20 gen. 2015
Reflexió sobre fonamentalismes, integrismes i fanatismes
Aquests dies es parla molt de fanatismes, integrismes, fonamentalismes i actituds extremes, referits a religions o corrents religioses. Però, si ho pensem bé, aquestes actituds les trobem en molts camps de la nostra societat. Dit planament i senzilla: trobem gent agressiva, intolerant, intransigent i fanàtica als camps de futbol, a l’escala o ascensor del nostre bloc, als bars, als partits polítics, a les places, a les esglésies, a les tertúlies de ràdio… Gent així, la trobem a tot arreu i em sembla que n’hi ha hagut en tots els temps. Segur que són una minoria, però sempre hi ha hagut persones que s’han pensat que tenien la possessió de la veritat total i l’han volguda imposar per la força. Els integrismes són, en el fons, això i res més.
El fons de la qüestió és la falta de respecte als altres i no saber que els drets de les persones són iguals a Europa, Àfrica o Amèrica i que s’han de respectar igualment, siguin d’on siguin, pensin el que pensin i creguin el que creguin. No sempre acabem d’entendre ni ens fem càrrec d’aquell principi que diu que el meu dret acaba on comença el dret de l’altre. Aquestes línies divisòries, aquestes fronteres o línies vermelles, no sempre les tenim prou clares, ni sempre són les mateixes en les diferents cultures. Però sí que d’alguna manera ens afecten a tots, visquem on visquem, i de fet creen conflictes a tot el món.
Un dels problemes que tenim tots és que valorem de forma molt diferent si els fets es produeixen a casa nostra (o amb algun dels que són propers a les nostres creences o formes de pensar) o si, en canvi, els fets es produeixen lluny. Quan uns integristes islàmics maten a dotze persones a París sembla que ens afecta més que quan ens arriba la notícia de que a la República Centreafricana s’està fent neteja ètnica de musulmans, o quan es tortura a les presons de qualsevol país de l’altra punta del món per motius polítics o religiosos. Les dues coses són prou greus, tot és falta de respecte als drets humans i tot és fanatisme però, ¿per què no responem de la mateixa manera ni sentim la mateixa indignació?. ¿Per què tolerem coses dels que són de la nostra corda i som intolerants amb qui sentim lluny de la nostra forma de pensar? ¿No portem tots a dins nostre una llavor d’intolerància que, a vegades, deixem créixer més del compte? Caldria que ens ho responguéssim…
A mi, certes caricatures, certs acudits i certes publicacions no m’agraden ni em fan cap gràcia. Però miro de comprendre, que en una societat oberta i democràtica, tothom té dret a dir-hi la seva. Però quan diem la nostra ¿ho fem amb el mínim respecte degut a l’altre? Així com a vegades ens sentim provocats ¿no som altres vegades nosaltres els provocadors? ¿En nom de la democràcia està tot permès? Sabem que les lleis són per regular les societats, però quan la llei no es fa complir, o creiem que pot ser injusta, o els que l’haurien de fer complir se la salten olímpicament ¿què hem de fer? Preguntes i més preguntes sense resposta clara. Algunes publicacions, actituds, algunes declaracions, algunes imatges a mi personalment em resulten molt ofensives i m’indignen profundament, però no per això surto a posar bombes o a matar gent i entenc que això és el que s’hauria d’ensenyar. Contra els integrismes el millor antídot és educar en la tolerància. El fet –sempre subjectiu- de l’ofensa no deixa de ser una excusa que no porta enlloc perquè aquesta mateixa gent que mata dibuixants són capaços de matar gens de la seva pròpia religió simplement perquè no fan o no pensen exactament com ells. La nostra societat cristiana ha estat molt intolerant i ha fet barrabassades sense fi, la qual cosa no vol dir que ara hàgim de situar-nos a l’extrem contrari i ser permissius totals.
Aquest és el fons de la qüestió, em sembla a mi. Saber trobar aquest equilibri just ja sé que no és fàcil, però és la única sortida. El fons dels problema és voler imposar el meu pensament sigui com sigui i amb els mètodes que jo cregui més convenients (amenaces, presó, pressions, bombes o la mateixa mort). Els fonamentalismes de tota mena només es poden curar amb l’educació en la llibertat i el respecte als altres. I en això hi tenen un paper important a fer els líders polítics, els líders religiosos, els educadors, els mateixos pares i cada un de nosaltres.
4 respostes
Benvolgut Jaume: Penso que potser la gent exagera parlant de lliure expressió. No sé qui va introduir el concepte, però jo crec que es deu referir al dret de ciutadans d’expressar-se lliurement i seriosa en política o en les qüestions d’interès públic que apareixen, no pas al dret de provocar, combatre, mentir i insultar gratuitament. Em recorda als Peperos dient que no poden permetre la llibertat de Catalunya perquè la Constitució no ho permet, que és una hipocresia grollera. Els del Charlie havien triat activitats injustes, perilloses per a tota la comunitat i angunioses per a milions de gent musulmana religiosa. Havien necessitat un cotxe de la policia a l’exterior per molt temps, darrerament substituit per un agent permanent a l’interior (mort en l’atac). Tenien una porta de ferro amb pany amb combinació, mantenien en secret les seves reunions, tenien una paret coberta d’articles de mofa sobre la religió musulmana. Clarament, els seus dibuixets no eren una expressió d’una opinió, sinó un intent continuat i permanent d’atacar, de burlar-se i fer patir els musulmans religiosos. No veig que poguessin tenir cap dret d’anar per aquest camí.
Tens raó, Joan. Aquesta mena de llibertat d’expressió jo no la comparteixo, ni em sembla que se’n pugui dir llibertat. Més aviat és una falta de respecte. Però d’aquí a matar-los hi va una bon tros…. és d’aquells temes difícils d’escatir. Hi seguirem pensant. Una abraçada
No se m’acudiria mai aprovar cap acte de violència, sigui quina sigui la causa. Jo sóc un pacifista de tota la vida. Del que es tracta és només d’entendre què va passar i perquè. A un procés, el jutge ni perdona ni justifica res, però insisteix en entendre perquè un crim s’ha comès. I la societat ho ha d’entendre si vol evitar que torni a passar. El Charlie prou que sabia com es prenien les caricatures els islamistes i sabia com s’enrabiaven i amenaçaven i coneixien la violència que causaven a molts països, on hi havia hagut morts i ferits. I en aquestes condicions, segueixen fent el mateix i provocant, dient que és la llibertat d’expressió? I la guerra i la violència i la protecció policial i l’angúnia social col·lectiva, que la paguin altres, mentre que Charlie segueixi exercint la seva suposada llibertat d’expressió. Vaig escriure a la redacció de la Süddeutsche Zeitung, que jo llegeixo sovint, i em van respondre que ells no publiquen res que ofengui sentiments religiosos. I em van donar exemples, (fins i tot acceptarien els dibuixets de Déu Pare tan freqüents al’Avui, que semblen ser tolerats per tothom) que em van semblar responsables. I seguríssim, jo ni sóc ni vull ser Charlie
Acabo de recordar una cosa que va passar durant la fase activa de la intervenció americana a l’Iraq. Resulta que a un camp de concentració de presoners, els guàrdies americans havien descobert Alcorans passats entre els detinguts amb anotacions a mà que ells no podien llegir i tement conspiracions van decidir confiscar-los i cremar-los. Hi ha haver aldarulls amb víctimes pel món perquè resulta que els musulmans tenen un protocol especial per desfer-se d’Alcorans vells, una mena d’enterrament i van acabar amb alts militars havent de demanar perdó (a l’enemic enmig d’una guerra!) Al poc temps un pastor protestant ximple extremista de la Florida va anunciar que rebia Alcorans per cremar-los en públic i que ja en tenia més de cent. La simple notícia va tornar a causar aldarulls a moltes ciutats musulmans però aquest individu insistia en tirar endavant amb la cremada pública. Coneixent la llei americana, era en va anar a un jutge a fer-ho prohibir, però aquesta provocació costaria moltes vides. Fins el President en va haver de parlar en públic, els diaris i cadenes de televisió ho van comentar negativament, personalitats molt importants, fins i tot cardenals van haver de trucar a aquest pastor, que al final va renunciar a la cremada. I a França què van fer davant d’una bestiesa tan absurda com inútil i perillosa com les caricatures ridícules del Profeta? Estacionar un cotxe patrulla davant de la redacció. Potser van trucar a gent com l’Erdogan, Natanyahu o Rajoy per defensar la llibertat d’expressió.