11 des. 2014
Retorn pairal
86 anys. Li tremolen les mans a causa del “germà Parkinson” (com ell mateix diu sovint) i la veu se li va fonent, però no li tremolen les paraules. La seva tènue veu segueix ferma i les seves paraules fan tremolar com sempre perquè segueix predicant la utopia. Fan tremolar els malvats perquè denuncien la injustícia i segueix parlant “clar i català” com ha fet sempre. Fan tremolar els cors, si s’escolten amb atenció. Xacrós i tot, segueix lúcid i lluitador com sempre. Ens acaba d’enviar, com cada any, la seva felicitació de Nadal. No és un poema més.
El Lluís, un amic de Balsareny -el seu poble- m’ha fet arribar un CD amb un recull de poemes, extrets del seu llibre “Encara avui respiro en català”. 8 poemes recitats i acompanyats de música que es van interpretar a Balsareny, el poble on hi té les seves arrels però que ens donen el retrat perfecte del que és el Bisbe-poeta Pere: una universalitat amb fondes arrels catalanes. En una entrevista que la va fer Mònica Terribas, el 2005, Casaldàliga diu això:
«Per què no puc ser jo un català sincer, obert, ferm, feliç amb la meva identitat, i ser solidari amb el món? Respectar totes les altres identitats. El que passa és que, així com ha costat tant, i encara costarà, de defensar els drets de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa al dret dels pobles. I els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites».
Retorn pairal
Retornar és tornar a viure,
les branques tornant-se arrels.
L’escaiença de la mort
revifalla el naixement.
Primavera d’utopies,
estius de justícia ardent,
tardors d’angúnies ventades,
fecundes morts dels hiverns.
Si molts camins van a Roma
i pocs menen a Betlem,
tots els viaranys dels homes
cerquen amb fretura Déu.
Casa Nostra, Pare Nostre,
quan més anem, més tornem.
Ja ho he dit moltes vegades:
jo vaig néixer a cal Lleter.
Cinquanta quilos de nervis
salvats d’un dijous llarder.
Llobregat d’aigües vermelles,
les mines de Balsareny,
Pla de Bages, Catalunya,
Espanya, Europa, Occident,
racó de món i del Món,
poble dels Pobles i meu.
Faig olor de llet de vaca
i porto un cor de pagès.
Si mai no he fangat la terra,
sempre la terra em colpeix.
Un feix de neguits, la mare,
i els ulls blaus amb l’espurneig
dels tractants que van a fira
i albiren de lluny les dents
dels cavalls d’un bon negoci,
dels negocis a bon temps.
El pare, xeixa provada,
obaga de pensaments,
eixida de somnis nobles,
Candàliga a cor batent.
Quatre fills i la fortuna
entre torretes i fems.
Les sis vaques holandeses,
sant Antoni del porquet,
l’hort del riu vora la síquia,
feina i fe, neteja i seny.
Anant al Castell, sortíem,
berenàvem llibertat.
La riera de les pedres,
farigoles i pardals,
viacrucis, matamoros,
el vent fuet del serrat.
Dolça la Verge de marbre,
Pau Bròquil esperitat.
Llepades de sang primera
voravia de Navàs.
Cap a Berga, les colònies
i la Patum i Queralt.
A Sallent, idees noves
i Claret l’adelerat.
Manresa i la Santa Cova,
bona per a fer-s’hi sant.
I al capdavall Barcelona,
bona de bossa i de mar.
Al daltabaix de les presses,
el teixidor Llobregat.
I al capdamunt de la tarda,
la roca de Montserrat.
Escolà per dinastia,
passa-son i passa-fred,
i passa la pobra capta
i capta l’esguard de Déu.
L’església, mai acabada,
s’emplena d’obres i creix.
Creix el Sant Crist com un home
de debò, sagnant-me el bes.
Més alt toquen les campanes
quan més sord el campaner.
Les padrines matineres
i alguna noia fidel.
Les Germanes, toca-minsa.
Voleiades, els Mossens.
Els Mossens que tot ho saben
i ens van fent el que serem.
Menjarem plates de crema
quan serà per sant Josep
i beurem nissos flairosos
per la Verge del Roser.
Collirem raïm i figues,
trobarem molsa i bolets.
Cantarem les Caramelles
i farem els Pastorets.
Al Casal els grans conspiren
amors, política i Déu.
I els petits, com de puntetes,
el món dels grans albirem.
Els manyans fan flaire crua,
tèbia olor els pastissers.
No hi seran totes les flaires
pel florir dels ametllers.
“Catalans i cristians”,
si hem de ser-ho “no ens planyeu”.
Les cançons porten banderes,
malastrucs porten els vents.
Amaguem els sants de pressa,
la persiana abaixeu!
“És la guerra”, aquella guerra
que no s’acaba mai més.
Que en diran “la nostra guerra”,
quan era la guerra d’ells.
La colla sense Doctrina,
verda la carn i el cap verd,
madurs els ulls i el silenci
de viure tant en poc temps.
Quin regal em donarien
els desertors del Cortès,
morts a la fosca frontera
sense olivars ni llorers,
ni vencedors ni vençuts,
morts, morts, morts, morts, morts només…?
El tiet mossèn Lluís
em deixarà un queixal seu,
com un corcó de martiri
que encara em cargola el tremp,
i em passarà el calze d’or
per a la sang de tots tres.
La pàtria es ‘nava fent xica,
la Pàtria es ‘nava fent gran.
I el Regne se m’emportava
a l’altra banda del mar,
per a no tornar mai més
i tornar del Món estant.
Pairal era allò que ho era,
ara ja tot és pairal.
L’àliga i la garsa blanca,
les sis vaques i els jaguars
i aquest doll de l’Araguaia
que em ve ple de Llobregats.
L’eixida i la Patria Grande,
Guadalupe i Montserrat.
… L’amor pairal de cal Pare
tot ho va tornant pairal.
Els bols de llet que ens bevíem
i la sang que ens vessaran.
Pairal, la terra dels Homes,
i Déu, la Casa Pairal.
[Encara avui respiro en català, Ed. Claret, 1987]
