del famós filòsof francès Jean Guitton (Déu i la ciència)

“Suposem que vull explicar els àtoms d’un gra de sal i que sóc prou ràpid com per contar mil milions d’àtoms per segon. Malgrat aquesta notable gesta, necessitaria més de cinquanta segles per realitzar el cens complet de la població d’àtoms que conté aquest minúscul gra de sal”.

Avui em direu que sóc molt pessimista. Molt, molt, potser no, però una mica sí. Perquè si creiem que ens en sortirem amb la corrupció vol dir que som una colla d’ingenus irrecuperables que no saben en quin món viuen. La corrupció és tan antiga com la humanitat. Com els robatoris. Com els crims. Com la mentida i com tantes i tantes desgràcies que la humanitat arrossega, que ha hagut de patir des de bon inici i que no podrem eradicar mai del tot, per més esforços que fem. D’això en podríem dir pecat original (o poseu-li el nom que vulgueu) i tots el portem al damunt amb més o menys elegància. Alguns porten un farcellet com un mocador de butxaca i d’altres porten un bast tan carregat que cap ruc podria arrossegar.

Però de la mateixa manera que portem al damunt tota aquesta càrrega negativa, tots tenim el nostre raconet de bonesa i trobem també moltes bones persones; aquelles que són tan radicalment bones que sembla que no tenen pecat original; persones que fan molt més bé que no pas mal, que lluiten arreu per la justícia, que no són corruptes, que són generosos i milloren el món amb la seva feina diària. Per tant, és clar que no podem estar prou contents amb totes les coses dolentes que veiem, que patim i que, amb més o menys grau, tots fem; no podem estar contents amb tanta corrupció com estem veient i no podem conformar-nos de cap manera amb les situacions actuals. Considero que estem cridats a ser personalment millors cada dia i a millorar les coses, per més que no acabem d’aconseguir-ho. No hem de ser tan babaus com per pensar que, pel fet que en un cert moment no veiéssim la corrupció d’aquest país, no hi fos. Hi era ben present, tots ho sabíem –uns més que altres, és clar- i molts van fer servir la llei del silenci a discreció. Van callar com a morts i es van situar a la llista dels que fan servir l’ omertà, el famós codi d’honor de la màfia siciliana. Ara, de mica en mica, es van destapant moltes coses i surt molta porqueria. Benvinguda l’hora.

Potser em faré pesat i repetitiu, però jo torno a preguntar per què ara surten a la llum del dia tantes coses, que alguns deien que ja sabien i no van fer sortir abans. Em segueixo preguntant perquè alguns reconeguts periodistes, prestigiosos intel·lectuals, escriptors famosos i gent amb molt poder mediàtic callaven totes les malifetes d’alguns quan els convenia i les esbomben i divulguen ara perquè els sembla el moment més convenient  (per als seus interessos, és clar). El Rei feia temps que anava despullat i ningú no ho veia –quina casualitat!- i , de cop i volta, tots el veuen nu. Resulta que tots sabien que molts famosos anaven a Andorra durant anys i panys i fins els Guàrdia Civils de la frontera els deixaven passar tranquil·lament –segons va dir un comandament- i ningú va dir res al seu moment. Ningú no investigava res i tothom callava; resulta que tots sabien que alguns tenien més diners als paradisos fiscals que no pas als bancs d’aquí i ningú els anava al darrere; resulta que aquests mateixos que ara s’esqueixen les vestidures, llavors veien les coses de diferent manera segons fossin més o menys col·legues i amics. Per què tota aquesta comèdia que ha durat anys?

Ja sabem que alguns canvien fàcilment segons d’on vingui el vent. Un cas paradigmàtic és el de Mario Vargas Llosa, tan bon escriptor com caragirat. En els primers anys de la seva carrera es va acostar palesament als règims d’esquerres i, de mica en mica, va anar fent un viratge en les seves preferències polítiques. A què va ser degut? Només a les seves públicament proclamades ànsies de llibertat? A alguna revelació divina que li fes veure la realitat? No serà perquè van deixar de recolzar-lo les esquerres i ara només el recolzen les dretes degut a que s’ha anat acostant cap allà on li ha convingut i on n’ha pogut treure més profit? No serà pel seu rotund fracàs en l’intent de ser President del Perú, fet que no va aconseguir i que no ha pogut digerir? Ell parla molt de llibertat, però aquesta mena de llibertat seva li deu semblar molt millor si va acompanyada de calerons i prebendes de tot tipus. I és conegut de tothom que les dretes acostumen a pagar molt millor que les esquerres aquests coses.  I com Vargas Llosa, alguns diaris. Els diaris són lliures fins que no arriba algú amb la cartera ben plena i els compra. Compra redaccions, posa o treu directors i compra voluntats i llibertats. Alguns diaris s’han ben retratat i veiem que els grans i únics interessos que tenen són els de la butxaca. I, com ells, alguns polítics que sembla que amb el càrrec deixen també els principis (si mai n’havien tingut) i de seguida troben feina ben remunerada a grans empreses. S’endollen a la mamella per anar xarrupant i les empreses els fan servir per tots els contactes que tenen. Corruptes i contents. Corruptes i ben alimentats. La menjadora funcionava abans i funciona ara. Funcionava quan estaven en exercici i funciona ara que ja l’han deixat però que d’alguna manera han de cobrar els favors prestats.

Del trist espectacle que donen els diversos compareixents a les comissions d’investigació o als mateixos jutjats no cal ni parlar-ne. No només aclareixen poques coses, sinó que més aviat serveixen per enfosquir més el panorama i constatar que no treuen cap a res. Tothom hi fa el paperot i es busquen més els titulars que la veritat. I amb els jutges passa el mateix. Una bona part de jutges és evident que no són justos. Alguns que ho voldrien ser no ho poden ser en alguns cassos perquè no els deixen investigar com caldria i reben pressions de tot arreu. Els diputats de les comissions d’investigació és evident que no saben fer la seva feina. De tot plegat en queda un pòsit de desconfiança, de desànim, de pèrdua de temps i de simple intent de marejar la perdiu que fa semblar que mai ens en sortirem i la sensació de que la veritat poques vegades triomfa. Per totes aquestes coses deia al principi que era una mica pessimista. Malgrat tot, caldrà seguir tenint esperança que les coses poden millorar. Potser no massa, però caldrà conservar un bri d’esperança si no volem creure que tot està perdut. I jo sóc d’aquells que encara creuen que no tot està perdut.