A PEU

No sé què ho fa, però quan arriben aquests darrers dies de l’any sembla que inevitablement ens sentim enduts a fer una espècie de balanç mental de l’any que hem passat. Ho fan els diaris, les TV, les revistes i em sembla que ho fem cadascú de nosaltres…Un any és un cicle vital, viscut amb més o menys intensitat i que pot haver passat sense pena ni glòria o, al contrari, un temps que ha tingut moments molt intensos i interessants i que potser fins i tot han deixat una marca indeleble a la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà, però a mi em passa . I no sé si a tothom li passa una cosa similar…

Jo m’imagino aquests curts dies d’hivern que clouen l’any i que conviden a estar reclòs a casa a causa del fred, com una espècie de tancament d’un llibre que hem anat llegint i al que hem arribat a la fi.  No només passem pàgina, sinó que tanquem el llibre sencer. El tanquem i ens posem a pensar si ens ha agradat molt o poc, si potser n’esperàvem una altra cosa, si ha assolit o potser millorat les nostres expectatives o, tot al contrari, si ens ha defraudat. El cas és que l’hem llegit, l’hem acabat i ara toca obrir-ne un altre. Com us deia, és el que a mi em passa aquests dies. I també tinc un altre sentiment, que vindria a ser una cosa semblant. M’ho recorda una frase del gran Viktor Frankl, que diu que ” la vida no és un llibre que s’hagi de llegir, sinó un full en blanc que està esperant ser escrit”. Vol dir que ens cal mirar sempre endavant i que el passat ja ha passat i poca cosa hi podem fer per modificar-lo. De fet, no hi podem fer res. Potser dissimular-lo una mica, tal com fam molts llibres de memòries d’aquests que ara surten com a bolets. Tothom que es vulgui fer valer una mica escriu el seu llibre de memòries (ni que només tingui 40 anys i no n’hagi de viure molts més). No sé si és per dissimular una les coses lletges del seu passat i maquillar-lo una mica per tal de que no sigui tan horrible… Però ho fan tan malament, que no tenen cap mena de mania en falsejar descaradament la realitat i ho fan sense cap mena de rubor. ¿No s’adonen que, al final de tot, quasi tot se sap i tot surt a la llum?….

A fi de comptes a mi em sembla que el que importa quan s’arriba a aquesta línia psicològica que és un final d’any, és no fer-se trampes al solitari i fer l’inventari tan ben fet com sigui possible: això ho he fet bé, allò no tant, aquella cosa segur que la podia haver fet millor, potser aquella altra la vaig encertar del tot… I seguir amb els consells sempre tan plens de saviesa del gran psiquiatre austríac, Viktor Frankl, ell que pot parlar com ningú per pròpia experiència i que ens recomana buscar el sentit de la nostra vida, perquè la vida sempre té sentit, tot i que moltes vegades resta amagat sota les situacions més inversemblants. Perquè, pensant-ho bé, els encerts tenen sentit; com en tenen els errors, el sofriment, el dolor o les pèrdues. Tot, tot, ens pot servir de despertador per deixondir-nos de les nostres rutines i del nostre caminar per la vida amb els ulls clucs.

Cada fi d’any hauria de ser un agafar de nou la nostra llibertat que mantenim una mica rovellada i fer-la servir per convertir els esdeveniments i la vida sencera en alguna cosa amb sentit, si és que no l’hem perdut pel camí com ens passa massa sovint. La vida és plena de condicionaments de tota mena, però nosaltres som lliures per enfrontar-nos-hi i assumir una actitud positiva davant les coses. Cada fi d’any hauríem de fer el gest d’agafar el llibre que hem llegit, posar-lo a l’estanteria i triar-ne un de nou, o encara millor, agafar paper i llapis i intentar escriure’n un de nou cadascun de nosaltres. I, con diu, Frankl, no arribarem a ser nosaltres mateixos fins que no sortim i ens oblidem una mica del nostre “jo” per tal de trobar algú a qui estimar, alguna feina a fer o un sofriment al que li hem de trobar-li sentit.

Bon any nou a tots!