A PEU

Ja ho deia un professor meu quan volia parlar d’algú que no sabia gaires coses i que aparentava saber-ne moltes:  “Fulano de tal té una incultura enciclopèdica”. Jo, en certs temes, tinc una incultura tan enciclopèdica que em fa una mica de vergonya haver-la de reconèixer, tot i que ja se sap que la majoria de persones som més aviat limitats i no podem arribar ni a la més mínima part de la cultura. Què més voldríem!  Jo admiro aquelles persones –i se’n troben algunes- que, sense donar-se cap mena d’importància, notes que saben una mica de tot, han llegit molt, han sentit parlar de tot i de tothom i poden donar raó de tot un munt de coses gràcies als seus estudis i la seva intel·ligència.  Jo, avui, m’he adonat de la meva poca cultura quan he llegit una frase que m’ha cridat l’atenció i que, quan he llegit el nom de l’autor, he vist que no n’havia sentit a parlar mai, tot i sent una persona molt popular, molt coneguda i molt polifacètica. Jo no havia sentit a parlar mai de William Sanford «Bill» Nye, popupularment conegut com Bill Nye the Science Guy (l’ndividu de la ciència). L’he descobert avui i, després d’haver-ho anat a consultar, resulta que és un molt conegut educador de ciència, comediant, presentador de TV, actor, escriptor i científic nord-americà. Sempre s’aprenen coses noves!

La frase que m’ha cridat l’atenció i que m’ha fet pensar una estona (l’he considerada molt certa i molt encertada) és la següent:”Alguna cosa no va bé en una societat on la gent va al gimnàs amb cotxe per anar a pedalar amb una bici estàtica”. Penso que té força raó i que no té massa sentit tancar-se en un gimnàs per fer certs esports que es podrien fer –i molt millor- a l’aire lliure. ¿No és molt millor caminar a l’aire lliure, prendre sol i aire per oxigenar  el cos, que no pas tancar-se en un recinte i caminar sobre una cinta? M’ho imagino i ho pregunto perquè no ho sé. Jo mai m’he tancat en un gimnàs i, de moment, no tinc ganes de fer-ho. Com a molt, si algun dia fa molt mal temps i no puc sortir de casa… De jovenet fèiem la gimnàstica sueca al mig del patí; un tipus de gimnàstica que estava molt de moda en aquell temps i que fèiem amb molta devoció i convenciment.  I ara, a la maduresa ben madura del que anomenen tercera edat, he començat a fer un altre tipus de gimnàstica que també està molt de moda i que anomenen“Pilates” i que és un sistema d’entrenament físic inventat a principis del segle XX per l’alemany  Joseph Pilates, basant-se en els seus coneixements de diverses especialitats com la gimnàstica, la traumatologia, el ballet o el ioga. Ara em tanco dues hores per setmana en un local per a fer aquests tipus d’exercicis i estiraments que, tot i que considero que em van prou bé, no m’acaben de satisfer pel fet de que s’han de fer en un lloc tancat. Ja sabeu que la meva afició és més aviat caminar i és on m’hi sento a gust de veritat.

Passejar, trencar les limitacions de quatre parets, respirar aire fresc, sentir el fred a la cara o el sol a la pell, contemplar els colors de la natura, escoltar els seus sorolls o assaborir els seus silencis… trobo que és molt millor i és un autèntic luxe. Passejar és una activitat sana, creativa i la més barata de totes. És una activitat essencial per relacionar-nos de manera sana amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. És la manera millor de perdre temps per tal de guanyar salut i benestar. Caminar és una activitat que aparentment no serveix per gran cosa i dóna la sensació de que és totalment improductiva. Una pèrdua de temps, vaja!. Ens pot semblar a primera vista que no serveix per gran cosa, però genera una energia interna que no es paga amb diners. No genera despesa ni consum i dóna peu, mai millor dit, al pensament i a certa forma de resistència.

També he descobert avui l’existència d’un parell llibres –que no he llegit encara-, que parlen sobre el tema i que semblen prou interessants com per buscar-los i llegir-los. El primer es titula “El arte de caminar” i que recull les reflexions sobre aquest tema de L. Stevenson y William Hazlitt (Universidad Nacional Autónoma de México). L’altre llibre es diu ‘Caminar. Tras los pasos de Henry D. Thoreau. Walking, un manifiesto inspirador’. (Nuevos Emprendimientos Editoriales)

Deia Henry David Thoreau, un abanderat de la desobediència civil: “Crec que no podria mantenir la salut ni l’ànim sense dedicar almenys quatre hores diàries, i habitualment més, a passejar per boscos, turons i prats”. Jo no aspiro a dedicar-hi tantes hores, però sí que almenys una hora diària ens anirà prou bé.